Observar, llegir, escriure

[Fou la mare qui em va encomanar l’estima per la nostra llengua –en el meu cas justament materna–, pels nostres costums, per la nostra cultura –jo que vinc també de pare valencianoparlant d’origen andalús, que mai no deixava d’enyorar el cant planyívol del seu país d’origen. Sense propòsit adoctrinador, sinó amb el seu exemple i el seu càndid orgull de valenciana camperola, fou la inspiradora principal de la meua estimació cap a aquest poble nostre, minoritzat, de tan compacient, per la força bruta de l’imperi castellà. Ella fou l’origen de la que he sentit i sent com la meua “màtria”: llengua, cultura, terra, empara, femineïtat… –que no pas pàtria. I ara, complint la darrera llei de vida, se l‘ha emportada “la dama blanca”.]

Dona de ferro, llauradora de l’Horta, valenciana de soca-rel, amadora de la teua terra, de les plantes i animals, dels dolços mots que tot ho anomenen, estricta, generosa, tenaç, treballadora incansable, cabuda, honrada, patidora, clara, sociable, rude, de geni curt, manaire.

Tercera de les quatre filles de mon iaio, Boro, “moret” de sobrenom, hereu de la terra i la barraca del “moros” en terme del cap i casal (com t’enyoraves les Cases de Bàrcena!: ca Barbereta, el forn de la plaça, l’hostal on repartien el racionament). Des de ben menuda hagueres de fer d’home, en morir l’únic germà de la família, que admiraves, odiat per son pare perquè volia estudiar i no anar al camp; odi que va menar-te a aconseguir un del teus objectius a la vida i que es va acomplir: que jo, el teu fill, seguira estudis i em deslliurara de la terra, que jo sabera el que tu no havies pogut aprendre.

Menyspreada per les teues germanes, senyoretes de “bufar en caldo gelat” (deies sempre), de les quals feies de serventa quan ta mare estava malalta, a ton pare i patró vas admirar i odiar a la vegada. Quan em contaves amb quina bona traça ell treballava la terra (feia els cavallons tan rectes!), adobava els conreus, s’envania de les magnífiques collites que en treia… i alhora et queixaves de la seua supèrbia (quan qui més torçava l’esquena éreu tu i el teu oncle, deies) i gasiveria (treballaves al camp com una “negra”, deies, quasi barat a menjar i a dormir, i amb dos fills!), jo no podia defugir pensar que tu n’eres l’hereva, de les terres i del tarannà de l’avi, corregit, això sí, per la teua generositat sense límits cap als qui t’érem lleials.

Amb les quatre lletres i números que vas aprendre a costura (no hi volies anar perquè t’obligaven a parlar en castellà) i treballant a casa i al camp sense repòs, pujares la família. Encara que tingueres molts pretendents de casa bona, t’havies d’enamorar d’un home sense diners ni hisenda; però amb un cos que et feia tremolar. No vas tindre sort amb el pare, l’únic home que sempre vas desitjar; perquè era gelós i, encara que treballador de mena, massa casolà; no li agradava el negoci com a tu, que eres tota arravatada. Ell, que havia perdut els pares andalusos a la guerra i la postguerra incivil del 36 al 39 i que havia hagut de tenir cura de una bona colla de germans més petits, treballant com un esclau submís per a uns i altres; ell ara no volia maldecaps sinó que el seguiren manant (però no una dona); de fet, preferia anar a jornal que treballar la seua pròpia terra. Tu li ho retreies de tant en tant; però, malgrat que jo et comprenia pel que suposava de perjudici per a la família, secretament (perquè tu mai no deixaves que ningú se t’oposara) també entenia les raons del pare, la seua llibertat de triar el que volia a la seua vida; fins i tot excusava les seues “pietoses” mentides, que havia de dir-te per tal de defensar-se dels teus rampells de fúria verbal. Per a més desventura per a tu, ma germana i jo, en qüestió de negocis, “eixírem” com ell.

De petit no podia entendre ni acceptava les vostres agarrades, quan el pare, de natural pacífic, afartat pels teus retrets, se n’”eixia de mare” i et “mamprenia com un bou”, més que no pas tu a ell. Quan tots dos, pare i mare, us barallàveu, ma germana i jo ens amagàvem i sentíem que el món s’afonava als nostres peus. Fins i tot us arribàreu a separar uns dies i hagueres de demanar-li perdó per a fer-lo tornar. El que tu volies era viure lluny de l’avi i el pare no volia aventures. A mi mai no em vas posar la mà al damunt, però a ma germana la vas “atibacar” de galtades. Deies que l’havies de “rectar” perquè feia moltes “malifetes” (no volia menjar, et perdia alguna petita joia, alguns diners…). La vas esbroncar quan et digué que estava en “estat” i mai no t’ho va perdonar i, de retop, de mi es va allunyar, malgrat que l’entenia i la volia encara.

Dona de salut feble des que vas tenir fills, tot i que d’una “raça” vigorosa, hagueres de carregar una “cuirassa de ferro” per a portar endavant la família: fer els menjars i ben fets, endreçar la casa i deixar-la ben polida, fer o comprar-nos la roba, portar-nos al metge, a l’escola, atendre els deutes contrets amb els bancs (per una hipoteca i pel pagament de la part de l’herència a les teues germanes), les contribucions, totes les gestions professionals i institucionals…, a més de portar i treballar la terra (planificar les tasques, ajudar en les collites, endreçar-les, portar-les al Mercat d’Abastos, acostar els adobs…), conduir la furgoneta (vas conduir fins a vora els vuitanta-set anys! Com gaudies de la llibertat que et donava!). Recorde que, quan jo m’alçava del llit, venies amb el pare de vendre del mercat i em portaves algun deliciós brioix acabat d’eixir del forn. En acabat, amb una son que us quèieu de tos, hi tornaveu una altra vegada a recollir els caixons i a fer cap al tros, per a collir i endreçar més verdures per als vostres clients… No paraves en torreta, menjaves dempeus i dormies el justet. Quan no trobaves forces, et prenies un cafè (com t’agradava!) i, quan la necessitaves, una aspirina. Així acabares amb una hèrnia, artrosi i alguns altres alifacs que et feren malbé la vellesa. Deies que quan eres jove tots i totes t’envejaven per la teua energia inesgotable i de vella pels diners que tant t’havien costat d’arreplegar.

Admiradora del teu oncle, Pere, amb tu treballador de l’horta de la família (els que més “pencàveu”, em deies sempre, més que l’avi), persona humil, honesta, atenta amb els de dins i fora de casa, d’idees solidàries, d’esquerres en deies sempre, que va ajudar al racionament de queviures durant la dura postguerra, escoltador de nit de ràdios d’ona curta; ell et va deixar senyal per a tota la vida. Tenies una traça especial, que jo admirava, per descobrir personatges mentiders, com polítics dretans, “beats” fariseus…, que detestaves. Em meravellava com entenies la qüestió de la unitat de la llengua sense haver-te’n parlat gairebé mai. Recorde com vas escarnir els PePeros de torn quan ens furtaren el senyal de la televisió catalana. Et recorde també quan vas dir-li del mal que havia de morir a la “beata” directora del banc, que t’havia enganyat amb això de les “participacions preferents”. Valenciana desacomplexada, mai no vas renunciar a usar la teua llengua arreu, fins i tot durant la negra nit franquista, quan fou perseguida. No atenies les seues germanes quan et deien que callares; tu no hi veies cap mal. N’estaves ben orgullosa i n’estigueres sempre. He de confessar que, quan era menut i “educastrat” com estava per l’escola franquista, això em feia vergonya; després, en arribar a la universitat, l’antic rubor a poc a poc esdevingué satisfacció creixent. Em vas obrir els ulls.

Llàstima que no vas fruir de la meravella del sexe (m’ho confessares hores després de faltar el pare), malgrat haver-ho fet manta vegades (perquè ell hi era incansable, em deies amb recança), tot per l’”educastració” catòlica i masclista rebuda i per tots dos acceptada. Deies que el sexe no t’agradava (i tot i així hagueres de suportar injustos escarns per la gelosia del pare!): ho trobaves cosa de dones “perdudes”, com la teua germana segona. Ho entenc en el teu paper de sofridora i per la poca traça del company. Desitjaves la tendresa que mai no et donava l’home. Recorde que em deies que adoraves les pel·lícules d’amor clàssic. Sempre he pensat que et revenjaves del pare amb els aspres retrets que sovint li feies.

Vas restar eixuta de carícies. Un bon dia a prop d’anar-me’n a la “mili” em vas dir: “fill, ja t’has fet gran i no està bé que em beses la galta tots els dies abans d’anar-te’n al llit”. Pensaves que això m’emmarava i m’afeblia. Tenies massa por del que podrien dir al poble (sempre n’has tingut massa!). Em vas fer mal; mai no et vaig arribar a entendre. Anys a venir, quan ja et feres vella, he tornat a besar-te ben polidament al front cada setmana, perquè, encara que no m’ho demanaves, pensava que així la salut et millorava.

Els darrers anys vas patir de valent, sola i malalta; no volies que ningú et manara, tots et fèiem nosa, malgrat que el cos no t’aguantava. La teua severitat et va i ens va allunyar de la família, el veïnat i els amics de casa. Acostumava a fer-te sermons sobre el gran valor del perdó; però tu mai vas saber ni voler perdonar, com jo et perdone ara. Tots el dies te trucava i et veia el cap de setmana. Tossuda fins a la fi, saltaves per qualsevol cosa. Mai no volies escoltar-me; deies, cridaves, com una lletania, que ningú no sabia més que tu ni més que tu patia. T’enyoraves el pare, la seua companyia; però t’oblidaves dels menyspreus que li feies en vida. La teua forma d’estimar no era manyaga, era donar i donar-te tothora. Paciència he tingut amb tu, mare estimada, una dona difícil però honesta i bona. Vora els vuitanta-set anys vas “perdre l’oremus”. El teu afeblit cervell t’omplia de pors i veus que no entenies, que et parlaven de fugir i et vas perdre fora de casa, i, per haver-te de cuidar, ens feres patir bona cosa. No et volíem fer cap mal, però, pel teu bé i el nostre, te tinguérem d’internar i vas haver de tastar normes tan estrictes com les que tu ens imposaves. 

Adéu, mare. Una besadeta al front, una altra a cada galta i també a les teues clivellades mans per tanta feinada. Reposa tranquil·la per sempre. T’ho has ben guanyat. Fa anys que te’n volies anar, però ha sigut quan ho ha disposat “la dama blanca”. En això no has pogut manar ni en altra cosa tampoc ens manaràs; potser una mica encara. En un últim rampell de sinceritat, ara que no em pots replicar, voldria dir-te que, igual com t’agraesc de tot cor tot el que m’has donat, també et retrec el teu absolutisme, que he detestat on, quan i a qui he vist emprar-lo com tu l’empraves. Reposa en pau, mare, “màtria”.

La mare va faltar divendres, 7 de desembre, dolçament, mentre feia la migdiada.