Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

16 de juliol de 2018
0 comentaris

Cerque un amor particular que vibre amb les cançons que estime (i 3).

Aquest apunt és la continuació d’un relat que tracta de la cerca de parella estable mitjançant un anunci al diari.

Al capítol anterior deixàvem Alfons i Josep Àngel maldant per conèixer-se en persona, malgrat que feia dos mesos que sabien l’un de l’altre mitjançant una correspondència per correu electrònic. Com que la vida és molt tossuda i fa el que vol, saltant-se els nostres plans, una sèrie d’obstacles retardaven la cita desitjada: es conjuminaven els setanta km que els separaven, un refredat mutu, un viatge de feina d’Alfons i la feina, molta feina, que aclaparava en Josep. Tanmateix, quan l’interès pel futur de la seua relació anava perdent força, arribava la data desitjada, el vuit de març, una diada assenyalada.

J.A., dilluns, 03/03/2003: Alfons, ahir vaig estar d’excursió; és un vici que necessite, com l’oxigen. Me’n vaig anar als Ports de Tortosa-Beseit, sol, a llocs increïbles. Vaig gaudir i em vaig cansar com un nen, xafant paisatges “pirinencs” a tan sols dues hores de casa! Ja veuràs les fotos. És una llàstima que, ara com ara, no tingues aquesta dèria per compartir. Tot arribarà. No sé si et vindrà bé veure’ns dissabte per sopar ací a Castelló. Ara, no podré dedicar-te gaire temps, perquè l’endemà vull anar a descobrir una senda que m’ha quedat pendent: la força del barranc hi era tan gran, pel desgel, que a l’intent anterior no em va deixar travessar-lo. Bé, ja em diràs. Comprenc que sempre vaig atabalat de temps i atabale tothom. Fins dissabte, doncs?

A., diumenge, 09/03/2003: Amic Josep, espere que te trobes sa i estalvi, després de la passejada una mica arriscada que tenies planejada per avui. Com et vaig dir anit, la realitat de la teua coneixença va ser força millor que aquella imatge que m’havia fet de tu, d’antuvi de les nostres xerrades electròniques: no ets pas lleig ni atabalador, sinó tot el contrari. També, però, va haver-hi d’altres sorpreses importants: sobre la teua família, els teus fills, la teua separació. Compartim l’estimació per la natura, la nostra llengua i el nostre país. També el “dolor de llengua”, amb n’Enric Larreula, i més coses. Sols volia dir-te que desitge que ens tornem a veure aviat. Bona setmana.

J.A., dilluns, 10/03/2003: Amic Alfons, em fa gràcia pensar que t’havies fet una imatge “lletja” de mi; sempre he pensat que en aquests casos més val imaginar-se que qui no coneixes és guapo, oi? Les decepcions ja vénen després. Bé, t’agraïsc la puntualització, però em vaig afaitar per a l’ocasió. Sobre l’excursió d’ahir, la veritat és que no vaig acabar de sortir-me’n, perquè, en anar sol, vaig prendre por de pujar-hi i me’n vaig tornar enrere. Ara hauré d’enganyar algú més perquè em vulga acompanyar. Ja buscarem algun dia de primavera per quedar a xerrar i compartir altres “patiments” lingüístics. Sort, com diu en Llach.

A., diumenge, 16/03/2003: Josep, bon dia. Ja sé que em convidares a trucar-te per telèfon quan volgués, però em sap greu fer-te nosa; llavors, triaré, de moment, la nostra via tradicional de contacte, malgrat que t’arriba a la feina. Potser el més interessant que m’està passant ja ho coneixes: són els contactes provocats pel meu darrer missatge al diari. Ja en són set els “contestataires”, dels quals fins ara n’he conegut un parell. Però no tot són flors i violes. En aquest assumpte, el que més s’hi troba són persones estranyes (a un mateix). El “boig” de què et vaig parlar em segueix enviant missatges (i ja en fan vint!), uns estan casats, altres no fan atenció al que hi demane, un de trenta i pocs anys qualificant-se de “señor educado y discreto” (em fa venir mal de panxa sols de pensar en això de “senyor”)… Canvie de tema. Al teu darrer correu acabes desitjant-me sort. Però la sort ha estat trobar-te. Sé que tant miratge fou aquella imatge teua que tenia de bon començament, com aquesta d’ara en què potser t’he idealitzat un xic massa. Com et vaig dir aquella nit, la meua part racional sempre està vetlant perquè no caiga en “febleses” emocionals, que em poden fer prendre mal. També perquè no sap (no sé) quins són els teus sentiments. Em permet de concloure aquestes ratlles amb uns fragments de poesia que et dedique: són de la meua Maria del Mar Bonet, amb música del nostre Lluís Llach. Fins aviat.

I avui ets lluny d’aquí
i et sé tant lluny de mi
que cada nota que dic
jo l’imagín un camí, camí
que em porta fins a tu.

(Mª del Mar Bonet, La casa de l’amic, Gavines i dragons, 1987.)

J.A., dijous, 20/03/2003: Alfons, bon dia. Primer que res, disculpa’m per no haver-te contestat abans, però dilluns no vaig fer feina i dimarts va ser un dia de bojos. A la fi han passat les falles: espere que s’hi hagen cremat els mals averanys i els mal valencians. La Magdalena ja és tota ací! És la setmana vinent, però a efectes pràctics divendres ja hi ha ambient fester. Jo me n’aniré a caminar i a visitar uns amics de les terres de l’Ebre: és una fugida de la irracionalitat d’aquestes festes. Podem parlar quan vulgues, la “putada” és que no tinc telèfon fix i els mòbils són cars per a mi. Sempre m’ha fet por posar un anunci; he preferit contestar-ne, ja ho saps. Trobar la persona de la teua vida per aquesta via, potser és demanar un impossible, però almenys coneixes gent. Jo en conec que hi han trobat parella. Després, quan la hi trobes, podries fer un conte còmic amb la pila d’experiències que hauràs replegat: una galeria de personatges d’allò més estrafolaris, descrits des del punt de vista d’una persona assenyada com tu. Seria un “best seller”, segur! Passe a un altre tema. Les idealitzacions són molt perilloses. A mi també m’ha passat i després et fots els morros per terra. Idealista! Les persones són com són, mai com les imaginem, per a bé o per a mal. Els meus sentiments? Bona pregunta i difícil de contestar fins i tot per a mi. A voltes crec que no tinc sentiments. Ja et comentava que feia anys que no sentia aquella angúnia que precedeix, o acompanya, l’enamorament. No sé si pensar que m’he fet un escut de protecció tan fort que, no sols evita que em puguen arribar els sentiments dels altres, sinó que fins i tot impossibilita que els meus isquen enfora. Potser aquest escut és com el teu jo racional, però a mi em domina, em té sotmès. Alfons, lamente no poder ser més rotund respecte a la nostra relació; a voltes crec que tanta muntanya m’ha fet feréstec i pose en qüestió la meua sociabilitat (no sols amb els amics, sinó també amb la família). Potser acabaré com un Robinson voluntari, o inconscient, damunt d’un tossal, enmig d’una mar de pins i matollar. Moltes gràcies pels versos. Pensant en Llach, també m’ha vingut al pensament una cançó: A la taverna del mar. Sóc un xic masoquista, oi? Ja veus que avui no tindré un “dilluns bort” gaire bo. Sort!

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota…

A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

(Lluís Llach, A la taverna del mar, Campanades a morts, 1977.)

A., diumenge, 30/03/2003: Josep, continue de “Robinson” aconformat, que no voluntari (seguint la teua metàfora). He conegut les dues persones que et vaig dir i no va haver-hi “química” ni res (un, fumador empedreït i anticatalanista passiu, i l’altre, lleig –pel meu gust— i massa catòlic –pel meu gust). Com que avui també veig l’ampolla mig buida (aquestes coses s’encomanen, ja veus), vet ací una llista breu i sarcàstica de les meues darreres coneixences (que em perdonen si sóc massa cruel): l’adorable boig enamorat, l’antivalencià passiu (no sé si sexualment també ho serà), el saberut pro-cristià, l’actiu actor sols passiu (sexualment en aquest cas), el mestre “drag queen”, el tapisser barroer, la fanàtica i narcisista “dona” pilosa, el “Dorian Grey” madrileny, el jove espantat (per mi), el jove enjogassat, el vell no tan bell, el passiu calent, el complicat home senzill. Per no parlar de mi, que de rar en tinc un bon tros també. Ben afectuosament.

J.A., dilluns, 31/03/2003: Alfons, he començat la setmana amb un somriure, gràcies a tu. Quin dec ser jo? Potser m’hi has posat i ara m’he de descobrir? L’antivalencià?, NO; el procristià?, NO; l’actor?, NO; el narcisista?, NO. El jove?, NO! Potser el complicat home senzill? UHM! Si al capdavall tinc assignada una identificació que no ferisca gaire la meua autoestima, ja me la faràs saber; podria utilitzar-la, amb el teu permís, com a renom a les comunicacions telemàtiques. El cap de setmana vam anar el meu fill i jo a un refugi de muntanya, fugint de les festes. Dissabte encara vam poder caminar; diumenge, però, va ploure i ens vam haver de tornar, a contracor. El millor és que, de tant ploure, la primavera serà excel·lent. Avui comença una setmana completa, abusiva, i la vinent serà igual, l’última, crec. Una abraçada de Josep, el feréstec.

A., diumenge, 13/04/2003: Josep, supose que estaràs engrescat perquè arriben vacances i tindràs l’oportunitat de fruir de la primavera, trepitjant els teus camins feréstecs, ornats amb petites però llampants flors silvestres. Sí, m’agrada allò de “flor feréstega” per a tu, no per petit ni llampant, sinó potser per tendre (tota flor ho és) i inabastable. Al meu jardí de primavera tinc narcisos, jacints, iris…; però m’agraden més les flors de pebrella, timonet, romaní…, humils però d’un perfum profund, acollidor i vivificador. Jo vaig enfeinat a la feina (que ja és normal) i coneixent gent nova. Em trobe una mica aclaparat i amb el solatge del sentiments una mica remenat. Què hi farem? Jo m’ho he buscat! A aquests encara no els conec prou ni estic d’humor per posar-los un malnom “graciós”, com els de la llista que em vaig empescar –per fer-te riure– l’altre dia, on tu no hi eres (com que hi tenies dubtes, t’ho volia deixar clar). Ahir vaig conèixer un xicot de vint-i-dos, que em resultà força seductor i amb el qual m’ha passat una mica com amb tu: em va deixar una mica “tocat”, però no sé encara el que ell pensa de mi. De tota manera, com en el teu cas, no em convé: aquest per massa jove. Una forta abraçada.

A., diumenge, 27/04/2003: Hola!, Josep. Avui fa mig any que ens comuniquem. Per aquesta vegada ja he acabat de jugar al “tot o res”, que en definitiva això és el que suposa la cerca de relacions a primera vista. En aquest cas, “no res” ha estat el resultat; perquè no hi hagut “química” mútua entre els qui ens hem trobat. És un resultat del tot probable; no obstant això, aquesta constatació científica no em permet guarir-me de les “ferides”, massa properes en el temps, que m’ha deixat l’ànsia d’estimar, sense haver-ne trobat l’objecte, la persona adient. Una tria injusta i cruel per a qui no és correspost; humanament comprensible, però. I la primavera és ací, inexorable, sense voler aturar-se a acompanyar la meua malenconia. Espere que a la fi arribe a encomanar-me el seu optimisme. Sort que tinc uns fidels amics: la música i sobretot els llibres. Desitge sincerament que t’ho estigues passant d’acord amb aquest temps de llum, ocells i flors. Si més no, espere que no aniràs tan aclaparat com en els últims mesos, oi? Ja em contaràs. Una abraçada i sort!

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.
[…]
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
[…]
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.” (Lluís Llach, Que tinguem sort, I si canto trist, 1974.)

Quan Alfons va trobar Josep, va sentir la “fiblada de Cupido”, cosa que no va passar a l’inrevés. Josep li contestava per escrit que des de fa anys no la sent i creu que mai no la tornarà a sentir. A Alfons li va semblar una resposta amable, però negativa al cap i a la fi.  Així, el seu projecte de futur amb ell hauria de passar per l’amistat, que de bons amics no en sobren. Tanmateix, el desencisat acostuma a triar com a desenllaç una salutífera distància. I la vida continuava per a tots dos, donant-los noves coneixences…


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.