Observar, llegir, escriure

En aquest apunt us presentaré una antologia del pensament llibertari que ens ha lliurat en Carlos Taibo, en una reedició revisada d’una obra anterior seua del 2010, per tal de “rescatar idees que ens siguen d’estricta utilitat avui dia”. Una obra que ens permetrà fer un colp d’ull a un bon grapat de frases –tal vegada incòmodes, però impagables– d’alguns dels pensadors que volen o volien viure en un vertader socialisme en llibertat, que no remet ni de bon tros a l’anomenada socialdemocràcia, la qual ha demostrat a bastament ser una aliada, tot i el seu posat més “amable”, del poder dels Estats-nació, segrestat al poble per a mantenir els privilegis de les elits que realment governen. Es tracta de “Libertari@s.”, editat per “Los Libros de la Catarata” a l’octubre del 2017. Una mirada a la ideologia més alliberadora i, per això mateix, més injustament difamada i perseguida pel sistema corrupte imperant. Una obra de lectura ben recomanable, doncs.

Aquesta és la fitxa del llibre: Gènere literari: ASSAIG. Títol: “LIBERTARI@S. Antologia de anarquistas y afines para uso de las generaciones más jóvenes, y de las que no lo son tanto”. Autor: CARLOS TAIBO (Madrid, 1956), que és professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat un bon nombre de llibres sobre pensament polític. Editorial: “LOS LIBROS DE LA CATARATA”. Col·lecció: “Mayor”, nº 659. Edició: 1ª, 2017. Pàgines: 176. Argument (de la contraportada): Aquesta breu antologia es proposa, per sobre de tot, rescatar el que pensadors llibertaris de molt diferents moments i condicions han escrit d’interès per comprendre el món en què vivim. Al voltant d’això s’ofereixen elements centrals de reflexió sobre matèries com la naturalesa de la proposta anarquista, la seva visió de l’Estat i dels fenòmens polítics, la crítica contra el capitalisme, la socialdemocràcia i el socialisme de caserna, l’organització que es defensa de la mà de l’autogestió i el suport mutu, o, a la fi, les aportacions que l’anarquisme ha realitzat a discursos com els del feminisme, l’ecologisme o el pacifisme. En un moment de crisi general que arriba a la civilització capitalista, sobren les raons per afirmar que el pensament llibertari està més viu que mai.

Heus ací un breu resum del que hi trobarem a l’obra:

Anarquisme: ideologia composta per una sèrie de pensadors (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta…), entre l’acabament del segle XVIII i el començament del XIX, definida per conceptes com autogestió, democràcia i acció directes, i suport mutu. Però hi ha persones i grups que no segueixen estrictament aquesta ideologia primigènia ni coneixen els seus autors, però la seua pràctica vital es desenvolupa de forma coherent amb aquests patrons, que són tan antics i naturals com l’Homo sapiens (Kevin Tucker, 1980: “L’anarquia és en els nostres ossos. És el camí, la forma en la qual durant milions d’anys d’evolució hem estat modelats”). Per a aquests darrers, l’autor tria el qualificatiu de llibertaris.

Aquest model d’organització social s’ha intentat posar en pràctica diverses vegades, com a l’anomenada revolució social espanyola del 1936-1937, engegada aprofitant la situació d’afebliment de les forces repressives de l’Estat republicà, reduïdes i concentrades en la defensa de la legalitat democràtica, davant el brutal colp d’Estat feixista del juliol del 1936. Aquestes experiències, però, sempre han estat avortades per la violència de les forces governamentals reaccionàries (burgeses o estalinistes), més nombroses i millor armades, actuant en defensa dels privilegis dels poderosos, que no del poble; aplicant la llei del més fort, la raó de la força bruta.

Ofereix una visió del món lúcida i sempre actual, per bé que amagada o demonitzada pels poders fàctics i els seus mitjans de propaganda (escoles, universitats, mitjans d’informació), titllant-la de perillosa, per desorganitzadora o desordenadora; quan, si ens hi fixem, senzillament es tracta d’un altre tipus d’organització, de baix cap a dalt, més democràtica i solidària, més humana que la que ens imposen els poders pseudorepresentatius que retenen el poder, el nostre poder, de grat o per força.

Es tracta d’una organització no coactiva de la societat per aconseguir un món més just, lliure i en pau, més cooperatiu que competitiu, on pese més la dimensió col·lectiva i solidària que no la individualista, tot i l’existència al seu si de visions ideològiques que podríem anomenar anarcoindividualistes.

En aquesta visió radicalment ètica del món i la vida s’aplica estrictament el principi que diu que el fi no justifica els mitjans, la qual cosa implica, entre d’altres, el rebuig a la violència ofensiva com a mètode d’acció política (tret d’algunes excepcions en el passat), la necessitat de difusió prèvia de “la idea” per aconseguir canvis reals (sense evolució no hi ha revolució) o el desplegament d’un socialisme en llibertat (la democràcia ha de ser-hi present des de bon començament; contràriament al socialisme casernari posat en pràctica per l’estalinisme).

L’anarquia implica l’abolició de tota autoritat i jerarquia, per a donar pas a col·lectius d’individus lliurement associats. Es tracta d’una proposta alternativa natural a l’actual model de poder delegat, representatiu, centralista i jeràrquic, que forma part de l’origen del mal al món, que és generat per les injustícies que aquesta organització afavoreix i no tant per la natura dels humans en general, com ens volen fer creure. Ja des de ben petits ens inoculen les mentides de la necessitat de l’Estat, de les forces armades, del militarisme, de les jerarquies, dels partits polítics (o del partit únic en el seu cas), de les religions (relats inventats per a mantenir-nos mentalment submisos al statu quo imperant), de la por, del càstig… És “l’antídot de millor qualitat contra la societat de dominació” (Christian Ferrer, 2006).

Ofereix la millor alternativa a l’explotació de la natura i de l’home per l’home que suposa el capitalisme d’ara i de sempre, amb les tecnologies al seu servei, moltes de les quals reforcen la jerarquització, la divisió, l’exclusió i l’explotació social i laboral.

No és una teoria monolítica i tancada, sinó ben plural i oberta als canvis compatibles amb els seus principis de progrés humà real, en el sentit de posar al centre de tot la reproducció de la vida bona, la nostra i la de tots els companys animals i vegetals del planeta, sense exclusió.

Fou pionera a plantejar qüestions que avui defensen ecologistes, pacifistes o feministes, a iniciar pràctiques avui naturalitzades com l’educació racional (laica, no sexista i poc domesticadora), el veganisme, el nudisme, el respecte a la diversitat sexual… A més, això que ara anomenem nous moviments socials beuen, d’una manera o altra, en la font anarquista/ llibertària.

En un apunt posterior, faré una tria de frases del llibre, petites joies de saviesa que ens ajudaran a copsar millor la realitat política que dia rere dia ens volen amagar. Moltes gràcies, Carlos, i bona lectura a tothom!