4 d'abril de 2009
Sense categoria
7 comentaris

La medicina s’ha d’exercir en castellà?

Aquests darrers dies hem assistit a dues manifestacions de fins on pot arribar la misèria humana. En primer lloc, es presentava per part d’Entesa Catalana de Progrés i CiU una moció perquè els estudiants de Medicina poguessin examinar-se del MIR en català, gallec i basc.  Ha de ser un dret, molts ho veiem clar. Doncs bé, el PSOE hi ha votat en contra i el PP s’ha abstingut.  Raons?  Que  “‘perjudicaria l’eficiència dels procediments administratius’ (PSOE), i “‘no és ara el moment més adequat d’augmentar les despeses en burocràcia’ (PP). I els drets dels estudiants, on queden? 

Esquerra ho ha demanat també al Congrés, en una Proposició no de llei; tornarem a insistir, la raó la tenim de part nostra.

Sap molt de greu, perquè ens hi vam involucrar, i en un matí la il·lusió d’aquests estudiants per canviar les coses pot quedar estroncada, tant com s’han mogut parlant amb l’un i amb l’altre, fent manifestos…  Després no ens queixem si els metges no saben exercir en català: és ben fàcil que adoptin la llengua d’estudi com a vehicular, quan exerceixen la professió.
(algun dia haurem de parlar dels concursos per a cossos docents, a la Universitat: no són en català, i la gent no ho sap)

L’altra qüestió relacionada amb medicina i llengua que volia comentar és que a les Illes hi ha una campanya fortíssima en contra del decret que estipula que els metges han de tenir el nivell intermedi o nivell B de català. L’apreciada  Cathy Sweeney s’ha encarregat de tenir-nos al dia del que anava passant, a través del FB. Quan ho llegia  em va sobtar la mesura, pel fet que aquest és un nivell molt baix, i que a un metge, com a llicenciat que és i especialista, se li hauria d’exigir el nivell de suficiència, el conegut com a nivell C. Doncs bé, contraposen, com ens va passar a launiversitat, qualitat i llengua. És aquella afirmació tan sentida que fa aìxí: “El que calen són bons metges, no pas gent que sàpiga parlar molt bé en català”.  Falsa dicotomia, no hi caiguem. Ho volem tot, no es trobem davant una disjuntiva.  A més,  tinc entès que tindran tres anys de temps per adaptar-s’hi, que és més que suficient per a tothom, vingui d’on vingui.

Es va convocar una manifestació qualificada d’estrambòtica per alguns en contra de la mesura. Es veu que va ser un fracàs, amb uns pocs centenars d’assistents, així es reflecteix en la fotografia que il·lustra la notícia. Una colla de metges van publicar un manifest molt ben argumentat  per desmarcar-se’n, del qual voldria destacar aquest paràgraf:
Al final hauran de reconèixer que es tracta de dos drets oposats: el del pacient que té dret a elegir la llengua en què vol ser atès i el del sanitari que vol imposar l’única llengua que coneix, perquè en contra de les recomanacions hipocràtiques i del sentit comú no ha volgut aprendre la que ell considera inferior (…) Perquè, en aquest país nostre, els drets lingüístics del malalt i la seva llibertat d’elecció quedin garantits per la sanitat pública, només hi ha una solució. Una sola solució: que els sanitaris públics siguin bilingües”.

D’altra banda, com bé assenyalava el secretari de Política Lingüística Bernat Joan, en un article recent,  és molt important la comunicació entre pacient i metge, i la llengua és un factor primordial per fer una bona assistència.  El secretari es mostra contundent:

Qui no entén que sense parlar català no es pot exercir la medicina a les Illes Balears no hauria de poder ser metge. N´hi ha dos-cents, que participaren en una manifestació contra el requisit del català davant el Consolat de Mar, que ja haurien de ser fora de la professió. Perquè comunicar-se amb el pacient en la seua llengua (especialment si no es tracta d´una persona que hagi vingut de l´altre cap del món, sinó d´un indígena que sempre ha estat al seu redol) constitueix un element bàsic per a una atenció mèdica de qualitat

Apunta algunes anècdotes; segur que tots si hi pensem una mica, sobretot els que som més grans, en trobaríem. Per exemple, històries d’algun malentès entre un avi i un metge, o bé entre una criatura i una metgessa. Els mots tècnics ja són prou enrevessats per haver de treure’n l’aigua clara, que si els fan dir en castellà encara costen més. Ara deu fer com a mínim 6 anys, quan van començar a arribar els primers pediatres no catalanoparlants al meu poble, recordo una escena amb el meu fill plorant perquè li feia mal i el metge no l’entenia, i ell tampoc no acabava de desxifrar ben bé què li deia. Potser no havia sentit mai algú amb accent argentí, encara ho dificultava més.

L’any 92 vaig tenir l’experiència d’impartir un curs de català de nivell de suficiència per a una quarantena de metges i infermeres. Va ser dur i gratificant alhora. Era al migdia, i al principi va costar, perquè tenien gana, però ho vam resoldre; em van demanar de poder menjar l’entrepà a classe, perquè no tenien més hores. El curs no el feien per gust, és clar. La majoria hi venien si no de grat per força. No es portaven gaire bé, tots xerraven. Al cap d’unes quantes sessions vaig aconseguir de dominar la classe, i al final ens vam fer ben amics. Encara ara, un metge que és molt de la broma em crida dient “Senyoreta!” pel carrer. Penso que me’n vaig sortir, de fer-los entendre que estaven aprenent comunicació, encara que haguessin d’estudiar una mica els pronoms febles.  L’examen oral el recordo com si fos ara: el tema era “eutanàsia passiva/eutanàsia activa”. Es van oblidar que era un examen, els va agradar de parlar-ne. Això és el que cal fer: adaptar les proves de llengua al seu entorn, crear un clima que afavoreixi l’aprenentatge, escoltar les seves raons, i finalment, ajudar-los a obtenir els coneixements que necessiten, i fer-los entendre que un bon metge s’ha de poder fer entendre. No és una qüestió opinable, és una obvietat.  

  1. Tristament la notícia no em sorprèn gaire, per no dir gens. Ja hem vist, una vegada i una altra, que el PSOE/PSC no hi entén de bona voluntat ni de drets fonamentals, ni tan sols els diputats “catalans”. Em sembla que a hores d’ara ja ha quedat clar que aquesta mena de mesures només s’aproven si es presenten com a part d’un intercanvi de favors parlamentaris: jo t’aprovo això i tu m’aproves allò. I ERC ho té més bé que mai per aconseguir-ho. Si continuen confiant en la bona voluntat, no els aprovaran ni això ni res. Per evitar més frustracions, cal que ho tinguem clar.

  2. Meius,

    Fa pocs dies vaig participar en un concurs a una plaça de cos docent universitari i es va fer totalment en català. Si et refereixes al procés (no presencial) d’acreditació per part de l’ANECA, llavors sí que es fa en castellà, igual que la gran part del procediment per demanar projectes de recerca, encara que cada cop més es pot fer en anglès.

    Aquest tema donaria per a una llarga discussió, però cal dir que l’accés a la funció pública-docent universitària ha canviat molt en els darrers anys. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!