Poemes per la república que volem: Geografia del meu cor. Ells també són la nostra terra. Jo hi sóc si tu vols ser-hi.

La geografia que hauríem de triar no és aquella que ens imposen a les escoles i altres mitjans d’adoctrinament, sinó aquella que omple els nostres sentiments de satisfaccions pregones, és la que aplega els qui estimen i allò que estimem, la cultura i el llenguatge en què s’expressen. Magistralment ens ho transmet en Lluís Llach, el nostre estimat cantautor-poeta, a la seua cançó-poema “Geografia”.

Aquells qui de vegades sentim anomenar el seu país amb vehemència, acostumen a ser persones “principals”, que s’atorguen la representació de tot un poble, cercant el sentiments més primitius i irracionals dels seus passius receptors, burxant en la satisfacció de sentir-se aixoplugats per aquest talismà (amulet protector) anomenat pàtria, una emoció barrejada amb la por de perdre-ho tot si ells o els seus no hi són, força vegades amb la dissimulada intenció d’assegurar-se el poder. No són aquests, o no tan sols, els qui mantenen viva la flama de la cultura i la llengua, els qui creen la riquesa de debò, sinó un munt de gent anònima (pageses, manobres, curadores, tècniques, mestres…) que ho fan perquè ho han fet tota la vida els seus ancestres, perquè els hi agrada, perquè s’hi senten a casa, amb la gent a qui estimen. Ells també són aquest país, aquesta terra. Aquest és el missatge categòric del nostre Josep María Llompart al seu poema “Memòria d’un viatge”, un creador de la paraula i admirable activista cultural que volia recordar especialment en el vint-i-cinquè aniversari del seu traspàs.

En qualsevol país haurien de poder cabre tots els qui vulguin ser-hi, amb honestedat, responsabilitat, solidaritat i respecte a les diferències enriquidores. Per a gaudir d’una vida bona necessitem un país radicalment democràtic, obert, feminista, antimilitarista. És el que volem per als nostres Països Catalans: una república democràtica confederada, un país divers, una terra d’acollida. Per aconseguir-ho cal treballar-hi plegats, valents, generosos i enxarxats. De bell nou, en Lluís Llach ens ho fa saber ben emotivament al seu “Jo hi sóc si tu vols ser-hi”.

A tots dos mestres, moltes gràcies per la bellesa i la saviesa del seus mots, que ací els teniu per a gaudir-ne i arribar a fer-los vida de cada dia:

 

GEOGRAFIA

Mai no em voldria esclau de res
i encara percaço l’anhel
que tenaçment em fuig.

Sempre fidel al mateix gest
que em fa senyal d’un obsessiu camí.
Mai no em voldria esclau.

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern.
Així és la geografia del meu cor.

Lliure només em puc donar
i lliure sols puc prendre el que tu em dons.
Mai no em voldria esclau…

Però deutor d’amor ho seré de grat,
que m’obliga el batec d’un cor generós.
Ser deutor feliç dels qui em són amics,
que a les seves mans tinc l’únic país meu.
I deutor lleial de la gent d’arreu,
dels qui conec només l’alè fratern,
així és la geografia del meu cor…

Lluís Llach, 1988

 

MEMÒRIA D’UN VIATGE

De vegades diem: la nostra terra.
Paraules escollides, aleshores,
paraules de crestall -no les de cada
dia: treball, taula, cullera-,
paraules ben cruixents i tebiones
acaronen el dring de la conversa:
paraules
per al nostre bon ús de patriotes.
I somriem, molt còmplices.

Escolteu: jo he vist la pluja
pels teulats de la vila; he vist carrers
amb fang, avars de passes; un cinema
de dissabte, amb tuf d’aixella,
tristor de cansament i dies núvols,
aixoplugat dins el capvespre
de l’alta Besalú, vila de comtes.
He vist l’or vell del Priorat; les planes
lentíssimes de l’Ebre
color de riu i sang; el dur silenci
dramàtic de Gandesa; l’enrunada misèria
de l’ínclita Morella.
He vist uns homes
de sang afadigada,
ossos humiliats d’enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.

Aquest homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra.

Llavores
he recordat uns cingles furiosos;
la llum de la pineda; les muntanyes de l’illa;
la flaire vellutada
dels romanins de Formentor.

Ells són, també,
la nostra terra.

Josep Maria Llompart, 1960.

 

JO HI SÓC SI TU VOLS SER-HI

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, 
no tinc altra veritat, 
ni enganys ni cap gran misteri, 
si tu hi vas, també hi vaig. 
No tinc país 
sense tu, 
tampoc tinc demà… 
així doncs per sempre 
mantinc el repte, 
només si hi vas jo hi vaig. 

Jo hi sóc si també vols ser-hi 
tan sols per fer un camí junts, 
pel goig de seguir petjades 
que ens han dut molt lluny. 
Pel plaer d’un demà que engresqui 
perquè ens hi trobem a gust 
refent l’art de viure 
poder conviure 
el somni d’un món més just. 

Tens les mans, tens el cor, 
tens les claus per obrir l’horitzó de llum. 

De res no valen banderes 
que no ens facin d’abrigall 
pel fred de la llarga espera 
del gran nom, llibertat. 
Que sense tu 
no ens serveix 
cap senyera ardent, 
ni símbols ni gestes 
t’han de sotmetre, 
tu ets qui mou el vent. 

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi 
i res no serà senzill 
però tot el camí que esperi 
tindrà un nom i un sentit. 
El goig d’enlairar aquest somni 
on tots hi trobem un lloc, 
bastir una drecera 
que ja per sempre 
ens porti a un món millor joiós. 

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi 
si no res no em lliga aquí 
que sense tu no sé entendre 
cap demà ni cap país… 
Proclamo que les banderes, 
símbols, pàtries i demés, 
tan sols quan a tu et serveixen 
me’ls estimo i me’ls faig meus. 

Serem només si el coratge 
ens fa anar més lluny d’aquí, 
serem només si ens exalta 
guanyar tant per compartir, 
serem sols un país lliure 
si som lliures els seus fills, 
serem només si volem 
i aquest repte ens fa més rics. 

Tens les mans, tens el cor, 
tens les claus per obrir l’horitzó de llum. 

Lluís Llach, 2000.

[Finalment, no puc estar-me de comentar l’actualitat del “procés” que viu el nostre país de dalt, el qual, tal com en un hivern, resta sotmès a les “fredorades” de la casta politicojuridicomediàtica espanyola, sobrevivint a dins de l’escalfor de la raó democràtica, revalidada poc abans de Nadal, tot esperant que els polítics estiguen a l’alçada del que els va demanar el poble: aconseguir la primavera de la llibertat. Aquests potser fan com Sísif, que diuen voler portar-nos al cim, per estimbar el cudol del feixisme monàrquic que ens vol esclafar, i aquests primers dies de març sembla que volen deixar-nos caure, a nosaltres, per l’estimball. Ja som prou vells per a saber que la delegació de poders no és gaire bon negoci. Que tinguem sort!]

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *