“La presència de les coses” de Pablo Sastre: els substitutius o succedanis.

Fa unes setmanes que he tingut la sort de gaudir de la lectura d’una obra que considere cabdal per comprendre la vertadera relació que nosaltres tenim amb els objectes, mobles o immobles, que ens envolten. Una relació de dependència que no solament és de simple utilitat per a viure, sinó que va més enllà, orientant les nostres decisions vitals, influenciant, sense que ens n’adonem, la forma en què ens relacionem els uns amb els altres, cisellant la nostra vida.

Es tracta de “La presencia de las cosas” (“Gauzen presentzia“, a l’original en euskera, editada per Elkar en 2007), de Pablo Sastre, editada per Hiru en 2008, on l’autor ens fa veure com l’evolució de les coses que ens envolten no s’ha produït tan a l’atzar com podríem pensar. Gaudirem d’un passeig ben engrescador pel món del objectes més quotidians. Aprendrem amb un relat ple d’històries i reflexions que ens ajudaran a viure millor. Observarem una visió dels canvis esdevinguts al llarg dels darrers segles, que ens posarà a l’abast la comprensió del fet que les línies mestres del que tenim ara han estat dissenyades per mantenir els privilegis de les elits que retenen el Poder i no pas per satisfer les necessitats de tots nosaltres, les necessitats de debò; perquè ens n’han creat i ens n’estan creant de falses, que fins i tot van en contra dels nostres propis interessos! Per això pense que paga la pena aprofundir una mica més en una qüestió tan vital com aquesta i, doncs, vull compartir amb vosaltres una tria de frases del llibre, que he traduïdes al català, perquè ens conviden a la reflexió i, sobretot, a l’acció.

Quan a l’ànima de la gent manquen els projectes col·lectius, o les antigues formes de viure, només resten les coses. La gent és feliç (té un petit bonheur) entre les seues “cosetes”, els seus seixanta metres quadrats, el seu llit i el seu armari, el seu excusat, el gos i el gerro, i els petits adorns. Finalment la casa, la casa tancada amb pany i clau, avui una ‘llar’, per a la majoria un ‘domicili’, és l’únic mur de contenció davant de la vida buida, davant del buit de la vida.”

El capítols de l’obra són encapçalats per un mot que el porta a una digressió per associació d’idees, on les frases s’entrecreuen amb les d’un altre capítol, ressonen i en reforcen el sentit. Al capítol que titula “SUBSTITUTS” ja endevinem d’antuvi que ens parlarà de substitutius o succedanis, de superficialitats o aparences, d’artificiositats o il·lusionisme, de falsedat o frau, al cap i a la fi. Vegem-ho:

“El director creatiu d’una agència publicitària ha dit recentment: “Fa deu anys es venien productes i ara es venen sentiments i sensacions. Abans la publicitat era racional i ara és molt més emocional. Abans era ‘aquesta rentadora renta molt bé’ i ara és ‘amb aquesta rentadora ets més feliç’.

“De no tenir res, va venir el ‘progrés’ de cop i volta: la capacitat de comprar coses. Ara un producte no satisfà necessitats bàsiques. Ens fa ‘més feliços’ “.

“Podem preguntar-nos com i en què ens ajuden aquesta o aquella màquina, i com i en què han arribat a substituir la vida.”

“’La capacitat de fabricar coses, el progrés tècnic’, diu Pierre-André Targuieff, ‘pot oferir potència, però no pas sentit. Pot aconseguir que visquem més còmodes o més entretinguts, però no pot atorgar-nos una raó per viure’”.

“Ens hem acostumat a conviure amb els nous esperits, igual que els nostres avantpassats es van acostumar a conviure amb els vells.”

“Vam aprendre a fer fora els vells esperits utilitzant les paraules adequades. Per conjurar els nous no disposem de paraules; hom diria que no es pot fugir d’aquests.”

“De la mateixa manera en què hom creu que els neandertals van quedar consternats i abatuts pel contacte amb els sapiens, consternats i abatuts podríem quedar nosaltres davant l’ésser humà modificat genèticament… Així ens està passant ja, almenys a molts de nosaltres, que anem quedant-nos “enrere”, no ja respecte a aquests “humans” que vindran, sinó respecte als nostres companys d’espècie; al cap i a la fi és la tragèdia de tots, ja que malgrat les nostres capacitats i els nostres desitjos, veiem que, a la velocitat que hi anem, els nostres coneixements i les nostres habilitats quedaran marginats en breu termini, i no podem fer res per capgirar-ho.”

“Em fa vergonya portar roba, no portar-la, em sento descontent amb mi mateix, com si estigués explicant mentides. Aquesta no és la meua roba: me la pose perquè… és la roba de la meua època. Esguarde amb enveja als africans, homes i dones, per la roba multicolor, lleugers, còmodes i esvelts. Estic pres dels pantalons.”

“Ara mateix s’està consumant, arreu del món, l’assimilació dels últims pobles nòmades. Aquests pobles, si volen comprar els productes (casa, cervesa, assistència mèdica, benzina) que fins fa poc no necessitaven, han de vendre, vendre la seua força de treball, en treballs aliens, o amb eines i formes que ho són.”

“Cap Verd, 1899. A mesura que l’esclavatge desapareixia lentament, les nacions d’Europa van posar en pràctica altres modalitats de treball no voluntari. A l’Àfrica es va utilitzar el ‘treball forçat’. ‘Tots els indígenes de les províncies d’ultramar de Portugal’, diu una normativa de 1899, ‘tenen l’obligació moral i legal d’intentar obtenir els seus mitjans de subsistència mitjançant el treball. Si no ho fan, els poders públics poden obligar-los a fer-ho” . Cert és que, a partir de la monetarització imposada a les economies africanes, el treball forçat per llei ja no era tan imprescindible, perquè la mateixa necessitat de diners obligava la gent sotmesa a acceptar qualsevol treball.”

“Esclaus o treballadors, la gent del poble es troba que de colp i volta pot comprar rellotges, o tabac, o vestits de seda, i això no obstant cap d’aquests béns no canvia el caràcter miserable del seu treball: aquesta misèria no es correspon amb tenir moltes o poques coses, o amb unes vacances més o menys llargues, sinó amb l’estranyament de la natura i la pèrdua de llibertat: és a dir, amb l’obligació de realitzar un treball a la força.”

“A Gran Bretanya, a partir de 1750 el treball amb màquines (que s’esdevé en una fàbrica, per fer productes que es vendran lluny del lloc on hom viu) va substituir al treball manual (que es realitza a casa o prop d’aquesta, per fer productes que es vendran a un lloc proper). Durant un llarg període de temps, les fàbriques van competir amb els petits tallers, i era normal que els treballadors d’aquests cremàssen alguna fàbrica durant la seua construcció.”

“En un primer moment, la majoria dels camperols desposseïts es van negar a treballar en aquelles fàbriques. Veien malament i menyspreaven per damunt de tot la feina sense flexibilitat i la disciplina, tan contràries a la sociabilitat de les formes de treball autònomes d’abans. Moltes d’aquelles fàbriques es van concebre com a reformatoris i presons, i hi treballaven contra la seua voluntat nois i noies ‘que no tenien res més a fer’. D’ací que el treball s’identificàs amb els treballs forçats dels presos. Els artesans i altres obrers manuals es van adonar que amb el nou sistema estarien més sotmesos. Entre la casa i la fàbrica, l’obrer preferia la casa.

“En aquells temps plens de dubte, moltes persones no percebien les màquines com una conquesta, sinó com una imposició; encara semblava possible aturar l’enlairament tecnològic. Els obrers i les seues organitzacions no s’avergonyien de denunciar aquella forma de progrés que implicava un augment del ritme de treball i una pèrdua de llibertat.”

“El procés de proletarització va ser llarg. A la primera meitat del segle XIX, la tossuderia dels empresaris i l’odi que servaven els obrers cap al sistema fabril va provocar una situació de gairebé guerra civil. El conflicte no es va apaivagar fins a la segona meitat del segle: concretament, amb la marginació de les dones i l’acceptació per part de la nova classe obrera que el treball era bo, i dels sentiments d’obediència.”

“Un cop derrotada aquesta ofensiva coneguda amb el nom de ludisme, hom va identificar capitalisme amb progrés, i van quedar a un costat altres concepcions referides al destí humà: conceptes basats en la justícia, la llibertat, la igualtat o la raó.”

“Les màquines, com bé van entendre els ludites, sostenen i asseguren el control de la producció per part dels elements directius. A partir de la meitat del segle, els líders de l’època van abandonar l’estratègia dels obrers, ja que consideraven que el progrés tecnològic era inevitable i fins i tot beneficiós… Allà es van perdre les primeres batalles decisives, de les quals nosaltres procedim.”

“En referència a això, potser convinga recordar el paper exercit pels estimulants en aquesta història. El te, el cafè, el cacau, el sucre, el tabac, l’opi i el mateix alcohol, apareixen tantes vegades en les llistes d’importació i exportació de l’era industrial que se’ns passa pel cap el dubte de si aquests consums no hauran estat proporcionals a l’esforç que se li exigia al cos humà en la nova era.”

“Per què fan armes? Perquè ho exigeix ​​la màquina. Els van fer fora de les seues terres i els adoctrinaren en escoles perquè acceptassen aquesta disciplina. En un moment donat, van acceptar la fabricació d’objectes indesitjables, per tal d’obtenir aquelles coses que el sistema havia definit com a necessàries.”

“Ens costa imaginar que poguéssem viure sense les coses que tenim. Però les coses no són estàtiques. Les coses demanen altres coses, i nosaltres, per poder seguir tenint coses noves, hem de seguir venent la nostra força de treball. Les necessitats són cada vegada més grans, i la llibertat per imaginar que les coses podrien ser d’una altra manera, cada vegada més limitada.”

“L’essència de la pobresa modernitzada es basa en aquesta frustració humiliant i verinosa, és a dir, d’una banda els pobles s’han intoxicat de la necessitat de tals i quals coses (davant seu se celebra el ball de les coses) i, d’altra, segueixen sense mitjans amb què satisfer aquestes necessitats: estan cada vegada més desposseïts.”

“El que no té res, entre els quals no tenen res: un més, un ‘amic’. Entre els que tenen molt, el que amb prou feines té res: un ‘pobre’.”

“Igual que la manca de serveis, màquines o diners, la manca de treball no és, dins el sistema, un alliberament; ben al contrari, és una condemna. Els successors de Marx creien que, gràcies a la reducció de la feina que possibilitarien les màquines, els homes i dones dedicarien les seues forces a altres activitats, com la cultura… No ha estat així. Han dedicat el seu ‘temps lliure’ a consumir.”

“Hi ha certes coses a les quals hem de adherir-nos com siga, ja que sense aquestes coses ni tan sols seríem: són els mínims que ens uneixen al nostre temps, i necessitem, encara que no ho vulguem, recórrer a elles, si és que volem mantenir la nostra, en qualsevol cas, intranquil·la posició.”

“Emprem algunes “màquines” amb indolència, o amb poca dolència, com ara la màquina-casa. Dic que amb poca dolència perquè, en emprar-la, estem aprofundint, gairebé sense adonar-nos-en, la bretxa que ens separa dels qui no tenen màquines-casa. O amb poca dolència, per exemple, fem treballs que destrueixen el planeta (les “obres públiques”) o maltracten la gent (la policia, la publicitat) o, per exemple, enviem els nostres fills a les màquines-escola perquè facen uns estudis no, certament, del tot plaents: no ho voldríem pas, triaríem no fer-ho, però què hi farem? ‘Aquest és el món en què vivim…’.”

Ningú no vol quedar-se enrere: així doncs, no hi podem fer més que seguir la màquina que va desbrossant el camí. Hi hem de caminar al darrere… ‘per no quedar-nos enrere’.”

“’Hi ha dues maneres de no patir’, ha dit, segons Italo Calvino, Marco Polo. ‘La primera satisfà la majoria: acceptar l’infern i tornar-s’hi part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix ​​atenció i aprenentatge continus: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer que dure, i deixar-li espai’.”

Continuaré la tria en un apunt posterior. Eskerrik asko, Pablo!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.