Observar, llegir, escriure

En aquest apunt us mostraré la “fitxa de lectura” d’un llibre que he llegit darrerament, publicat a les portes de l’Any Pedrolo, esdeveniment aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya per a commemorar durant aquest 2018 el centenari del naixement de l’escriptor Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina. L’Any Pedrolo té com a objectiu principal donar a conèixer l’autèntica dimensió de la figura d’aquest autor, un dels noms clau de la literatura catalana del segle XX, poc reconegut acadèmicament, eclipsat per les seues obres menors i titllat d’excessivament prolífic i popular.

L’AUTOR: Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) fou narrador, dramaturg, assagista, poeta i traductor. Va conrear tots els gèneres literaris i va col·laborar regularment en la majoria de revistes catalanes de l’època. La seva prolífica producció sobrepassa el centenar d’obres amb novel·les de gran rellevància com ara “Totes les bèsties de càrrega”, “Milions d’ampolles buides”, “Joc brut”, el cicle “Temps Obert” o “Mecanoscrit del segon origen”, el llibre més llegit de la nostra literatura. Durant la seva trajectòria va merèixer nombrosos premis i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i va mantenir un ferm compromís polític amb les llibertats socials i nacionals del seu poble.

EL LLIBRE: “Milions d’ampolles buides”, reeditat per Sembra Llibres en setembre del 2017, amb pròleg de Jaume Cabré, que des d’ací us recomane llegir.

EL RESUM ARGUMENTAL (de la contraportada): Barcelona, any 1968. El moviment antifranquista multiplica les accions en tots els fronts. El règim es defensa ampliant la repressió. En aquest context convuls i perillós, una organització revolucionària debat sobre l’ús de la violència. Després de llargues discussions, uns quants militants decideixen orquestrar un atracament per finançar la compra d’armes. Una acció planificada fins a l’últim detall que els portarà a una situació límit. A Milions d’ampolles buides, Manuel de Pedrolo conjuga el suspens de la millor novel·la negra amb les intrigues de les lluites polítiques de l’època. El resultat és una obra que ens atrapa amb tot l’arsenal narratiu del gènere policíac, però que es teixeix amb les reflexions d’uns personatges que ho arrisquen tot per les seves idees. Però, també, és un retrat excel·lent d’un moment històric de mobilització popular, així com dels anhels dels seus protagonistes. Tota una obra clàssica, censurada pel règim, d’un dels grans escriptors de les nostres lletres que es va caracteritzar pel seu insubornable compromís. Perquè, com remarca Jaume Cabré al pròleg d’aquesta edició, «el país no va morir escanyat per la pastanaga que ens volia fer empassar l’estat espanyol gràcies a la resistència tenaç i valenta d’una colla de pedrolos».

LA MEUA VALORACIÓ: Aquesta obra recobrada per cortesia de Sembla Llibres ens demostra una vegada més que en Pedrolo, el nostre impertèrrit i infatigable narrador, no tenia pels a la llengua per a parlar de política a les seues novel·les, i ho feia en ple franquisme, que li les censurava o no les hi deixava publicar. Feina dura i agosarada la d’en Pedrolo en novel·lar sobre la resistència contra el feixisme durant el propi feixisme. Si en “Acte de violència” (la seua anterior publicada per Sembra) ens mostrava un acte col·lectiu de desobediència civil, en aquesta d’ara relata els avatars d’una colla marxista catalanista que es prepara per defensar-se de la violència policial i judicial d’aquell Estat terrorista, que d’una forma obsessiva i persistent castigava qualsevol dissidència envers el règim, amb la persecució, la reclusió i, fins i tot, la mort dels responsables. Pedrolo ens hi mostra en diversos plànols, uns reals i d’altres inventats, però versemblants (es tractaria, doncs, d’una novel·la històrica), aquesta repressió constant, especialment al capítols que encapçala amb “Notes del viure civil”.
Hi mostra els dubtes ètics dels activistes per haver de defensar-se de la violència institucionalitzada de l’Estat emprant més violència: com podien acceptar-la transgredint els seus mateixos principis, amb la fi justificant els mitjans; com acceptar una alienació perquè els altres no s’haguessen d’alienar; com abandonar la senzillesa per tal de recobrar-la després (“a tots ens sap greu que ens traguen del nostre magre confort, de les nostres habituds, per llençar-nos a una situació en la qual potser ens odiarem”; “tothom que ha callat i s’ha quedat a casa, amb la seua passivitat, ha contribuït a la injustícia”; “de vida només en tenim una i és curta; això explica les impaciències i el recurs a la desmesura quan vius en una societat desmesurada”)… Això s’entén si comprenem que aleshores hom vivia en una guerra constant, disfressada, però guerra al capdavall (“vivim en llibertat provisional”, hi escriu). En un context com aquest, violent i de fort adoctrinament espanyolista i masclista, que envaïa fins i tot les avantguardes de la lluita antifranquista, és d’admirar la seua defensa d’un marxisme (crític, però), arrelat a la terra, catalanista, lliure d’imperialismes (desviacionista, doncs, de les tesis oficials d’aleshores) i de la incorporació de la dona a la lluita en igualtat de condicions que l’home. De fet, el paper més resolut a la novel·la, en haver de prendre una decisió i executar-la en circumstàncies dramàtiques (un exemple ben resolt de “la teoria de jocs”), li l’atorga a una dona. Ella i els seus companys militants formaven una colla audaç dins d’una munió d’ampolles buides (“Arreu hi ha milions d’”ampolles buides”, inconscients de la tragèdia, sorolloses sota el silenci que les va trencant. Callem, doncs, atents a un destí turmentat i compromès, que acceptà la sang i, alhora, volia conservar les mans netes.”).

Bona lectura i moltes gràcies a Sembra Llibres per la reedició!