Observar, llegir, escriure

Deia a l’anterior apunt que volia presentar l’opinió d’experts en la qüestió feminista, al meu entendre la més important a resoldre per aconseguir una vida bona. I vaig triar a n’Amaia Pérez Orozco, economista autora de “Subversión feminista de la economia” (Traficantes de sueños, 2014, que es pot aconseguir de franc online) i participant a “Terra de ningú” (obra col·lectiva centrada en el feminisme i l’independentisme, editada per Pol·len edicions en 2017, i que us recomane).

L’autora es presenta així: Oficialment, sóc doctora en economia. Laboralment, investigadora independent (precària i/ o lliure?). Intente fer una crítica radical al sistema socioeconòmic des del feminisme en connexió amb altres mirades crítiques (ecologisme, decreixement, bon viure, decolonialitat, marxisme…). Participe activament en moviments socials i busque aprendre del Sud global. Col·labore amb universitats espanyoles i llatinoamericanes i he treballat per a organismes nacionals i internacionals.

Vaig llegir el “Subversión…” de l’Amaia fa cosa d’un any i vaig intentar resumir-lo en un apunt, sense aconseguir-ho; perquè, tractant-se de la seua tesi doctoral, el vaig trobar massa dens, amb massa informació, referències i detalls, que demanaven d’un estudi més aprofundit per a copsar-los i no hi tinc el temps ni la formació per a fer-ho. Ara he tingut la sort que col·laboràs amb el “Terra de ningú”, entrevistada Mireia Foradada-Villar, on d’una forma més planera resumeix la seua tesi i l’aplica al moment engrescador que viu la Catalunya d’avui. Vaja per endavant el meu agraïment a la tasca de l’Amaia i d’altres companyes feministes militants, per la seua creativitat cercant alternatives viables, basades en el debat i el consens, per al benestar de les persones, dels pobles i els ecosistemes on viuen, per posar la innovació al servei de la vida bona.

Tot seguit faré un resum traduït d’aquesta entrevista que us deia. Espere haver estat fidel al que ens volia transmetre l’Amaia i que considere tan important per a nosaltres:

L’anomenat “estat del benestar” s’ha construït sobre, almenys, tres pilars d’exclusió: la depredació ecosistèmica (desigualtat entre els éssers vius), l’espoli dels països del Sud (desigualtat global) i la divisió sexual del treball (desigualtat home-dona). Existeixen, doncs, altres elements generadors de desigualtat i exclusió més enllà del gènere.

L’”estat del benestar” és la forma econòmica que pren l’Estat en una societat on hi ha un subjecte privilegiat a càrrec de la resta: afavoreix els homes, però uns homes en concret, els que anomenem irònicament BBVAh (blanc, burgès, baró, adult, hetero).

En el capitalisme hi ha un conflicte estructural i irresoluble entre garantir el procés d’acumulació del capital i garantir el procés col·lectiu de sostenibilitat de la vida (humana i del planeta). Si prioritzem l’acumulació, no prioritzem la sostenibilitat de la vida, sinó que ataquem de manera estructural el conjunt d’allò viu. L’”estat del benestar” s’instal·la sobre el conflicte capital-vida, l’assumeix, modula la seua intensitat, però no l’elimina.

Un projecte de benestar feminista, entès com una vida que pague la pena ser viscuda per a tots/totes, no és viable amb les institucions associades al capitalisme: la propietat privada; els diners com a mitjà d’acumulació i no d’intercanvi, i sobre els quals no hi ha un control democràtic; la feina, que és un treball alienat del que ets esclava, perquè no tens sobirania sobre els mitjans de reproducció; les cures, enteses com la cara oculta del treball assalariat… La qual cosa no significa que hàgim de desfer-nos de tots els mecanismes de l’estat del benestar. Amb ells no podem eliminar el conflicte capital-vida, però sí modular-lo almenys en tres sentits: posant límits al negoci/ lucre privat.., posant en marxa un procés de redistribució progressiva… i fent-se càrrec d’alguns serveis tradicionalment públics, com la salut, l’educació i el sistema de pensions; però també de l’habitatge o la dependència; tenint en compte, a més, la diversitat vital i la necessitat d’introducció de mecanismes de participació i cogestió, que trenquen l’escissió entre institucions públiques i comunitàries o autogestionades. Allò públic ha de donar aixopluc a la diversitat i ha d’esdevenir en allò comú. Necessitem defensar i fomentar alguns dels seus mecanismes per a, d’alguna manera, enderrocar-lo; recuperar críticament allò públic com un pas per a construir altres formes d’allò comú. Apostar per mesures de transició.

La construcció d’allò comú obliga a anar en contra de la línia de flotació del capitalisme, però també contra les dimensions colonial i heteropatriarcal de l’economia.

Es fomenta l’individualisme en unes persones i/o en determinats àmbits de la vida; en canvi, a d’altres persones o en altres àmbits se’ns diu que siguem servils (dones, assalariats, el camp davant la ciutat, el Sud davant el Nord), que ens sacrifiquem per a qui es “mereix” viure, segons decideix qui reté el poder. El capitalisme fomenta formes servils d’estar al món, moltes de les quals l’han precedit, com l’heteropatriarcat.  Més enllà de qüestionar l’individualisme, fomentat pel consumisme capitalista, el que cal és descobrir i construir són altres formes d’estar en comú.

Se’ns ha venut un “neoliberalisme de colors” (segons expressió de l’economista i feminista equatoriana, Magdalena León), on tothom podia aspirar al benestar (individualista i consumista) i que tota diversitat podia cabre. La realitat és un altra, perquè aquest model socioeconòmic es basa en l’exclusió i la negació de la diferència. El seu discurs finalment entropessa (ja que no hi posen mitjans reguladors, sinó tot el contrari) amb l’ací no hi cap tothom i, per tant, acaba amb l’expulsió dels que ells consideren “estrangers” i amb l’ordenació i control ultrancers dels ciutadans “permesos”. Front a l’expulsió i el control, cal la creació d’un món diferent on sí que hi capiguem tots, un espai de diversitat i d’acollida.

Estem en un procés de canvi pel col·lapse energètic que s’acosta i llavors el discurs neoliberal cada vegada fa més aigües. Cal un decreixement de l’economia, aprendre a viure amb menys i a repartir millor la riquesa que hi reste.

Hem de posar-nos d’acord en què entenem per benestar i bona convivència. Quins d’aquests aspectes se n’hauria de fer càrrec la nova república catalana? Com ens organitzem col·lectivament per fer-ho possible? Quines mesures de transició hi engeguem per posar la bona convivència al centre? Com recuperem la sobirania sobre les nostres vides? És a dir, quines estructures polítiques escollim perquè siguen realment democràtiques i sobiranes? Així, doncs, la independència podem entendre-la com una aposta feminista.

Des d’una perspectiva feminista, cal fer nostra l’aposta del decreixement, que implica relocalitzar i simplificar els circuits econòmics, cosa que facilita un territori més petit com el que abastaria la república catalana; també és fonamental recuperar la sobirania sobre els processos econòmics, que l’estem perdent a mans dels grans capitals i institucions antidemocràtiques, dominades pel que podríem anomenar el poder corporatiu global, que penetra a fons en les estructures dels actuals estats-nació.

El procés de creació de la república catalana podria esdevenir una oportunitat per a fer “esclatar” l’estructura política de l’actual Estat espanyol, facilitant un replantejament de la seua estructura socioeconòmica injusta, que permeta recuperar les sobiranies en general, també en la resta de territoris. Obligaria a revisar la història colonialista d’aquest Estat, per a fer-hi justícia en tots els àmbits i implantar de forma efectiva el dret universal d’autodeterminació.

L’esquerra i el feminisme de fora de Catalunya haurien de comprometre’s amb el “procés” d’alliberament català, perquè els afecta i perquè una aliança d’esquerres entre nacions podria ser clau per a contrarestar els riscos que suporten les classes més desafavorides amb una aliança nacional interclassista com l’actual.

Moltes gràcies, Amaia, i bona lectura a tothom!

Defensem els feminismes, contra el patriarcat i els rols de gènere!