Observar, llegir, escriure

Les pors ho són encara més quan les acarem tots sols. Sentim que cada vegada ens trobem més sols davant la vida. Aquesta societat –com més va més individualista– que ens estan imposant des de dalt, amb l’ajut imprescindible dels mitjans de “contaminació” de masses —la major part de ràdios, televisions, diaris… que tenim al nostre abast, el “verí tòxic” de les quals hauríem d’aprendre a rebutjar; hauríem d’allunyar-nos-en!– ens fa acréixer les pors, l’angoixa per moltes situacions injustes que ens sobrevenen, mancats com estem de l’indispensable esperit crític, de la necessària perspectiva col·lectiva, de l’imprescindible suport mutu. Perquè ens volen així: consumidors compulsius, alienats i aïllats, amb una manca de valoració positiva de l’altre, malfiant-nos de qui ens envolta; sense força ni poder, al capdavall.

L’element col·lectiu és un del pilars mestres que necessitem per vèncer les pors –les que ens porta la vida i les que ens porten els qui ens volen submisos al seu poder— i així assegurar la fermesa de la llar de la llibertat, del poble de la llibertat, que tots desitgem construir, i és ben present al darrer llibre de l’escriptora i activista per la pau Lolita Bosch, que us vull presentar en aquest apunt.

Gènere literari: ASSAIG. Títol: “QUE NO ENS GUANYI LA POR. PACÍFICAMENT, REBEL·LEM-NOS!”. Autora: LOLITA BOSCH, que va nàixer a Barcelona l’any 1970, però ha viscut a Albons (Baix Empordà), els Estats Units, Índia i Mèxic, país que des de fa més de vint anys considera casa seua. És novel·lista i activista per la pau. Però també fa literatura infantil i juvenil, assaig i edita antologies. Dues novel·les seues s’han dut al cinema. I, en total, ha escrit més de 70 llibres que han estat traduïts a diferents idiomes. Ha rebut prestigiosos premis, tant de literatura com de periodisme. Investiga constantment i des de tots els angles possibles els vincles entre la literatura, la violència i la pau. Editorial: ARA LLIBRES. Edició: 1ª, maig del 2018. Pàgines: 110. Argument (de la contraportada): La por és un termòmetre essencial que compartim les persones de totes les cultures, els gèneres i les edats del món, una mena de radar que avisa el cos quan s’ha de preparar, i que ens ha fet mossegar-nos la llengua més d’un cop per mantenir-nos sans i estalvis. Però quan no sabem què fer-ne i està a punt de vèncer-nos, també és un amplificador que ens va en contra i fa que no ens enfrontem, precisament, amb allò que ens paralitza. Tenim por d’allò que realment hauríem de témer? I, en canvi, tenim por de coses que no ens haurien d’atemorir? Reconèixer les pors (socials i íntimes) ens demostra que som capaços, si ens ho proposem, de rebel·lar-nos-hi. Fallar és impossible. La meua valoració:

Segons comenta l’autora, aquesta obra ha estat el resultat de les seues experiències de lluita pacífica al Mèxic corrupte, terriblement inhumà i masclista, de la guerra del “narco” i dels centenars de dones mortes o desaparegudes a les darreres dècades; però també de la revolució pacífica engegada pels catalans fa més d’una dècada i que va tenir la seua expressió màxima a l’octubre del 2017, on hem comprovat que l’estat espanyol (polítics, jutges, policies…) no vol la democràcia ni hi és per protegir-nos, sinó per protegir els interessos de la classe dirigent, en contra nostra, si cal. I aquesta infame conxorxa politicoeconomicojudicial ens pot fer por –ens en vol fer, de fet, terror fins i tot–, però l’hem de vèncer entre tots plegats, perquè hi arrisquem un futur de dignitat.

Al primer capítol ens mostra (emprant les seves paraules) com les víctimes de la violència extrema ens ensenyen a veure esperança on abans hi veien foscor; ens ensenyen a no rendir-nos, a jerarquitzar les pors, a creure que podem fer del món un lloc millor. Ens fa evident com el fet d’escoltar-les ens pot salvar de viure algunes de les coses terribles que elles han viscut. Aprendríem que totes les persones que temen i eviten la realitat més crua serien més felices si sabessin que, darrere de la por i la tragèdia, s’hi amaga l’esperança, una capacitat absoluta d’estimar i ser estimat, i la voluntat radical de salvar-se i salvar el món les vegades que calgui: serien més felices elles i farien més feliç la humanitat.

Ens sorprèn quan afirma que “la por és l’amor que sents pels altres”. Perquè “la paràlisi que provoca la por, quan humilien, maltracten, amenacen i violenten la gent que estimem, o a nosaltres mateixos, s’acaba. Aleshores és quan ens adonem de quantes coses som capaços de sentir, entendre i fer ben fetes. No només per reaccionar amb dignitat i fer minvar la nostra por, sinó sobretot per combatre’n les causes.”

Ens fa entendre que “tenir por no és un signe de debilitat ni de covardia. De fet, la por és saludable i necessària, i és també la confirmació que el nostre cervell i les nostres emocions funcionen per protegir-nos, per alertar-nos de perills reals i fer-nos actuar amb compte enfront d’algunes situacions extremament delicades. […] Però quan no sabem què fer-ne i està a punt de vèncer-nos, la por també és un amplificador que ens fa tenir molta més por de la que necessitem i fa que no ens enfrontem a allò que ens atemoreix (que moltes vegades és la mateixa por de tenir por). […] La violència de la qual podem ser víctimes acostuma a ser aleatòria i no hi ha res que puguem fer per impedir-la. És clar que ens n’hem de cuidar, però blindar-nos excessivament no ens salva. Més aviat ens afebleix.”

Ens fa insistència que “contra la por ens hi hem de rebel·lar, si volem un món més just, uns drets més repartits i un mercat internacional menys depredador.” I, “si tenim sort, potser aconseguirem que més gent entengui que té la mateixa por i la mateixa covardia que nosaltres i se’ns ajunti per rebel·lar-nos-hi. Actuant primer de manera individual (que és la primera passa) i després fent-nos càrrec plegats de la nostra responsabilitat local i global.” I “tot i que rebel·lar-nos no sempre ens salva, sí que ho fa la nostra dignitat i la del nostre col·lectiu social.”

Hi rebla el clau dient que “combatre aquesta por, quan entenem bé què la genera o la provoca, és imprescindible. Perquè si no som nosaltres qui ens fem càrrec de les nostres pors, ho faran el mercat i la política amb estratègies implacables i efectives. Perquè els poders fàctics saben que com més espantats estiguem més profit en podran treure. No hi ha cap negoci al món que doni tants diners com la nostra por: ven armes, impunitat a les xarxes dels mercats negres i la prostitució internacional, desprotegeix el medi ambient i amenaça les persones que ens defensen contra totes aquestes injustícies. […] Tenim la capacitat i el deure de combatre aquesta por.”

Ens fa “traure els colors” quan ens recorda les nostres febleses i responsabilitats en el benestar de tothom: La por que no té a veure només amb nosaltres sino amb les nostres societats respon exclusivament a criteris i prejudicis culturals, que es basen en una creença que és totalment falsa: que hi ha bons i dolents. […] Tant és on vivim, els nostres governs sempre han fomentat la por a certs col·lectius (gitanos…), als estrangers (refugiats…) i a altres religions o costums (…). […] Ens fan creure que nosaltres estem salvats perquè “no som com ells”. […] Gairebé ens han convençut del tot que, si no considerem persones els terroristes, estem il·lusòriament més tranquils; perquè ells no són com nosaltres, quan és clar que ho són! [En referència als atemptats del 17/08/2017] […] Perquè el primer error que cometem a l’hora de combatre la por és pensar que estem en un bàndol. No hi ha bàndols. Nosaltres també seríem capaços de maltractar i de ser injustos amb els altres. I, de fet, ho som (a escala local o global, tant se val).

Ens fa veure l’enorme importància de la prevenció dels conflictes per evitar mals majors, mitjançant accions transversals com replantejar-nos la importància a de l’educació i el civisme: aprendre a tractar-nos millor les unes a les altres; tractar i educar millor les nenes i nens: en el respecte a la diferència, en els valors ètics… Tot això és tan important!

Insisteix a remarcar-nos que les nostres accions i reaccions han d’estar guiades per una voluntat de pau, de no violència i de no exclusió social (els mitjans emprats per protestar han d’estar d’acord amb els fins que cerquem). Hem de comprendre que per reeixir en la lluita ens necessitem els uns als altres. Hem de rebel·lar-nos contra les injustícies, però hem de fer-ho pacíficament i empàtica, cercant allò que ens uneix i no el que ens separa. És imprescindible ser conscients de la por (davant un perill real) per fer-nos conscients al seu torn de la nostra capacitat de solidaritzar-nos, compadir-nos i estimar-nos fins a un grau que abans no sabíem que érem capaços de sentir. Una capacitat que ens fa millors i més lliures.

I tantes i tantes reflexions impagables com el capítol on ens descriu quinze coses que normalment no ens fan por i, en canvi, haurien de fer-nos-en (un homenatge a l’activista nigeriana Chimamanda Ngozi) o el darrer capítol on, tot al contrari, ens ressenya allò que massa sovint ens en fa, quan no hauria de fer-nos-en pas. Pareu-hi atenció!

I ací us deixe unes consignes finals sobre la por, collides del llibre de la Lolita Bosch, que hauríem de tenir-les sempre ben presents:

• La por no ens deixa viure en llibertat, no ens deixa ser qui som.
• No vulguis sentir-te segur, vulgues ser lliure!
• L’acte més revolucionari que podem fer és confiar en nosaltres mateixos i en els altres companys.

Moltes gràcies, Lolita, per les teves sàvies paraules!