“Maig del 68 invertit”: el naixement d’un projecte d’apoderament sexual.

Ara que ens trobem celebrant el mig segle del conegut com a “Maig del 68 francès” i s’acosta la diada de l’orgull LGTBI, voldria remembrar el naixement a València d’un col·lectiu de persones preocupades per la injusta discriminació a què era sotmesa la seua orientació sexual, amb la finalitat d’unir esforços, lluites fins aleshores massa disperses, per tal de denunciar l’estigmatització i minorització legal i social que patia –i encara pateix– el fet homosexual, i aconseguir la igualtat formal i real de totes les persones independentment del seu sexe, gènere o orientació sexual; així com altres drets que se’n deriven, com el de la lliure expressió de les identitats sexuals alternatives a la majoritària heterosexual –imposada com a única normal per la societat heteropatriarcal–, el rebre una educació oberta i respectuosa amb la diversitat sexual –que combata la LGTBIfòbia–, el matrimoni igualitari o la lliure elecció de sexe en el cas de les persones transgènere.

Aquell maig francès que ha omplit rius de tinta i que a hores d’ara sembla tan enyorat per la gent “progre” va portar-nos sobretot una revolta de les idees, un abandó del vell règim conservador, el de la doble moral, per portar-ne un altre de més liberal, principalment en la cultura, en els costums; destacant l’obertura a l’expressió artística (moda, cançons, cinema, pòsters, grafits…) i a la qüestió sexual (feminisme…). Tanmateix, els canvis més profunds que molts dels estudiants revoltats defensaven (l’anticapitalisme) van quedar anorreats per la doble pinça de la repressió, per una banda, i l’assimilació pel sistema (obrint noves oportunitats de negoci), per l’altra; esdevenint un simple “postureig”: un garbuix de comportaments, actituds o modes superficials i narcisistes que no portaven enlloc i que encara perdura, ben aclaparadorament a les xarxes socials virtuals. En aquest sentit, resulta ben significatiu observar com actualment una bona part dels líders d’aquell moviment de masses s’han venut al capitalisme i el defensen sense vergonya. Insistesc, aquell maig francès que va suposar l’inici d’uns canvis formals ben cridaners, que sens dubte ens han fet avançar en un sentit, el de les llibertats formals (que benvingudes siguen); també ens han portat (si més no indirectament) un capitalisme desfermat i pocavergonya, el neoliberalisme accelerat i globalitzat que està amenaçant de mort la major part de les vides del planeta (això passa, perquè els canvis permesos pel Poder han potenciat l’individualisme a la societat).

A remolc d’aquell mític maig, al del 1986 naixia a València, entre el ressentiment i l’esperança, entre la soledat i la solidaritat, entre el somriure i la revolta, el Col·lectiu Lambda. Fou la idea d’un metge gai que va engrescar (mitjançant l’anunci en una cartellera) una desena de companys, els quals en un pis particular de la ciutat van decidir engegar el projecte i llançar-lo a la societat valenciana, publicant un primer manifest amb el títol “Maig del 68 invertit”, fent un joc de mots amb la inversió sexual i la de les dues darreres xifres d’aquell any. Fou arran de la presentació pública del Lambda el 24 d’octubre d’aquell 1986, als locals de l’antiga llibreria Llavors, al carrer de l’Erudit Orellana de València, quan van començar les seues activitats socials, obertes a tota la gent que volgués acudir, com els anomenats “Dissabtes del Lambda”, xerrades temàtiques quinzenals sobre qüestions d’alliberament sexual, en la sala d’actes de la mateixa llibreria amiga.

El creixement del Lambda fou lent i no va poder tenir seu pròpia fins a sis anys després. Mentrestant, per desenvolupar les seues activitats va haver d’emprar diversos locals comercials, com la llibreria esmentada, “pubs” d’ambient gai i/ o lèsbic, com el  “Chaplin”, la sala “Covarrubias” o el cafè “Bohemios”, o institucions com la Societat de Sexologia del País Valencià. Aquestes cites afavorien la formació i informació entre els membres de la comunitat LGTBI, a més de ser un lloc de trobada, una oportunitat d’establir noves coneixences i crear grups d’afinitat, gràcies també als concorreguts sopars que seguien les xerrades.

En desembre d’aquell mateix 1986, el Lambda llançava el número 0 d’una revista, que es va anomenar “Papers Gais”, hereva de les que abans publicara el mític Moviment d’Alliberament Gai del País Valencià. Es tractava d’uns cinc folis doblats i cosits per la meitat amb una qualitat d’impressió més que modesta. Hi escrivien els membres voluntaris de la “Comissió de la revista” i era distribuïda de franc pels locals d’ambient gai i lèsbic de la ciutat. Tenia una periodicitat variable (mensual, bimensual, trimestral) i a poc a poc es va poder millorar en gruix, dimensions, qualitat del paper i d’impressió, passant a anomenar-se “Paper Gai”, el qual, després d’un breu parèntesi en què es publicava un full gran doblat per la meitat anomenat “El full Gai” i més endavant “El full Lambda”, tingué una segona època, la més brillant quant a qualitat del producte. Havien passat més de 10 anys des d’aquell humil número 0, que al seu editorial deia:

Amb satisfacció presentem aquest nº ‘0’ de ‘Papers Gais’, una revista nostra. L’única a València realment lliure i nostra. El millor és que és el resultat d’un gran esforç i el començament d’una nova etapa.

L’esforç de començar, fer-nos amics i forjar junts il·lusions de llibertat. Il·lusions que ja són realitat: ha estat possible trobar-nos, constituir-nos en societat legal, organitzar actes públics, comptar amb professionals. Ha estat possible anar de porta en porta gai amb cartells que en el fons deien: et necessitem, volem la teua amistat.

La nova etapa ets tu. El Col·lectiu i les seves coses som tots. Encara no tenim una llar que puguem anomenar nostra: necessitem un local, necessitem moltes coses, però l’important ets tu i les teues ganes de viure.

Els vents bufen favorables, perquè comencen a bufar en contra dels colps de cua reaccionaris dels poders de sempre: des de la Casa Blanca fins a Sant Pere. Però enmig hi som nosaltres, per a respondre-hi i reafirmar-nos. Però aquesta és una obligació que tenim també en els temps de silenci. No fer res és deixar-nos arraconar en un gueto, és deixar-nos etiquetar com a causa de gairebé tots els seus mals, com la Sida.

A València no hi havia res. Ningú no tenia ganes de res. però ací estem gais i alegres. Perquè tot i que “ells” seguesquen cridant que són el centre immòbil de l’univers, sempre serem nosaltres per a dir-los que tan sols en són una petita part i que com Galileu cridarem amb orgull que la vida real es belluga, malgrat tot.

Fou en un altre maig, però del 1992, quan Lambda finalment va tenir seu pròpia, un local llogat al carrer Sornells, al barri de Russafa de València, una de les set seus que ha anat tenint fins ara. I la història del Lambda continua (https://lambdavalencia.org/som/historia/) amb bon vent i la mateixa il·lusió i ganes de treballar que quan va començar, D’això fa trenta-dos anys. Per molts anys!

[Des d’ací vull fer un reconeixement especial a Gonçal, primer coordinador del Lambda i autor de l’editorial del número 0, i a José Aurelio, autor del primer logo del col·lectiu, que he posat a la capçalera.]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *