Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

9 d'abril de 2018
0 comentaris

Setmana “santa” tot recordant el mestre de Burjassot. Misèria nacionalcatòlica amb olor de tarongina. La postguerra, encara.

Fa 25 anys, un 27 de març del 1993, ens deixava Vicent Andrés Estellés, l’autor del “Llibre de meravelles”, periodista i mestre en gai –o més aviat melangiós- saber, un dels poetes en llengua catalana més gran de tots els temps. Poeta de la realitat, cantor de l’horror de la guerra i la postguerra, de la mort, del turment i les tenebres; però també de la joia i la passió per la vida i pel seu poble gran, el de tots els valencians, catalunyesos i balears; així, el 1975 naixia, tot just havia traspassat el sanguinari dictador, l’optimista “Mural del País Valencià”, que tant hem estimat, que tanta inspiració ens ha donat en les nostres lluites.

Ara, en plena setmana “santa” del 2018, he volgut rellegir les seues memòries, per recordar-lo, per comprendre’l, per estimar-lo tal com era, amb les seues difícils circumstàncies personals i socials, amb les seues passions i dèries, amb la seua honesta i sincera humanitat. En fer-ho, emborratxat per la dolça olor de la flor de taronger, que a Pasqua omple tots els racons on habite, senyal de la primavera que naix, associe, barrejant, tal com la flaire de la magdalena de Proust, aquest efluvi de vida, la desclosa de la natura, amb –ai las!– la foscor més pregona, la de la postguerra, la de la mort en vida, la que no acaba d’anar-se’n.

Això m’ha conduït a remembrar temps passats, els temps tenebrosos de la postguerra, però també a copsar l’actualitat més novella, perquè encara no n’hem sortit, d’aquella ignomínia, d’aquell maltracte abjecte, digne dels fariseus més descarats. Perquè, mentre que per una banda passegen santcristos nafrats i salmegen uns mea culpa més falsos que Judes, per altra persegueixen i empresonen persones honestes, per mor de les seues idees, defensades de forma moderada i pacífica, cercant un diàleg negat any rere any, a més de diverses vegades recolzades per la majoria del poble. Quina vergonya d’Estat, de constitució falsejada, de polítics bufons, de súbdits adoctrinats!

A Europa i al món molta gent honesta se n’està adonant, que ací no hi ha democràcia, que el franquisme encara perdura en aquesta monarquia anacrònica, que ens l’han imposada a la bona gent, a bastonades, pels funcionaris al servei del poder imperial –de la seua llei, la seua interpretació de la llei–, que no del poble. Potser el mestre de Burjassot “se’n faria creus” del que està passant, de com la maleïda postguerra “nazionalcatòlica” encara no se’n vol anar. Tanmateix, hi ha qui diu que aquests seus darrers actes, injustos i cruels, són un senyal de la seua feblesa, de la seua por a perdre una part dels privilegis, del que ens han arrabassat durant anys i panys. Tant de bo siga així!

Malauradament, la cobdícia dels poderosos fa que mai no siguem en pau de veritat; perquè aquests esmercen la vida a dividir-nos, a sembrar guerres per no haver de repartir el seu botí (divide et impera). I, si tenim sort, a tot estirar ens deixaran viure en postguerra o entreguerres. D’aquí que, si volem avançar cap a la nostra llibertat, necessitem desarmar la societat, desmilitaritzar-la, desjerarquitzar-la, minimitzar els exèrcits de debò i els que s’amaguen en cada institució que se’ns imposa i ens governa.

[Ara, aquets “brètols”, disfressats d’esmòquing i fent servir una xerrameca engalipadora, ens volen prendre el pèl anunciant-nos un augment d’una desena de milions d’euros en la despesa militar –per a donar beneficis als seus amics “traficants”–, mentre per altra banda “ploren” perquè no hi ha diners per a ajustar les pensions al cost mitjà de la vida –havent buidat la guardiola que servaven “ad hoc”, per a regalar-la als seus amics “usurers”.]

Com a homenatge al mestre de Burjassot, he volgut extraure unes frases del seu “Tractat de les maduixes”, primer llibre inclòs a les seues “Memòries”, que fou el volum nº 9 de la col·lecció “Tros de paper”, editada per Empúries el 1985.

L’enyor de l’horta, el mal de cap que li agafa sovint, sentir-se com desterrat de la família, l’atracció pel sexe i per l’olor de la flor de llimeres i tarongers, la mare empapussant animalons, els humils i deliciosos berenars de la infantesa, les mones de Pasqua, les parets emblanquinades de calç, la incipient vocació religiosa, la tenebrositat de la setmana “santa”, el magnetitzador soroll de les ones, la disciplina escriptora… i altres records citats a l’obra formen part de l’imaginari més profund de l’autor i que he triat perquè els trobe més propers a mi. No són els mateixos ni de bon tros, però s’hi assemblen bastant: pertanyen a un valencià de l’Horta, de classe assalariada, d’avantpassats llauradors, tot i que d’una generació anterior a la meua, la que va viure la part més dura de la postguerra. Heus ací la tria que he fet:

Vaig haver de dir que, per a mi, parlant per experiències pròpies, i sense voler, si de cas, dogmatitzar, fou pitjor el temps de la postguerra que no el de la guerra.

El món de l’horta va estar present i operant en mi, àdhuc literàriament, des de molt enjorn, i que reconec públicament que és molt el que li dec. Encara ara, arribat a la qualitat d’adult, enyore totes aquelles coses definitivament perdudes, sendes, caminois, i més encara: pobles que vaig conèixer, a penes, en aquella edat, parents. […] I sempre em sent, una mica, com desterrat, com escopinat, com no estimat, a la comunitat de la meua mateixa família, com no comprès per ella.

Avui és Divendres Sant. Rememore, tot sol, el folklore miserable de la postguerra. Tal dia com avui feien, a primeres hores del matí, el viacrucis. Anàvem en fileres, en vaga processó, de bon matí, pels carrers del poble. No sonava cap música: això probablement estava prohibit. Recorde uns cops de fusta, secs, que assenyalaven cada oració que calia resar en veu alta. Cada estació del viacrucis anava indicada per unes rajoletes que varen salvar, totes pintades de calç, durant la guerra, o que hi havien estat restablertes després. A les canonades del meu poble arribaven les flaires de flor de taronger. Em torbaven. Tornava, a les vuit o les nou del matí, a casa amb mal de cap. […] Un dia llarg, més llarg que no cap altre, aquest dia de Divendres Sant.

He sortit una mica per tal de prendre el sol. El carrer és solitari. No ha obert, és clar –és Divendres Sant-, cap establiment. […] De sobte ha sortit, no sé ben bé per quina cantonada, un noi: tractava que prengués el vol el seu catxirulo, la seua gran milotxa. […] Deu fer bon temps al port, avui. És curiós: el pare de […] em va contar, tot just ahir, que, al port, concretament a l’espigó, enmig del soroll de les ones i l’olor salada, ol, alguns dies d’aquests, a flor de taronger. L’olora i s’hi sent feliç. Deu evocar el seu petit món de la infantesa: […], les parets blanques de calç, el tarongers veïns, el petits pecats fraudulents entre els solcs.

La veia arribar amb una vaga il·lusió: la jubilació […] M’he d’anar avesant a la meua condició laboral actual de jubilat a perpetuïtat. He d’anar acostumant-me a una petita i ordenada vida de cada dia, els petits plaers, els petits glopets. […] En dir-ho, en escriure aquesta frase, he pensat en les petites molles de pa amb què la meua mare alimentava, “empapussava”, petits animals de corral.

El meu Divendres Sant, declaradament laic, és un dia habitual. Em trobe assegut davant la màquina, i vaig escrivint folis i més folis. […] M’agrada, ara, recordar. Noms, persones, llocs. […] Tinc un record –fals, sens dubte- exasperat de parres i pins, d’ocells, d’aquell lloc. […] Les llimeres, els tarongers de Marxuquera, oloraven que no en cabia més.

Vàrem anar al Perelló. La vaig besar al cotxe. Li vaig deixar la mà, tèbia, sobre el pit nu. El vaig agafar. Li vaig agafar la cama dreta. Al Perelló fou tot. Va deixar els seus pits, nus, alegres, bruns, a les meues mans. Ens vam besar. Vàrem anar al llit. Al cap de tants anys, de tants anys de patiments diversos, vaig ser l’home més feliç, quan menys ho esperava.

Els meus berenars, al temps de la meua infantesa, i fins i tot de la meua adolescència, han estat, sempre, elementals i humils. El que més m’agradava era menjar un tros de pa amb oli i sal. De vegades, les vegades de més luxe, hi havia una delicada variant: la meua mare em posava pa amb oli i sucre, o pa amb sucre i oli.

Va tornar a la seua terra, exactament l’any 1936, amb els pares: es pensaven que “allò”, l’alçament dels militars, la caòtica situació subsegüent del país, seria cosa de quatre dies i, com sol dir-se, que mai no arribaria la sang al riu.[…]

He mirat, al cap del carrer, el tros de terra d’horta que resta encara; he vist l’alqueria, muda, humida, amb una olivera a la porta, He vist, suspesa a l’aire, la grua de les obres que estan fent. Em fa mal el cap. I malgrat tot, tinc ganes de treballar, d’escriure.

Tinc, de sobte, la gana, furibunda, de tornar a Brussel·les, com si pogués comprar aquell volum i tornar a veure, sota la pluja, la Grande Place; i aquell cafè amb els soldats espanyols –de “los tercios”- penjats de les bigues. Tinc ganes de tornar a Europa.

Els dies de Pasqua anàvem a l’ermita del Salvador, de Godella, amb els berenars; dúiem camisa blanca i espardenyes. Elles, a banda les faldes rodones i les brises més aviat lleugeres, duien una cistella amb el berenar. En arribar a l’ermita, florien els acudits, bèsties possiblement, jo almenys ho recorde així. […] després ens assèiem cul en terra i berenàvem. Els ous durs, els esclovellàvem, en un descuit, al front d’algun amic entre grans rialles. Després ballàvem la tarara, agafats de les mans, i saltàvem i cantàvem altres cançons. Les xicones saltaven a la cordeta. En arribar les primeres ombres, tornàvem, agafats de les mans i cantant i ballant, al poble.

Uns volums que varen influir bastant en mi, en uns moments concrets, foren aquells de la remota poesia castellana, els monestirs, la poesia als monestirs i les corts. Allò em va fer creure que determinava una incipient vocació religiosa en mi. […] Fou, però, cosa d’uns dies.

MADRIGAL D’ABRIL:

En arribar al primer replà de l’escala vaig palpar-te els pits, nus i lleugers sota el jersei. Llavors es van encendre tots els llums a l’escala.

Et vaig dir Amor meu i et vaig prendre, en un molt dolç grapat, el baix ventre. Llavors es varen obrir totes les portes dels pisos.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.