Cerque un amor particular que vibre amb les cançons que estime (relat).

Estava enamorat de l’amor, passava per aquell estat propi de les criatures de la seva edat en el qual una mena de desig sentimental i eròtic viu latent en totes les idees que el cervell elabora i en totes les impressions que es reben del món exterior. L’home estima i no sap ben bé el que estima ni el que vol; hi ha tots els elements subjectius barrejats d’una manera tendra i confusionària, i manca l’ésser concret per canalitzar, per destriar els elements. Manca la persona per establir el contacte. No s’ha trobat encara la dona, però se’n pressent el perfum; en la claror, en les músiques, en les mirades de totes, en la malenconia inexplicable, en els somnis nocturns, en l’aigua fresca del bany i en el vol de les orenetes. L’home només viu enamorat de l’amor.(Josep Maria de Sagarra, Vida Privada, 1932.)

La presència minoritària a les societats humanes de les relacions interpersonals no heteronormatives, reforçada per la minorització a que són sotmeses per l’heteropatriarcat dominant, el qual ens acostuma des de ben petits a amagar qualsevol dissonància amb la norma establerta, que se’ns imposa per al gènere que hom assigna al sexe biològic amb què naixem, complica, i força, la possibilitat de trobar parella per a les persones a les quals la vida els ha donat una orientació no heterosexual, si ho volen fer fora del gueto LGTBI, el qual té uns costums més aviat incompatibles amb els horaris de treball normals i amb una vida domèstica, ordenada i tranquil·la. Això fa que el món gai haja estat pioner en l’ús de la secció de “contactes” de diaris i revistes i, més endavant, de les xarxes socials virtuals “ad hoc”. El relat que compondré avui exemplifica un cas d’aquests.

L’anunci al diari:

Alfons, 47 anys, 1 m 75, 77 kg, ros, ulls verds, solter, estudis universitaris, discret, sensible, casolà; m’agrada llegir, la música de la “Nova Cançó”, passejar pel camp. Cerque home més jove per a parella o amistat, a prop de València. Bústia nº…

Els correus electrònics:

A., diumenge, 27/10/2002: Bon dia, Josep?, Àngel? Si em permets, et diré Josep Bon jan. Com que me n’has ofert l’oportunitat, ací t’envie una foto meua d’ara mateix, perquè em conegues físicament. Una abraçada.

J.A., dilluns, 28/10/2002: Hola!, Alfons. Sóc Josep, Àngel és el cognom. Gràcies per la foto. Lamente no poder correspondre’t, però les meues limitacions tecnològiques són infinites. Avui vindré a València per qüestions de treball, però acabaré tard, cap a les 9 de la nit. Ja trobarem un foradet a les agendes per poder-nos conèixer. Salutacions.

A., dimarts, 29/10/2002: Hola!, Bon jan. Diumenge vaig tenir un accident de trànsit i he salvat la vida de miracle. Tinc mal d’esquena i porte collarí. El problema de cara a nosaltres és que això retardarà la cita que tenim pendent. Una abraçada.

J.A., dijous, 31/10/2002: Bon dia, lamente l’accident; el més important, però, és haver-ne eixit il·lès. Jo també en vaig tenir un aquest estiu i em vaig quedar tres setmanes sense cotxe. Havia plogut i la carretera estava mullada. En frenar, per tractar d’esquivar un vehicle que venia cap a mi, ocupant tota la calçada, vaig lliscar. Aquest cap de setmana llarg me’n vaig a trepitjar el GR7. A veure si la setmana vinent puc baixar a València i ens trobem. Una abraçada.

A., dijous, 07/11/2002: Hola!, Bon jan. El cap de setmana vaig pensar en tu, perquè feia molt bon temps i et feia xafant camins de muntanya. Jo no puc dir el mateix. Continue amb el mal d’esquena i del cotxe encara no en sé res. Que tingues un bon dia.

J.A., dilluns, 11/11/2002: Alfons, bon dia. Divendres tenia festa per assumptes personals i fins avui no havia vist el teu missatge. Aquesta setmana ho tinc fotut per baixar-hi. A veure la següent. Hauries d’insistir a l’assegurança per veure què fan amb el cotxe. No desesperes. Sort. Deies que t’agradava Llach. Has sentit el seu últim cd?

A., dijous, 14/11/2002: Hola! Vaig millorant del colp. El cotxe me l’han qualificat de sinistre total i ara espere rebre el diners per comprar-ne un altre. Encara no he tingut el plaer d’escoltar el darrer treball d’en Llach, únicament uns fragments de “Neofatxes globals” i estic frisant per sentir-lo. Aquest cap de setmana he conegut dos xicots d’ací a prop, un molt de poble (cosa que no és dolenta a priori) i un altre, metge de la comarca del Serrans, que parla català, els quals han contestat el meu anunci. Espere poder xerrar amb tu ben aviat. Una abraçada.

Mireu-los com van,
són la vella caverna
però amb les noves caretes
per seguir mal manant.
[…]
Mireu-los com van,
són l’espanya de sempre,
la d’antigues tenebres
que van ressuscitant… “ (Lluís Llach, Neofatxes globals, Jocs, 2002.)

 J.A., divendres, 15/11/2002: Hola!, amic sinistre, sinistrat. De les cançons de l’últim disc d’en Llach, la millor per a mi és “Ens veiem a Folegandros” (malgrat el calc castellà del títol): és una cançó feta per a un amic que se li va morir. Bé, dimecres proper vindré a València per qüestions de feina i cap a les sis de la vesprada ja hauré acabat. Si vols que quedem, m’avises amb temps. Com ja saps, no tinc Internet a casa i fins dimarts no tornaré al treball. Dilluns tinc festa (privilegi de funcionari) i me’n vaig a recórrer sendes feréstegues pels Ports. Salutacions.

Ara sols queda la música, Eudald
ah, si no fos per la música, Eudald
que ens obre empares
a tantes ànsies
que omplen d’angoixa el cor.
[…]
Una cançó d’enyor com una bressola
perquè t’acaroni el cor en les llargues hores.” (Lluís Llach, Ens veiem a Folegandros, Jocs, 2002.)

A., diumenge, 24/11/2002: Hola! Com va tot per la Plana? Jo em pensava que això del cotxe trigaria menys; calcule que en un parell o tres de setmanes ho tindré solucionat. Havia pensat que, si tens vehicle i et ve de gust, podies acostar-te a ma casa. Si no fos possible, tinc paciència per esperar, si tu en tens… Vull manifestar-te un desig: és evident que trepitgem terrenys comuns, però tant de bo siguen prou adients per poder trepitjar-los junts! Que gaudesques d’aquest dia!

J.A., dimarts, 26/11/2002: Bon dia, company. Ets un poeta! Per la meua banda, no m’han estat atorgats dots artístiques. Jo, xiquet, no tinc temps de llegir res que tinga més de quatre planes; els llibres se’m van acumulant, perquè, comprar-ne, els compre, però, després de tant rodar per casa, arriba un moment en què quasi hi perden l’interès. A més de la feina, he de donar cursets per pagar les hipoteques i no tinc temps per a mi: la barba ja la porte com un Robinson de terra ferma. Entre novembre i febrer és quan més feina extra tinc. No sé quan podré baixar a València. Salutacions des del tall.

A., diumenge, 01/12/2002: Ànims!, Bon jan. No sé d’on t’has tret que sóc un poeta, tan sols vaig fer una associació d’idees entre la teua afecció pel senderisme (ho fas per trobar-hi quelcom o per fugir-ne?) i el que caldria que passàs perquè la nostra possible relació reeixís. Quant a la lectura, jo també em considere massa poc lector, tot i que potser més que tu, pel que hi dius; sóc de lectura lenta i sempre tinc la vista cansada, per la feina a l’ordinador. Un comentari íntim: dius que la teua hiperactivitat inevitable durant l’hivern (no m’imagine quina mena de cursets estàs donant) no et deixa temps per afaitar-te. Volia dir-te que les barbes estil Robinson em donen força respecte i, per això mateix, em resulten antieròtiques. Sembla que el malson del meu cotxe ja arriba a la fi!: m’asseguren que és cosa d’una setmana o, a tot estirar, dues. Et deixe treballar. Una abraçada.

J.A., dilluns, 09/12/2002: Alfons, et demane disculpes pel retard a escriure’t, però he estat sense venir a feina tota la setmana passada per obligacions familiars i ja saps que no tinc correu electrònic a casa. Ara tinc la bústia plena i una feinada que no l’acabaré fins a… Nadal? Supose que ja tindràs cotxe; me n’alegre. Sobre les barbes, opine com tu: no m’agraden gens ni miqueta, ni els bigotis tampoc! Imagina-te’ls plens de… Quin fàstic! Si trobe una estoneta lliure, te tornaré a escriure amb més tranquil·litat. Sort.

A., diumenge, 15/12/2002: Bon dia. Darrerament he anat molt enfeinat i no m’abellia ni obrir l’ordinador de casa. Ara va de bo: la setmana propera em lliuraran el cotxe. Ara faig vacances fins al dia de Nadal. No t’imagines el que he de passar cada vegada que vull agafar-me uns dies lliures: al meu “gran cap” mai no li ve bé. En això t’envege, perquè deduesc que tu tens més sort. Ja he escoltat el darrer disc d’en Llach: magnífic, com sempre; tant a nivell musical, com poètic i humà. El compromís d’aquest artista no defalleix mai. És una sort que tenim. Ja en parlarem. Una abraçada.

Us diuen que tan grans
no cal fer aquestes coses,
us diuen que amb l’edat
no hi ha l’encant dels joves,
que què us dirà la gent,
millor sigueu discrets…
[…]
vell és tan bell
que s’omplen les línies
del temps, de l’art, del cant, de tu i de mi, del món… la vida.” (Lluís Llach, Vell és tan bell, Jocs, 2002.)

J.A., dijous, 19/12/2002: De vacances! Que bé! Jo n’agafaré la setmana vinent i segurament me n’aniré a muntanya, a caminar, a desconnectar. Els dies de Nadal, però, estaré a casa amb la família. A gener, vull lliurar tres dies que em deuen d’aquest any. A veure si llavors baixe a València. De tota manera, si vols provar el cotxe nou, pots atansar-te fins a Castelló i ens podrem veure. Telefona’m, si això. Bon Nadal i feliç cap d’any.

[Continua a la segona part.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *