L’amistançada s’allibera: feliçment, sóc jubilat.

La meua parella, aficionada als oracles, consultava fa mesos el Yijing o llibre de les mutacions, un best seller de la literatura oracular xinesa (una mena de “tarot” més “recargolat”, cosa habitual a les cultures d’orient), sobre la meua futura però propera jubilació i, després de llençar les monedes ad hoc, calcular els números, dibuixar els trigrames i, al seu torn, els hexagrames corresponents, em feia la lectura de l’oracle resultant: per una banda assenyalava la concubina de l’emperador i per altra l’alliberament. Com podeu comprendre, em vaig quedar bocabadat: l’havia encertada!

Encara més, quan això passava, tot just feia uns dies que havia enllestit la lectura de l’autobiografia de la Carola Milà, magistralment composta per na Maria Aurèlia Campmany, el centenari del naixement de la qual celebràvem en 2018. A “Feliçment, jo sóc una dona” l’autora ens presenta un personatge de ficció que naix amb el segle XX i que vol ser un testimoniatge de la situació de la dona durant la seua primera meitat, així com dels fets històrics més importants que marquen la vida social i política de la Barcelona i la Catalunya d’aleshores. Els personatges de la novel·la són inventats, però serven una versemblança amb l’època històrica en què s’inclouen.

En “Feliçment, jo soc una dona”, Maria Aurèlia Capmany va enumerant, amb un rerefons històric que n’és, alhora, la causa, tota una sèrie de temes, d’al·legats i d’acusacions sobre el comportament col·lectiu, diacrònic i sincrònic, envers les dones. No hi ha maniqueisme ni guerra de sexes, no hi ha bons ni dolents, sinó que va desgranant, amb gran ironia i expressivitat, les visions tòpiques, típiques, generals i tradicionals de la nostra col·lectivitat, en tot el segle XX, sobre la condició de les dones: les mares solteres; els fills il·legítims; l’educació femenina –bàsica, superficial o d’adorn– diferenciada de la de l’home; l’objectiu vital de ser esposes i mares; la prostitució; les jerarquies familiars i l’autoritat masculina; la doble jornada de les dones treballadores i la seva explotació; les professions femenines, també diferenciades; els assetjaments i les agressions sexuals; el feminisme burgès que vetlla per l’educació i la modernització de les dones, però des d’actituds classistes i conservadores; les lleis franquistes que desposseïen les dones de la seva llibertat i de drets bàsics; la misogínia; el sexisme o les servituds de la moda i el cos femení…” (Anàlisi de l’obra, pàg. 362).

La Carola lluita per la igualtat, però, sobretot, per la llibertat sense la dependència dels homes, com era el manament cabdal de l’heteropatriarcat dominant. Per aconseguir-ho, però, havia de vendre el seu cos, just per assolir la seguretat econòmica que necessitava. Cercant la seua dignitat –de vegades, sotmesa, de vegades, rebel–, viu la vida intensament, primer com a espectadora i després com a protagonista. Per sobreviure ha hagut d’interpretar tots els papers de l’auca: des de mestressa de casa fins a dona de la vida, de companya d’herois de la lluita social (el seus amors de joventut, els vertaders, vilment perseguits i fins i tot assassinats) fins a fer de “guarniment” de rics burgesos (que aprofitava per a difondre la seua croada feminista, tot i que des d’un punt de vista formal i classista). Tan sols se sent lliure quan té prou diners, ja vídua, retirada a Mallorca, on escriu els seus records, reconeixent amb sinceritat que fins aleshores no havia pogut viure com volia, sempre cercant diners per comprar la seua llibertat. Una vida massa dura per tal de poder gaudir tan sols d’unes engrunes de felicitat.

Som persones (“màscares”, en el seu origen etimològic), actors secundaris d’una tragicomèdia escrita per altri. Si te toca nàixer al si d’una família de classe subalterna, ja véns al món amb la condemna d’haver de fer feina per algú altre per a poder subsistir, com ha estat el meu cas. El que m’agrada de la meua professió: la recerca i la ciència aplicada –la tècnica— al servei de tothom, ha estat prostituït, perquè el benefici de la feina que he desenvolupat durant vora quatre dècades ha estat sobretot i en primer lloc per als propietaris de les empreses de les quals depenia el meu salari. I, a més a més, he hagut de fer feina dins d’una altra presó més gran, anomenada espanya.

Quan les forces físiques i mentals van minvant, per la salut perduda per efecte de la mateixa feina repetida durant dècades –massa moviments i estrès constants–, l’alienació jovenívola es perd i comprens la crua realitat: que les empreses privades no miren per tu com haurien de fer-ho ni tampoc els serveis socials públics –retallats a posta pel polítics al servei dels qui retenen el Poder, perquè puguen fer negoci amb el nostre benestar. En aquest sistema economicosocial capitalista, que ens imposen des de dalt, els assalariats som tractats com un cost fix més, del qual les empreses, si poguessen, voldrien desfer-se’n, i encara més si et dedicaves a fer complir normatives de seguretat per als productors i els consumidors, en lloc de fer acréixer el guanys de la propietat (tot i que ho feies, indirectament). Massa vegades havies de sentir-te dir que eres un torracollons. 

Què ha estat per a mi la feina? L’alarma que sona insistent al rellotge –perquè t’alces del llit ben dematí–, la necessitat de portar cotxe, la fressa i la fredor de les màquines, l’imperi del rendiment econòmic i productiu per sobre de l’obra ben feta –el “curt-terminisme” del guany malaltís–, el client que ha de restar sempre satisfet –malgrat que li hàgem de mentir–, l’obsessió per la novetat constant –davant la competència ferotge d’aquesta llei de la selva capitalista— que massa vegades porta a compondre productes més dolents –potser més aparents, més “adobats”, però menys autèntics, menys duradors, de menor qualitat–, la submissió al poder inclement d’altri –els propietaris de la indústria i els seus gestors, una bona mostra de psicòpates/ nacissistes–, la manca d’humanitat, de sentiments autèntics –que tenen massa poc espai a les empreses–, la competència deslleial entre companys per salvar el lloc de feina, la ciència i la tècnica al servei dels interessos dels propietaris, que cada vegada ens espremen més, perquè disposen de mètodes més sofisticats, i ens deixen menys temps per a nosaltres… Però també la complaença per haver arribat a la fi d’alguns projectes proposats i sobretot la sort d’haver compartit un bon grapat de bones estones amb les companyes de feina, de qui tinc un record inesborrable de treball en equip, de bona entesa, d’estimació sincera.

Ens creiem viure en el millor dels món possibles –el menys dolent–, capturats dins la xarxa d’aquest sistema corrupte, que ens obliga a vendre la nostra força de treball per haver d’assegurar-nos els serveis bàsics –els que ens permeten de sobreviure i que haurien d’estar de bestreta assegurats– i comprar-ne d’altres, que serien prescindibles, si no fos que els emprem per tractar de calmar el desassossec que ens produeix el malviure diari. Com que l’augment de beneficis econòmics és l’única meta moral imposada a tothom –per ser la dels qui posseeixen el Poder real i els mitjans de producció–, l’únic que ens deixen a l’abast –als qui depenem d’un salari i no participem en cap projecte col·lectiu alternatiu al Sistema imperant– és el consum compulsiu d’objectes i serveis externalitzats: ens en creen la necessitat per tal que ells s’enriquesquen encara més. L’espai comunitari, de convivència, d’intercanvi d’experiències i suport mutu, ha estat substituït quasi completament per la seducció del consum individual o col·lectiu. Ens fan valorar més la feina assalariada que la que és més important per a la vida: la de les atencions, la de les cures. El món al revés. 

“Arbeit macht frei” (La feina us farà lliures) hom podia llegir a la porta d’entrada dels camps de concentració nazis. Una cínica benvinguda per als qui eren condemnats a treballs forçats fins a l’extermini. Mutatis mutandis, amb aquest sistema de treballs forçats que ens vénen com el millor possible i ens l’imposen alhora –un parany que ens enxampa com una pinça–, el temps que podem dedicar al que realment ens interessa és excepcional i, doncs, insuficient. Has de tenir molta sort per trobar una feina que òmpliga la teua vocació. Enhorabona als qui ho haveu aconseguit! I als altres: No defalliu!

Ara que seré més lliure per a fer-ho, en acabar aquesta llarga –llarguíssima– etapa del “segon servei militar obligatori” –jo sóc dels qui van haver de fer la “mili” en acabar el estudis—, la salut perduda m’ho farà més difícil; tanmateix, espere i desitge poder-ho aconseguir, per guanyar, si més no, com la Carola, unes engrunes de felicitat.

Adéu feina, benvinguda llibertat!

I a vosaltres, us desitge que tingueu sort i que pugueu arribar-hi amb salut!

[I als meus antics companys de feina, els dirigents i els dirigits, també molta sort perquè el negoci els hi rutlle bé pel bé de tots, sabedor de l’esforç titànic que cal esmerçar avui dia, per mantenir-se vius en la roda cruel de la competència capitalista.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *