Lectures de l’Any Pedrolo: “Totes les bèsties de càrrega”. La mare ‘màtria’ contra la fera feixista.

Fitxa de lectura:

Gènere literari: NOVEL·LA. Títol: “TOTES LES BÈSTIES DE CÀRREGA”. Autor: MANUEL DE PEDROLO (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) fou narrador, dramaturg, assagista, poeta i traductor. Va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva prolífica producció sobrepassa el centenar d’obres amb novel·les de gran rellevància com ara “Totes les bèsties de càrrega”, “Milions d’ampolles buides”, “Joc brut”, el cicle “Temps Obert” o “Mecanoscrit del segon origen”, el llibre més llegit de la nostra literatura. Durant la seva trajectòria va merèixer nombrosos premis i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i va mantenir un ferm compromís polític amb les llibertats socials i nacionals del seu poble. Editorial: EDICIONS 62. Edició: Febrer del 2018. Pàgines: 380. Argument (de la contraportada): Publicada el 1967, Totes les bèsties de càrrega és una novel·la al·legòrica, a l’estil de 1984 o Fahrenheit 451. Narra la història de l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda, però amb una ferma voluntat de supervivència. Els fets transcorren en un país imaginari durant uns anys de persecució i resistència, de dubtes i febleses, de submissió i control. És fàcil, doncs, que el que narra Pedrolo evoqui en la imaginació del lector la Catalunya sotmesa a la dictadura franquista i fins i tot la situació actual… El meu resum i la meua valoració:

De caràcter simbòlic o metafòric i amb personatges sense nom, aquesta novel·la ens presenta un relat sinistre, atziac, ombrívol, angoixant, inhumà…, que transcorre en una societat tirànica, en un malson permanent. Ens endinsa en un món d’escenes d’hospital, de comissaria, de cementeri, de caserna, de judici sumaríssim…, en una maquinària burocràtica que vol doblegar a totes passades el noi protagonista pel sol fet de pertànyer a una cultura minoritzada. Un argument que l’autor reflecteix de forma magistral, encomanant-nos una atmosfera asfixiant, el neguit de la persecució constant, la por de la militarització a tots els nivells. En aquesta novel·la en Pedrolo basteix una trama que transcorre en un país distòpic imaginari on regna un règim feixista imperialista, terrorista i masclista.

No es tracta d’una societat situada en la fina línia que separa tot Estat “protector” (però que sempre protegeix en primer lloc els privilegis dels qui retenen el poder) del seu vessant repressor (sempre present i mal paït); en ací, l’Administració ocupant es decanta clarament per la repressió i el control, sense bandejar l’adoctrinament, l’altra pinça que entrampa els vassalls en aquest ambient curull de violència i d’absurditat alhora, que no té altre objectiu real que la persistència del domini i l’explotació d’una casta privilegiada sobre el gruix de la gent subalterna, mitjançant l’assassinat, l’eugenèsia interessada, l’esterilització de les dones de la “raça enemiga”; però també amb la divisió entre bons i dolents en funció del seu origen ètnic o cultural, enfrontant uns i altres i fent de la delació una obligació legal.

Davant el genocidi a què resta sotmesa aquesta gent, imposat per l’exèrcit ocupant; davant l’extermini d’una cultura, del poble que hi ha viscut durant segles, surt i es manté una resistència heroica, que malda per mantenir la seua vida, malgrat els escassos fruits aconseguits. Aquesta resistència que es manté dempeus, malgrat l’acaçament constant dels cossos armats, ens recorda els nostres “maquis”, els herois de la lluita antifranquista.

Com a tema central a l’obra, destaca la cerca constant de la mare del protagonista, la “mare màtria”, la que hi portarà els fills que reproduiran la cultura anorreada.

Totes les bèsties de càrrega ens mostra un món de bèsties, d’homínids dominadors i explotadors d’altres humans: els explotats, que són (mal)tractats com a bèsties de càrrega. Els psicòpates dirigents del nou ordre inventen lleis criminals (la doma dels cossos i les ments, l’esterilització de les noies del poble ocupat, l’extermini dels rebels…), que generen una burocràcia absurda i humiliant, aplicada per funcionaris porucs i adoctrinats, que només cerquen preservar escrupolosament els privilegis dels seus caps. Un exemple de règim feixista, com el franquista que va ocupar aquest país durant dècades, assassí de raons i de vides, anihilador de les cultures no castellanes, que, dissortadament per a vergonya pròpia i aliena, encara cueja.

Ens sorprèn que, malgrat el dolor per la pèrdua de la dignitat i de la vida de milers de “commatriotes” seus (recordem que l’obra fou escrita en ple règim franquista), l’autor no perd el senderi i fa dir a algun dels seus personatges el despropòsit que suposaria escometre una comprensible però estèril venjança; no perd la serenitat necessària per comprendre les motivacions de l’altre adoctrinat i com la violència crida més violència i no pas benestar. Per això recorda que, igual com la llibertat no és possible si no l’és per a tothom, els qui promouen una vida de mort, d’opressió, d’esclavatge per als qui volen sotmetre al seu jou, tard o d’hora l’obtindran també per a ells. Per això, lúcidament proclama que cal fundar un país basat en l’amor entre tots els seus membres, en el diàleg permanent, acollidor de la diversitat, promotor de la solidaritat, radicalment lliure; fins i tot, que cal alliberar els opressors de l’odi i la ceguesa que els fa injustos. Realment brillant i escaient. Un gran Pedrolo. Un clàssic que us recomane.

Heus ací una selecció dels interessants i suggeridors diàlegs que podem trobar a l’obra:

Fa temps que amb l’excusa que la mare no es plega a unes característiques comunes, aquests senyors entossudits a bastir una humanitat de robots la persegueixen…” (pàg. 52)

Què vol dir això de classificar? És una altra manera que us heu inventat de desfigurar les realitats, de posar distància entre el jutge i l’acusat, entre les víctimes i els victimaris. De primer ens humilieu, rebaixeu o tracteu de rebaixar la nostra qualitat humana…” (pàg. 56)

Fa molts anys que vius aquí, entre ells. No t’adones del món que han creat.” […] “Potser sí, que amb el temps un es deixa influir una mica. […] És veritat que de bon començament tot m’estanyava més.” […] “És clar. T’hi has avesat. I tots acabarem per avesar-nos-hi si no fem res. Sembla que visquem una mena de paròdia de la nostra realitat. Mentre no matin la mare, i jo continuo creient que no l’han matada…” […] “I no se t’ha acudit que, si no és morta, podem matar-la nosaltres mateixos?” (pàgs. 114-115)

[El jutge:] “La llei no serveix la justícia, sinó la conveniència.” [Ell:] “I és convenient perseguir-nos, tractar de matar la mare?” [El jutge:] “En aquest moment, sí.” (pàg. 211)

[Contesta la noia:] “Jo ho puc entendre perquè al cap i a la fi també sóc un d’ells i de petita, abans que m’adonés de les coses, ho trobava normal. Tenen els seus costums, que aquí semblen estranys, i encara més quan s’han anat barrejant amb els vostres i han acabat per corrompre’s en corrompre’ls. Aquesta imposició d’un ordre en un altre ordre fa que tants aspectes de la nostra vida siguin grotescos, monstruosos i tot [Diu ell:] Una falta de sensibilitat, d’intel·ligència… [La noia:] La que pot esperar-se sempre que l’ocupant es vol naturalitzar, diguem-ne. Ho va destruint tot, per la força o pel calc, aprofita aquells elements comuns a tots els homes i que per això comparteix amb l’ocupat per pretendre a una identificació que es va transformant en una síntesi. [Ell:] Hi has reflexionat força, oi? [La noia:] M’hi han fet reflexionar. A casa sempre s’ha discutit molt, d’això, i el pare es pot dir que no ha deixat d’explorar cap camí per justificar-se i justificar els seus. De passada, ha hagut d’anar confessant moltes debilitats que a mi m’han servit per a estirar de la madeixa. [Ell:] Es resigna que siguis dels nostres? [La noia:] No ho sap ningú. Ni ell, ja. N’hi ha d’altres que són així. O perquè han hagut de conviure massa estretament amb vosaltres o perquè els fills, com jo, no han volgut passar per la mentida que significa cobrir una mercaderia amb l’etiqueta que no li correspon i han escollit la terra on havien nascut i no el país d’on procedien, que mai no han vist, que no veuran mai, com no sigui, potser, com a visitants, i on moltes coses els repel·lirien.” (pàgs. 218-219)

La trampa és un privilegi que ara per ara només és reservat als déus.” […] Exacte. Per això tot és fals. Es tracta, doncs, d’una falsa creació, d’un fals nou ordre. Però això és símptoma d’alguna altra cosa: que heu exhaurit totes les altres possibilitats. […] Tornem a la mort, doncs, la que heu escollit per a nosaltres i per a vosaltres. Ara, si voleu, podeu repetir: tots dos elements d’una acció hi participen igualment…” (pàgs. 230-231)

Els del servei de control permanent. Ningú no sap qui són.” (pàg. 264)

Quan ens enxampen sempre en maten la meitat, a l’atzar.” […] Els altres, els deixen en llibertat. Saben que un dia o altre cauran. O que renunciaran.” (pàg. 325)

Això és una guerra.” […] “Amb paraules no n’hi ha prou. […] No n’hi ha prou quan ens han retirat el dret de parlar i ho hem de fer d’amagat, en veu baixa, entre nosaltres. A poc a poc oblidem que existim… Més: ens esborren literalment de l’existència.” (pàg. 330-331)

Som pocs, molt pocs, que hem pres consciència que ens hem d’unir, que no n’hi ha pas prou amb una actitud altiva i solitària, si ens volem oposar a la follia. Res no es guanya ni es recobra sense esforç, sense escollir el risc, però cal escollir-lo sensatament, fins on les circumstàncies ho permetin.” […] Hem de pagar l’aprenentatge, però cada dia aprenem dels nostres errors i dels errors del altres. Potser fins ara no comencem a saber com aprofitar les debilitats de l’ocupant.” (pàg. 332)

L’has trobada, la mare?” “És aquí –contesta–. On tu i jo parlem i aquest noi copia cançons. Entre els meus companys de la muntanya que s’organitzen una i altra vegada. Al ventre de les noies que volen que les prenyem… No l’han matada, no han pogut matar-la.” (pàgs. 356-357)

Una raça no es funda ni es perllonga amb odi, sinó amb amor, perquè no volem forjar armes destructores… Volem homes i dones que cridin la seva llibertat per a ells i per a tothom. També a ells cal alliberar-los de l’odi i de la ceguesa que els fa injustos i ens hi fa…” (pàg. 362)

Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *