23 d'agost de 2009
7 comentaris

El català a l’abast, també a l’estiu

Aquest mes d’agost el diari Avui ens ha fet un regal esplèndid: la columna “El català a la terrasseta” de l’Albert Pla i Nualart.  A banda dels articles de Joan Solà, ara recollits en un llibre imprescindible, des del temps de l’Albert Jané que no llegíem al diari uns escrits tan útils per reflexionar sobre la qüestió lingüística. I com aquests, demanem des d’aquí que això no s’estronqui, i que es reculli en alguna publicació, si més no virtual, de lectura obligada per a tots els estudiants aprenents de filòleg.

Pla, com aquell qui no vol la cosa, amb paraules senzilles que tothom pot entendre, ens fa adonar de les mancances dels diccionaris, ens avisa de les llacunes, de les qüestions no resoltes, ens ensenya que la llengua la fem els parlants i no pas els acadèmics, opina sense embuts, reflexiona i ens fa reflexionar, ens recorda la varietat lingüística de la llengua, els registres, ens ajuda a detectar els calcs sintàctics en frases fetes que ja havíem donat per bones, de l’estil de “Fins aquí podíem arribar!”, frase per a la qual ell proposa fins a 6 solucions possibles.  El que més m’agrada d’aquests articles  és que hi parla amb molta naturalitat de qüestions sintàctiques o lèxiques i les fa properes, podríem dir que ens ajuda a perdre aquest respecte reverencial que tenen alguns que no gosen anar més enllà del que diuen les gramàtiques normatives.  Aquest filòleg és el mateix que en un article de fa més temps defensava l’amnistia del lo, sense perdre genuïnitat.

He volgut esbrinar qui era, i he sabut que és que és de filologia anglesa, i que ja no és de la primera volada. Ja m’estranyava.  La gent que tradueix, en general, té un sentit lingüístic. Durant el temps que vaig estar en contacte amb estudiants de traducció vaig constatar la gran importància que es dóna a la llengua d’arribada, que generalment és la pròpia. Recordo, per exemple, una discussió a classe sobre la diferència existent entre les frases: “Has begut llet?” i “T’has begut la llet?”. Evidentment, la segona aporta aportava un matís diferent. 

M’agrada molt l’article “Per ei, amb ei i en ei”  (els que hagin anat a escoles laiques no deuen haver entès aquest títol), en el qual es lamenta del ieisme creixent a l’àrea barcelonina, fins al punt que a l’hora de triar locutors els responsables se’n veuen un bull. Res a veure amb el ieisme garrotxí, ben genuí, que distingeix perfectament un poi d’un poll.

Un dels veïns de pàgina de l’Albert Pla aquest agost és en Matthew Tree, que l’altre dia defensava l’entrada de neologismes i manlleus al català, en una comparació amb la vitalitat de l’anglès, en l’article  “Obrim les comportes”.   Té tota la raó del món, i de fet,  la gent que es dedica a l’assessorament lingüístic de mica en mica es va decidint a treballar coordinadament -a l’estil de l’Antena de Terminologia que funciona des del 2001- per tal d’assegurar que la reflexió a l’entorn dels nous termes es fa conjuntament, i per dotar al català de la vitalitat necessària.

En l’àmbit de la sociolingüística, Albert Pla i Nualart és dels que parla clar.  Escrivia, en l’article “La normalització lingüística: una ficció que ens volem creure”  la frase següent: Perquè una llengua avanci en un territori cal que una altra retrocedeixi. Una veritat com un temple, que em fa recordar un debat encès que es va produir en una conferència del professor Modest Prats arran d’una intervenció d’una persona del públic, el poeta i filòleg Jaume Bosquet, que va afirmar sense complexos que per defensar el català cal anar en contra del castellà.   I és que el problema rau en el fet que encara que des de la Plataforma per la Llengua s’escarrassin a fer-nos creure que el català és la llengua comuna,  la veritable llengua comuna és el castellà, ja que és l’única que sap tothom a Catalunya.  O si no, pregunteu-ho al grup d’Erasmus de Girona que, tots cofois amb el seu nivell bàsic de català,  van fer l’obligada excursió a Barcelona i van descobrir que no podien fer-se entendre en català, però no pas perquè no n’haguessin après prou, sinó perquè la gent que trobaven a la Rambla no en sabia. I és que ells no havien estudiat castellà! Ja van tenir una anècdota per emportar-se al seu país. En ple centre de la capital d’un país, no t’entenen si parles la llengua d’aquell país. Quin mal efecte.

  1. Avui mateix a La Vanguardia, al suplement Vivir en verano, a la pàgina 3 parla d’una associació que imparteix “autoestima” a les dones musulmanes d’una associació que suposadament té el nom en català: “Associació Cultural Educativa Social i Operativa de Dones “Pakistanís (sic)” però curiosament a les sigles la “D” de “dones” ni hi és: ACESOP. Doncs bé, l’article diu ben clar que les classes no s’imparteixen en urdu però tampoc en la llengua d’aquí (com passaria en qualsevol país normal) sinó en la llengua del país veí (la qual cosa és un indicador d’absoluta subnormalitat catalana). Pitjor encara, el text diu: “La clase de autoestima es en castellano para romper el aislamiento en el que viven tantas pakistaníes vecinas nuestras….”

  2. Parlant de confús i confós, segueixo cada dia
    a Albert Pla a l’AVUI. La veritat és que m’agrada que hi escrigui, però no fa fàcil
    la lectura. Crec que no és gens didàctic. Jo haig de llegir tres vegades el que
    diu per tal de mig entendre-ho (no sempre, esclar).

    Els escrits del Jané m’agradaven molt.

  3. Benvolguda Meius,
    Tens molta raó en el teu escrit,
    a la vegada voldria comentar-te que fa molt mal efecte el díptic que hem rebut de ERC Girona pels actes del 11 de setembre, amb molts errors i faltes. Llàstima que no tinguin corrector o no siguin de lletres com tu.
    Una abraçada,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!