Observar, llegir, escriure

Avui fa cinc anys, un lustre, que porte component textos (una mica massa llargs potser), apuntant i lligant paraules, en aquest blog que m’ofereix VilaWeb. Cinc anys compartint amb vosaltres, els qui heu tingut la paciència de llegir-me, les meues dèries, les meues aficions, sobretot els llibres i la meteorologia, la literatura i la ciència en general.

Quant als resums de l’oratge (així anomenem els valencians el temps meteorològic), he volgut embolcallar la fredor de les dades numèriques amb dites populars i dades etnogràfiques, o fins i tot referències poètiques, del mes o l’estació climàtica comentada, sempre des de la perspectiva de la comarca on visc i l’estació que en recull les dades. M’acontentaria si almenys us he fet arribar el missatge de socors de la natura, la realitat de l’escalfament global, una espasa de Dàmocles que ens amenaça, sobretot les generacions futures, i, doncs, hem d’aturar a totes passades. Em considere un observador afeccionat de l’oratge, però en primer lloc (ai las!) em sent un observador del canvi climàtic.

Aquests anys he tingut el plaer d’expressar ací i en llibertat allò que pense i sent, i fer-ho sovint quan he llegit alguna obra escrita que m’ha colpit especialment, que m’ha ensenyat, ni que fos una mica, l’ofici de viure una vida bona i digna, que m’ha revelat el per què d’alguna qüestió de fons, d’aquelles que els professionals de la mentida (publicistes, periodistes venuts, advocats venuts, polítics venuts…) ens amaguen un dia sí l’altre també, per explicar-nos “sopars de duro” i fer-nos viure com uns babaus, en la ignorància i de vegades en la ignomínia. Per contrapesar-ho, els bons llibres són i seran sempre uns dels meus millors amics.

Les meues circumstàncies personals m’han menat a desenvolupar un esperit crític ben esmolat. Tocat pels mots, de vegades no puc estar-me d’expressar, d’escriure, de fer una digressió al voltant de la troballa, d’una encertada combinació de paraules. Impel·lit per l’emoció, no puc aturar el meu desfici fins que no componc unes ratlles en el primer tros de paper que hi trobe; frases apressades que seran, potser, la llavor d’algun text futur.

Com deia a la presentació d’aquest blog, “la vida és allò que ens passa mentre fem uns altres plans”. I ara la vida m’ha portat una dura prova, un entrebanc per a poder escriure. Un problema cervical-dorsal, agreujat els darrers anys, potser per la feina a l’ordinador, ha esdevingut una síndrome dolorosa en moure els braços, una mena de percepció anormal del dolor contra la qual lluite i que vol incapacitar-me per a quasi tot, escriptura inclosa. I és en ací que agafa un sentit literal la frase que he triat per al títol i que a hores d’ara resumeix el que suposa per mi el fet d’escriure motu proprio: sentir el dolor i la joia de les paraules.

”I ara sóc ací, on he decidit ser-hi
per cercar la vida al bell mig de les paraules,
veu inflamada d’una estima
que mai, mai no s’apaivaga entre la nit gebrosa.”
[…] “Íntima i perdurable saviesa dels mots és la vida.” (Manel Garcia Grau, “La veu assedegada”, Ajuntament de Catarroja, 1989).

Observant el temps i la vida, per cercar la veritat al bell mig de les paraules.

Moltes gràcies, equip de VilaWeb, per fer possible la llibertat d’expressió de qui a vós s’acosta. Llarga vida us desitge!

I a tots vosaltres, companys blogaires, lectors i compromesos amb la República, molta salut i un any 2018 ple de projectes aconseguits!