Observar, llegir, escriure

Volia compartir amb tots vosaltres les impressions que m’ha deixat la lectura de la darrera novel·la d’en Lluís Llach, el nostre estimat cantautor sempre compromès amb la feina ben feta, els desafavorits, la cultura i el país, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. D’entrada volia dir que, així com ell ha resplendit com un estel en el món de la música i la cançó d’autor, tant a nivell nacional com internacional, ara també ho està fent en l’art de la composició escrita, com ho demostra la gran acollida de les seues dues primeres novel·les, “Memòria d’uns ulls pintats” i “Les dones de la Principal”, la qual cosa m’omple de goig, seguidor com soc d’aquest art de la narració, que no pas tant de l’art dels sons que commouen, que he desatès des de fa massa anys per circumstàncies de la vida.

Heus ací la fitxa de lectura de l’obra, les memòries novel·lades d’un personatge de ficció nascut a la frança de l’exili republicà, de mare barcelonina, que va viure de i per a la música vocal durant la segona meitat del segle XX; un llibre que us recomane.

Gènere literari: NOVEL·LA HISTÒRICA/ AUTOBIOGRAFIA NOVEL·LADA. Títol: “EL NOI DEL MARAVILLAS”. Autor: LLUÍS LLACH  (Girona, 1948), que va tancar el 2007 quaranta anys d’una carrera artística que el va dur a actuar arreu del món i a assolir èxits discogràfics sense precedents en la cançó catalana. Va debutar com a novel·lista amb l’esplèndida Memòria d’uns ulls pintats. Estimat Miquel fou el seu segon llibre i Les dones de la Principal, la segona novel·la. Editorial: EMPÚRIES (GRUP 62). Col·lecció: Narrativa. Edició: Novembre del 2017. Pàgines: 496. Argument (de la contraportada): Roger Ventós (1939-2017) no va ser únicament un baríton de renom internacional en el món de l’òpera: va ser també, ara ho sabem, l’autor d’aquesta novel·la autobiogràfica. Per explicar-nos els seus orígens i detallar-nos els seus primers passos com a cantant líric, ens introdueix en el món fascinant del Maravillas, el teatre de varietats del Paral·lel barceloní on va créixer la seva família i on ell passa els anys d’adolescència i primera joventut. La història del local, des del seu origen a les acaballes del segle XIX fins a un grand finale insospitat, emmarca la vida d’en Roger, que s’acompanya d’un elenc de personatges inoblidables: la mare i l’oncle tramoistes, la propietària del teatre, els músics i els artistes, un exballarí reconvertit en apuntador i cambrer… I, naturalment, hi ha també el contrast cosmopolita del món de l’òpera, on res no és tampoc ben bé com sembla. I per darrere, movent els fils de la tramoia, la traça d’un autor cada vegada més experimentat, que sap de primera mà què vol dir ser un cantant i trepitjar els escenaris. La meua valoració:

En aquesta la seua tercera novel·la, en Lluís Llach ens ha delectat amb el seu coneixement pregon sobre el món musical, del qual ha estat un exemple destacat, i la seua bona traça literària, que li han permès compondre un relat excepcional, colpidor, captivador; creant la vida d’un personatge menat per la força de l’amor i l’estima per la música. I ens les encomana de tal manera que algú com jo, qui fa anys que se n’ha allunyat per a fugir d’un enyor malaltís, s’hi ha retrobat i identificat en alguns dels paràgrafs, patint i gaudint amb ell aquells terribles moments històrics de mitjan segle XX que hi recrea. Tan sols l’escena final, que porta a la clausura del Maravillas i trobe massa operística, al meu entendre fa minvar una mica la versemblança de la història.

La meua estima per l’autor i la seua obra musical m’ha fet veure, ací i allà del relat, un munt de retalls de la seua pròpia vida: les classes de cant, la manera d’estimar, l’afecció pel Senegal…, que endevine transmesos de forma tan precisa i sentida, que veig al baríton protagonista com un alter ego seu. Una veu solista que surt acompanyada per un cor de personatges, l’equip del teatre Maravillas, que malden per viure tot surant sobre aquell dolor de fons, aquella pena íntima que ens traspassa als qui hem viscut la negra nit franquista: el drama de la guerra del 36 al 39, el reconeixement de la tasca heroica del poble, la importància cabdal dels anarquistes en la defensa de la llibertat davant la crueltat feixista, la desfeta final, la ignomínia de l’exili, dels camps de concentració, dels afusellaments per revenja, la pau dels cementeris… La mort que ens encalça; però també la lluita per la vida i l’amor vertader que ulla arreu sobre branques joves i velles en una reproducció infinita. La vida. Una vida única i irrepetible que lluita per ultrapassar l’imperi de la por i, així, ens allibera. Una vida que millora acompanyada d’art, d’humor, de cançons i de música de tota mena, sia clàssica o popular, ensucrada o amarga, carrinclona o elegant. Música per a viure i viure per a la música.

I per acabar us transcriuré la meua tria de frases del llibre, colpidores i profundes:

> “La Mireia coneixia massa bé com la guerra omplia de verí les clavegueres dels humans i s’apartà de la parafernàlia patriòtica destinada a netejar i retrobar l’antiga dignitat del poble francès. […] Però, tot i flairar el perill, va callar. Ja no defensava ni idees ni consignes. Només les sobrevivia. En veritat, delejava un únic objectiu, pujar i protegir un infant que creixia sa i rialler enmig d’un món que girava embogit. ” (pàg. 75)

> “Doncs la nostra obligació com a artistes és explicar el món caòtic en què vivim amb una música caòtica, el desordre dels valors amb el desordre de la música…” (pàg. 79)

> “Miri, senyor, jo sóc una exiliada espanyola. Vaig arribar aquí després de perdre-ho tot, feina, llibertat, futur i, si li he de ser sincera, mitja vida. No sé si vostè ho sap, però jo penso que en tindria l’obligació: els seus germans sacerdots d’allà van ser més bel·ligerants a perseguir-me a mi i als que pensaven com jo, que els mateixos soldats feixistes.” (pàg. 90)

> “La il·lusió de la Mireia era que el seu fill visqués plenament la música, pel do natural que el noi tenia, però també perquè, segons em deia, només quan feia música el sentia realment feliç.” (pàg. 139)

> “El senyor Ernest estava convençut que en Roger faria carrera, però també sabia que una carrera musical no sols es feia amb talent i estudi. Que també calia preparar-se per a una realitat crua, competitiva, descarnada: aprendre que el privilegi de la música levitava sobre moltes misèries humanes.” (pàg. 163)

> [Als assajos de la “Carmen” de Bizet] “I el director d’escena, ¿et va donar instruccions? Moltes, que si havia de menjar-me el món, que si havia de ser seductor, carismàtic, cregut, en definitiva, torero, em deia. […] Mestre, em sembla que hauré d’aprendre a ser com no vull ser. […] Doncs, que per la música potser sí, però pel que es refereix a la historia, al llibret, si algú s’emociona és que és curt de gambals. […] Mestre, per poder cantar, i que quedi clar que estic content de poder-ho fer, m’he de convertir en una paròdia de persona. Un torero entès per un francès, en un país de pandereta, on només surten militars toreros i noies fàcils que durant tota l’obra mercadegen sentiments, cigarrets i sexe d’un cantó, o valors masclistes o militaristes per l’altre.” (pàg. 209)

> “Perdoni, mestre, ja sé que estic vivint un privilegi… i n’estic agraït, però, sap? La meva mare va morir exiliada i amb la seva vida, la que em va explicar i la que vaig viure al seu costat, va inculcar-me una colla d’idees sobre com haurien de ser els humans…, els sentiments i els valors que, segons ella, haurien de guiar el món. […] I ara em trobo cantant un seguit d’estupideses ben embolcallades que no m’interessen ni em motiven gens. Quan canto, si em concentro en la música, m’envolo, si penso en el seguit de bajanades que dic, m’ensorro. Tan senzill com això.” (pàg. 210)

> “Aquests pensaments el feren somriure perquè hi reconegué les influències de la seva mare. Ara es veia allà, enmig d’aquest luxe, essent una minsa peça d’una expressió artística al servei del gaudí quasi exclusiu d’una classe dominant que evidentment també dominava i manipulava la cultura. I ell havia triat participar en la conservació d’una vetusta expressió artística del XIX, en un món que necessitava recrear-se renovar-se… com hauria proclamat en Julien Lacasse. Potser per la seva influencia, en Roger no podia evitar una revisió crítica de la feina que més l’enamorava. No es sentia còmode en aquest garbuix de sentiments contradictoris entre la passió pel cant i el rebuig a l’àmbit elitista que la seva expressió necessitava.” (pàg. 228)

> “Però l’important és que, vingui de quin pou vingui, la música s’envoli, penetri els codis més secrets de la gent i els emocioni, espanti, entristeixi, enjoï… trenqui les costures d’educació i raciocini amb què les persones es protegeixen i es sentin sobrepassats, indefensos davant d’un llenguatge que els remou les emocions més ignotes. Ah, sí, es deia, per això val la pena cantar.” (pàg. 233)

> “Vivia a banda del món que la gent en deia real, amb costums propis, manies pròpies, creences pròpies… no com els “ramats de xais que aquesta societat subjuga”. “Tu, que véns de Barcelona, m’hauries d’entendre”, i en Roger no sabia per què, però sospitava que l’entenia.” (pàg.170)

> “Havia anhelat un futur en què la vida fos música i la música vida, però ara que s’acostava el somni descobria que l’èxit consistia a gestionar el dia a dia d’una agenda plena d’entrevistes, ràdios, televisions, hebdomanaris musicals, revistes del cor… i que el seu futur havia deixat de ser un prometedor viatge d’aprenentatges per esdevenir un calendari abassegador. Que, guanyada una etapa, calia començar-ne una altra, habitualment més dificultosa. Vivia de la música i per a la música, però a vegades dubtava de si vivia la música.” (pàg. 350)

> “Ser homosexual en el món de la música i del teatre no és gaire difícil, però en la vida quotidiana de la gent que no viuen el nostre reduït i ridícul món exquisit, és més complicat…” (pàg. 359)

> “A ell li agradava imaginar que una virtut tan arbitrària com el talent tingués una fonamentació intel·lectual que la fes funcionar. En Tabernier, per contra, afirmava que, havent conegut tants músics sublims espantosament cretins, no li era permès suposar que el talent fos altra cosa que un més dels dons arbitraris que la natura repartia injustament entre els humans,” (pàg.370)

> “A París se’n parlava [de Barcelona] com d’una polis seriosa, culta, treballadora, però ofegada sota la dictadura franquista. I ben cert que la bota del dictador trepitjava tan fort com podia, però, a diferència d’uns anys abans, hi palpitava una vida intensa. […] Sentia com si a Barcelona retrobés l’esperit d’aquell maig llunyà [el maig del 68], tot i saber que les circumstàncies franceses i les d’una dictadura agònica distaven radicalment. Les urpes del franquisme s’incrustaven en tots els àmbits del poder, però, als carrers, la gent s’embriagava amb el somni d’uns temps millors.” (pàg. 378)

> “El tauler on es jugava el futur era complex. El generalísimo ranquejava ostensiblement i els hereus es ganivetejaven mentre preparaven la supervivència, i per garantir-se-la tot valia. Ser implacables per mantenir del règim dempeus; donar senyals d’alguna obertura als aliats internacionals per calmar-los els remordiments democràtics; controlar i afeblir un clero massa poderós; els feixistes econòmics de l’Opus contra els feixistes ideològics de la Falange i els militars en guaita; la brutalitat com a mètode per atemorir del poble, torturant, empresonant i assassinant si calia; poders econòmics movent els fils de tot plegat; sucosos avantatges geoestratègics…” (pàg,382-383)

>  “És un règim de corruptes que sobreviu gràcies a la brutalitat i que, quan no en té prou, munta pantomimes judicials per assassinar al garrot o afusellar. Se’n foten de les protestes d’Europa o dels Estats Units o del mateix Papa. […] Res a fer, necessiten sang per alimentar la por.” (pàg. 385)

> “Ens han inoculat [als gais] tanta por durant tants anys que és com si els meus sentiments portessin adherida una alarma. Bé, el que vull dir és que segurament hem mecanitzat tant l’autocontrol que em fa por que, a força d’ofegar els gestos, no acabem ofegant també l’estima.” (pàg. 415)

> “I aquests dos vellets em fan sospitar que la qualitat del llenguatge forma part de la qualitat de la mateixa estima. Ells l’han servat complet i ara que el cos ja no pot expressar-se com abans, es serveixen d’aquest llenguatge, diguem-ne menys tangible, i amb ell continuen fent-se l’amor.” (pàg. 416)

> “L’artista s’aixopluga confortablement sota el PERSONATGE que li ofereix redós, seguretat i èxit, però quasi sempre a canvi de xuclar-li i abaratir-li l’anima creativa que el fa artista. Ja no és l’artista qui creix i s’expandeix, ho fa el PERSONATGE… i només pel seu compte. […] De cares enfora, l’ÈXIT pertany molt més al PERSONATGE que a la persona que el sustenta. I tant és així que un dia has de triar si sacrificar el projecte que tenies com a artista, o continuar fruint de l’ÈXIT del PERSONATGE.” (pàg. 488-489)

> “Vaig decidir despullar-me de la closca de l’altre i així, novament nu, m’he presentat a tothom. No m’ha sigut gens fàcil, i a vegades davant d’algunes reaccions, entenc que he decebut molta gent que m’admirava. Per això, ja ho veuràs, aquestes memòries novel·lades formen part de la nuesa que persegueixo. […] He deixat de banda els embolcalls meravellosos […] d’un cantant d’òpera […]” (pàg. 490)

Moltes gràcies, Lluís, i bona lectura a tothom!