Observar, llegir, escriure

Com diu l’Anna Gabriel a “Terra de ningú” (Pol·len edicions, 2017), volem una “República feminista perquè en matèria de revolució política no hi ha cap altre plantejament més integral, més acabat […], en el sentit que replica [dóna resposta a] totes i cadascuna de les esferes que ens afecten com a persones, que el pensament […] i les polítiques feministes.”

No sé si ara, quan l’Estat antidemocràtic on ens ha tocat viure ens està colpejant “a base de bé”, és l’hora de fer-ho; però aquest tema del/s feminisme/s sempre l’he trobat de la màxima importància (de fet, si hagués de triar una etiqueta per a identificar-me, cosa que defuig sempre que puc, una de les que més m’escaurien fóra la de feminista) i, llavors, aprofitant la diada del 8 de març, m’ha semblat avinent encetar ací una sèrie de reflexions, més aviat breus i esquemàtiques, entorn de la qüestió feminista, triant com a punt de partida la transcripció d’un document trobat a la xarxa, que es refereix o es pot assignar al conflicte capital-vida, infortunat element generador del canvi feminista; divergència produïda pel capitalisme heteropatriarcal, la conseqüència de la qual és, malgrat les aparences i la propaganda incessant, no deixar-nos gaudir d’una vida bona.

En un món de súbdits adoctrinats, resulta força difícil despertar consciències; per això, m’he decidit a traduir allò que s’hi diu en un vídeo que darrerament circula a les xarxes, un document que s’expressa amb senzillesa i clarividència, i que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. Malauradament no en sé l’autor o autors, per fer-los el reconeixement que de ben segur mereixen. Un document la lectura del qual ens mena al compromís per canviar en comú les circumstàncies d’aquest món embogit, un món que confon felicitat amb tenir cada vegada més coses, diners i poder, sotmetent i explotant el planeta i els seus habitants, vegetals i animals; entre els quals els humans precaritzats del Nord opulent i els espoliats del Sud empobrit.

Aquest “manifest”, que he volgut anomenar “per la reconnexió amb la vida bona”, pense que és del tot adient en aquests dies d’inici de la Primavera al nostre país, quan la vida natural –la que estem posant en perill amb aquest capitalisme depredador que ens imposen– desperta innocent a un nou cicle i ens encomana forces i esperances de canvi i aconseguiment.

<< Això és créixer? Som realment lliures?

El menjar, l’aigua, la terra, tot el que necessitem per a viure és propietat de les grans companyies. Agafa una mica del que dóna el planeta (i ells se n’han apropiat) i aniràs a presó.

Seguim les seues regles, passem anys repetint el que ens ensenyen; ens examinen i ens classifiquen com a rates de laboratori, som educats per a semblar-nos.

Som prou intel·ligents per a fer bé la nostra feina, però no per a qüestionar-la. Treballem tant que no ens queda temps per a gaudir de la vida; fins el dia en què ens fem vells i llavors ens comencen a deixar morir, i els nostres fills ens prenen el relleu.

Només vivim una vegada; però no som gaire més que combustible, la matèria primera de l’elit, aquells que s’amaguen darrere el logo d’una multinacional. El món és seu; el seu recurs més valuós som nosaltres; construïm les seues cases, les seues màquines; ens barallem en les seues guerres.

No són els diners el que els mou, és el poder. Els diners només són l’eina que fan servir per a controlar-nos; trossos de paper sense valor dels quals depenem per a tot. Ells ens van donar els diners i nosaltres els vam lliurar el planeta. On abans hi havia arbres netejant l’aire, ara hi ha fàbriques contaminants. On abans hi havia aigua per a beure, ara hi ha residus tòxics. On els animals corrien en llibertat, ara hi ha granges per a criar-los i sacrificar-los.

Mas de mil milions de persones moren de fam; però hi ha menjar per a tothom. El 70% del gra que es produeix s’empra per a alimentar els animals que et menges. Els famolencs no generen beneficis.

Som com una plaga escampant-se per la Terra, el medi que ens dóna la vida. Sembla que tot es puga comprar o vendre com si fos nostre només; però què passarà quan hàgem contaminat l’últim riu i enverinat tot l’aire? Quan ens adonarem que els diners no es mengen? No destruïm el planeta, destruïm la seua vida. Cada any milers d’espècies s’extingeixen; falta poc perquè nosaltres hi siguem la següent.

Si vius als EUA, tens un 40% de possibilitats de contraure càncer. Allà, les malalties cardiovasculars maten 1 de cada 3 homes. Usen fàrmacs per tractar aquestes malalties; però, l’atenció mèdica és la tercera causa de mort, després del càncer i les cardiopaties. Ens diuen que tot se soluciona donant diners als científics, però la indústria farmacèutica depèn del nostre patiment per a obtenir guanys. Quan creiem tenir-ne la cura, en realitat oblidem quina n’és la causa.

Som el que mengem, la majoria dels aliments es dissenyen per a enriquir la indústria i per això els omplen de química. Molta carn de la que menges ve d’animals engreixats amb drogues; però no ho veiem, perquè s’encarreguen de tapar-ho els mitjans que controlen les grans companyies.

Ara ens sembla un acudit que alguna vegada els humans creien que la Terra era el centre de l’Univers; però seguim creient-nos el centre del nostre planeta. Envoltats de la nostra tecnologia, pensem que som els més intel·ligents; però són els nostres ordinadors, els nostres automòbils, les nostres indústries sinònims de la nostra intel·ligència? O potser de la nostra mandra?

Ens diem civilitzats, però ho som realment? Que ràpid que oblidem que tan sols fa cent anys, per exemple, les dones no podien votar, o que hi havia unes races amb menys drets que d’altres!

Creiem saber-ho tot i hi ha tant que desconeixem! Anem pel carrer sense valorar les coses més senzilles, les mirades dels altres, les seues històries. Creiem ser el centre de tot. Potser hauríem de saber que no estem sols i que formem part d’alguna cosa més gran. I, per tot això, no connectem.

Ens és igual matar animals que persones d’un altre país; però no matem al veí ni al nostre gos, aquells als quals comprenem i estimem. Pensem que les altres espècies són estúpides, els hi engeguem un tret i ho justifiquem. Matem perquè podem? Perquè sempre ho hem fet? Que poc hem après! Per què seguim igual, en lloc de desenvolupar els nostres millors pensaments i sentiments, com la compassió?

Un dia, això que anomenem vida se n’anirà, els nostres cossos es podriran, les nostres propietats es perdran; només el que fem perdurarà per sempre. La mort ens envolta i tot i així la veiem molt lluny del quotidià.

Vivim en un món a punt de col·lapsar; les guerres del futur no tindran vencedors, perquè la violència no és la resposta.

Si pensem en els nostres desitjos més profunds, veurem que els nostres anhels no són tan diferents als dels altres; perquè compartim un mateix objectiu: ser feliços.

Destruïm el món buscant plaer sense ni tan sols parar-nos-hi a pensar. La gent més feliç tal vegada siga la que menys té. Som realment feliços amb els nostres “smartphones”, automòbils, les nostres cases? Ens hem desconnectat (de la vida).

Venerem amics que no coneixem personalment, vivim com a nostre allò extraordinari que ens presenta una pantalla, mentre no donem prou valor a allò proper.

Volem que algú canvie tot això i no veiem que el canvi està en nosaltres. L’elecció dels nostres governants és com llançar una moneda a l’aire: dues cares (o més) del mateix. N’escollim un i ens sembla que anem a canviar, però tot segueix igual. Aquests no treballen per a nosaltres, treballen per als qui els mantenen al poder. (Potser) necessitem líders, però no farsants. Ens hem oblidat d’autoguiar-nos i ens hi deixem portar. No esperes més el canvi, sigues tu el canvi que vols veure al món. L’ésser humà no ha evolucionat fins avui tenint el seu cul enganxat a una cadira. La raça humana ha sobreviscut per treballar en equip.

Ja dominem l’art de matar, conquistem ara l’alegria de viure! No es tracta de salvar el planeta, perquè la Terra seguirà endavant amb o sense nosaltres. Aquest “globus” existeix des de fa milers de milions d’anys, i nosaltres, amb sort, en viurem uns 80, d’anys. Som només un instant, però el nostre efecte és etern.

[Diu un personatge:]”De vegades m’agradaria haver viscut en una època anterior a la informàtica, quan no teníem pantalles per a distreure’ns; finalment, però, m’adone que vull viure en aquest temps; perquè ara tenim una oportunitat que no hem tingut mai abans: Internet ens permet compartir informació i unir milions de persones. Mentre puguem, hem de fer servir la xarxa per a acostar-nos, per a compartir idees, per a connectar-nos de bell nou.”

La nostra generació decidirà com serà la vida al planeta, per a bé o per a mal. Podem seguir igual fins a petar o podem despertar i adonar-nos que no estem pujant, sinó caient. Si la pantalla no et deixa veure-ho clar, aparta-la!

Aquest moment és producte de cada passa, de cada alè i de cada mort. Som els rostres dels qui van ser-hi aquí abans. És el teu torn. Pots triar entre canviar el teu destí o seguir el de tants altres d’abans que tu. La vida no és una pel·lícula amb un guió que altres han escrit; nosaltres l’escrivim. Aquesta és la teua història, la seua història (la dels companys del planeta), la nostra història. >>