Pablo Sastre: aprimar l’Estat amb assemblees populars i sobiranes. Una proposta de gestió democràtica del comú.

Fa poc escoltava una tertúlia a Ràdio Klara (Divendres de tertúlia, 20/07/2018) on es feia una ben aclaridora matisació envers el liberalisme econòmic (capitalisme, neoliberalisme; sistema que fa dècades que els governs d’arreu ens imposen de grat o per força), que ens desvelava que el seu objectiu no és, com ens volen fer creure, aprimar els Estats, sinó tot el contrari: reforçar els seus instruments coactius al servei de les elits que acumulen diners i poder, com és el cas dels actuals retalls pressupostaris:

Hi ha una lectura tradicionalment errònia en relació amb el que significa neoliberalisme, en el sentit de menor administració estatal i que el mercat faça les coses; en realitat, neoliberalisme no és això: és una forma d’administració estatal, particularment molt intervencionista, que, precisament a partir de lleis inclements imposades com tècniques, quan en realitat són de caràcter polític, el que fa és intentar generar mercat on abans no n’hi havia i limitar la capacitat de despesa pública per part de l’Estat, que és una forma d’administrar-lo, d’intervenir-lo molt directament, perquè es generen aquests espais, en una decisió clarament ideològica. L’aprimament, que és una decisió política, només pot anar acompanyat per una decisió estatal encara més forta per imposar-lo. No són pas els agents particulars amb la seua voluntat de lucre els qui negocien entre si una societat lliure. Això no passa: és justament l’administració de l’Estat la que ens imposa els rigors que permeten que això després es desenvolupe. Que no és que ho permeta, és que ho obliga. Retirar competències, capacitat de servei i de gestió a l’Estat és tota una altra cosa.”

L’acumulació de riqueses en poques mans i el lucre són motors immorals per gestionar la vida de la major part d’éssers al nostre planeta i, doncs, un camí erroni per generar una societat realment lliure, com podem comprovar-ho cada dia, els qui pertanyem a les classes subalternes, que som la majoria. Tot i que els mentors del liberalisme econòmic ens enganyen quan ens diuen que retirar competències, capacitat de servei i de gestió a l’Estat és una bona cosa (perquè ho vol per als pocs privilegiats que poden agafar-ho, que són els qui posseeixen el capital i els mitjans de producció, els quals després ens oferiran aquests serveis més cars o amb menys qualitat, per assegurar els seus guanys, i esdevindrem consumidors passius i alienats), la realitat és que fer minvar democràticament el poder de l’Estat (aquest grapat d’institucions coercitives, que empra la violència contra qui no compleix les seus lleis implacables) és una bona cosa per a tots plegats (no sols per als rics). Com fer-ho, doncs? Com viure defugint l’Estat i el mercat?

L’assemblea popular i sobirana pot debatre i decidir sobre tots els problemes que afecten la comunitat… L’assemblea sobirana no és compatible amb cap tipus de govern superior, especialment amb les dictadures (monàrquica o republicana, dictadures dels diners)… L’assemblea sobirana pot decidir sobre assumptes que, segons la llei actual, estarien per sobre seu: no hi ha afers que la sobrepassen. Pot decidir, doncs, per damunt dels desitjos de les grans empreses i els seus milers de servidors (polítics, científics, enginyers…)… L’assemblea té cura del comú, de les necessitats comunes i de l’ànima del poble… L’assemblea convoca jornades de treball col·lectiu… No hi pot haver assemblea popular si hi ha una gran diferència de classes entre les persones, ja que això suposa un gran impediment per aconseguir una comunitat cohesionada… L’assemblea d’un poble no pot governar macroestructures; per a fer-ho, l’assemblea s’ha de dur a terme entre diversos pobles… L’assemblea requereix formació de totes les persones, per tal que no hagen de delegar en altres i no puguen ser fàcilment manipulables… L’assemblea, doncs, demana molta feina.

Aquest és un petit tast de la proposta de gestió democràtica del comú que ens fa en Pablo Sastre al seu “Komun. Assemblearisme i Comunalisme Populars a Euskal Herria” (Col·lectiu Bauma, 2018, mitjançant la plataforma de micromecenatge Verkami) i que ja voldríem que fos real en poc de temps per no haver d’aguantar la superxeria d’un sistema partidista representatiu que ens imposen arreu i ens venen com a mal menor per a nosaltres, perquè, de mal, les elits encara ens en poden fer més. Ens deixem “prendre el pèl” per aquesta democràcia “low cost” o “fast food”, que els mitjans de propaganda ens volen fer passar per “premium” o mereixedora “d’estrelles Michelin”. Democràcia real, ja!

L’òrgan de l’Assemblea popular i sobirana, i el concepte del Comú vénen de tradicions mil·lenàries basques i també catalanes (vegeu “El comú català”, de David Algarra, editat per Potlatch en 2015) . En la proposta engrescadora d’en Pablo Sastre es tractaria de partir d’aquestes experiències del passat, minoritzades o eradicades pel capitalisme (al llibre ens apunta com es va aconseguir això amb l’ajut de les monarquies), per actualitzar-les (mirant potser a les experiències de Rojava al Kurdistan o la ZAD a França) i compondre-hi òrgans autènticament democràtics de coordinació i decisió, que ens resolguen les necessitats del present i del futur, per aconseguir una vida bona per a tothom, amb el màxim respecte als nostres drets individuals i que alhora faça complir els deures que ens pertoquen, per mantenir i millorar la col·lectivitat a la qual volem pertànyer (aplicant un concepte modern i democràtic de nació). Aquest assaig és dels que van al fons de la qüestió analitzada, perquè n’hi planteja les causes arrel i hi proposa accions correctives per superar aquestes causes, sense eufemismes políticament correctes. Vista la importància de la qüestió que hi tracta, el considere, doncs, de lectura imprescindible.

Com escriu David Algarra al pròleg, “el llibre de Pablo Sastre ens endinsa en una història que en molts sentits ens és comuna i aporta importants reflexions per la llibertat dels pobles sense Estat. Adam Smith i altres liberals il·lustrats van dedicar la seva vida a senyalar quin eren els obstacles del creixement econòmic i del capital. Nosaltres volem dedicar la nostra a apuntar quin són els entrebancs del desenvolupament del potencial de vida en totes les seves dimensions. Amb aquesta traducció al català tenim el privilegi de poder gaudir d’aquesta obra indispensable. Desitjo que gaudiu i reflexioneu molt amb la seva lectura. Visca la terra i el bon govern del comú!

Heus ací algunes de les reflexions i propostes que en Pablo Sastre ens hi regala:

La democràcia directa es desenvolupa a través de dues institucions: l’assemblea, em la qual la gent del poble decideix sense intermediaris, i el referèndum [mitjans que no permet el sistema actual].” (pàg. 62)

Els alts càrrecs estan entrenats per defensar l’ordre establert; els seus interessos i les seves prioritats són molt pròxims als dels banquers i caps de grans empreses.” (pàg. 62)

Com més gran sigui la il·lusió de la gent per canviar les coses participant a les institucions actuals (votant o d’altres maneres), més difícil serà obrir camí a les assemblees.” (pàg. 63)

Un mandatari polític arregla i canvia ben poca cosa. Ell mateix és una conseqüència de l’expansió i proliferació de l’aparell estatal. Ell no té el poder de dirigir; és l’estat qui el dirigeix.” (pàg. 63)

Eines que els estats no tenen: escoles del poble, treballs d’ajuda mútua, assemblees. Seria possible desenvolupar-les dins de l’estat? I fora de l’estat? Aquest és el nostre repte.” (pàg. 65)

Abans que sorgís el Regne de Navarra i durant molts anys després, els pobles i valls basques van ser governades per assemblees populars.” (pàg. 65)

Lluitar i desobeir ja són en sí la nostra independència.” (pàg. 66)

Si fem un estat en un territori [més petit que l’estat actual], fins a quin punt s’haurà modificat l’aparell estatal?… Si hem de viure com a nació, ens ha de reunir alguna forma de govern. Nosaltres som els qui hem de decidir si prenem un model de govern estatal o un altre basat en les assemblees, si escollim una estructura piramidal o una d’igualitària.” (pàgs. 67-68)

L’assemblea també formaria part d’un projecte mundial en el qual seria dependent del pobles afins, però només dels que fossin companys, no dels enemics.” (pàg. 68)

El confederalisme democràtic és un intent d’unir tots els pobles kurds mitjançant una forma d’autonomia, sense tocar les fronteres dels estats-nació existents; un intent també perquè els estats-nació s’organitzin d’una forma diferent.” (pàg. 69)

Cada assemblea es confederaria amb les seves assemblees veïnes, per sobre o per sota de les fronteres estatals. Governs autònoms de cada poble i governs autònoms entre pobles, amb el grau d’autonomia que es volgués, perquè França i Espanya no hi tindrien cap tipus de poder ni autoritat. […] I no perquè hàgim sigut una nació o ho siguem ara mateix, sinó perquè volem ser-ho.” (pàg. 69)

No volem una nació monolítica. En el govern de l’assemblea apareixerien i es desenvoluparien naturalment i lliurement identitats múltiples.” (pàg. 70)

La majoria de persones que veuen la inexistència d’estat com alguna cosa dolenta és perquè són incapaços d’imaginar-s’ho, de la mateixa manera que altres no poden construir mentalment la imatge d’un món sense armes nuclears o sense sexisme. […] La mateixa inexistència d’estat o la seva invisibilització progressiva és l’única que ens en farà més capaços.” (pàg. 70)

L’assemblea sobirana ara mateix no és possible, però sí que podem intentar acostar-nos-hi. No hi ha un camí definit, tampoc hi ha un marge de temps determinat: mentre visquem, ficarem la pota, caurem, ens aixecarem, tornarem a caure i ens tornarem a aixecar. I així successivament, un cop i un altre.” (pàg. 71)

El comú no és una qüestió de propietat. […] El comú no el defineix la propietat, sinó l’ús i la norma. […] El comú defineix una norma d’inapropiabilitat. […] Poder regularitzar l’ús sense fer-se propietari és instituir allò inapropiable, que ningú pugui disposar del comú a títol de propietari.” (pàg. 102)

Per tal que es restableixi el comú, el dret de propietat ha de perdre la seva naturalesa absoluta: ha de cedir davant del dret d’ús. […] No hi ha propietats per sempre, tampoc hi ha comú per sempre; el comú el formen les persones que a cada moment hi viuen o hi tenen una activitat, també les que hi havia abans, i les que hi haurà després; perquè totes elles, en un sentit ampli, són part del comú; a diferència del mercat, el comú ha d’atendre les demandes de les generacions anteriors, actuals i futures.” (pàg. 103)

La priorització del comú no comporta forçosament l’eliminació de la propietat. […] La lògica del comú té un gran sentit de la justícia: és just que allò que alguns no necessiten, ho agafin altres que sí que ho necessiten.” (pàg. 104)

El comú sempre ha sigut l’activitat que crea el costum, els drets, les normes; lluny de ser un afer de gestió de béns materials, és més aviat l’activitat que es construeix en el conflicte. El comú es fa càrrec dels conflictes i intenta superar-los, a través de certes pautes. […] Aquestes institucions són conseqüència [doncs] d’un llarg treball d’imaginació, negociació i experimentació.” (pàg. 105)

La política del comú sempre ha sigut experimental. […] Podem imaginar un sistema complex articulat entorn de dues classes de federacions: la federació dels comuns que tenen una base socioeconòmica i la dels que tenen una base territorial; comuns federats en mancomunitats. Les confederacions d’un o altre tipus són governades per les assemblees dels comuns de tipus corresponent. […] D’aquesta manera, es construeix la democràcia dels comuns. […] Com que el principi federatiu que regeix tant entre pobles com entre activitats productives es fonamenta en la cooperació, porta implícita la desaprovació de les bases estatals i capitalistes.” (pàg. 106)

Eskerrik asko, Pablo!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *