Observar, llegir, escriure

“El canvi climàtic tindrà un impacte més gran en la teua família i amics, i en tota la humanitat del que ha tingut Internet. […] El segle XXI serà el segle del canvi climàtic.” (Joseph Romm, “Canvi climàtic: el que cal saber”, 2016).

Aquesta frase la cita Andreu Escrivà en el seu “Encara no és tard. Claus per a entendre i aturar el canvi climàtic” (Bromera, 2017), un assaig divulgatiu que ara us presente, la lectura del qual considere del tot necessària per a afrontar com cal el repte que suposa per al nostre planeta i nosaltres mateixos (la part viva, també anomenada Gaia) el canvi climàtic que s’esdevé de forma accelerada per l’activitat industrial intensiva humana i que no pronostica gaire bona cosa. Hem de parar atenció a aquest fenomen que no és pas, com ens volen fer creure des de les empreses d’informació venudes als interessos de les multinacionals energètiques, una bola de quatre científics destarifats, sinó una realitat punyent que marcarà i de valent l’actual segle XXI, com ens hi fa palès l’autor.

Gènere literari: ASSAIG. Títol: “ENCARA NO ÉS TARD. CLAUS PER A ENTENDRE I ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC”. Autor: ANDREU ESCRIVÀ, que és ambientòleg i consultor en sostenibilitat, i treballa fent recerca, divulgació i comunicació científica i ambiental. És Llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de València, Màster en Biodiversitat, Conservació i Evolució i també Doctor en Biodiversitat, forma part del Comitè d’Experts en Canvi Climàtic de la Comunitat Valenciana. Com a divulgador ambiental escriu en revistes especialitzades i a diversos “blogs”: El Medi Ambient al País Valencià, Ciència i Política… L’any 2016 va rebre el XXII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, als Premis Literaris Ciutat d’Alzira, amb una anàlisi sobre el canvi climàtic amb una perspectiva i un plantejament optimistes, que és el llibre objecte d’aquesta fitxa de lectura. Editorial: BROMERA-PUV. Col·lecció: “Sense Fronteres”, nº 40. Edició: Març del 2017. Pàgines: 216. Argument (de la contraportada): El canvi climàtic és el major problema ambiental del segle XXI, però… sabem què implica això realment? Prendre’n consciència és posar en qüestió allò que sabem i pensem. És parlar de canvi i d’incertesa. Aquesta obra parteix de la preocupació evident pel que significa l’escalfament global, però també del fet que el coneixement que en tenim és fragmentari, parcial i sovint incorrecte. Això provoca, en gran mesura, que no s’adopten les accions necessàries. Aquest llibre ens ajuda a entendre com està canviant el món que ens envolta, i quin és el nostre paper en el canvi, però també en les possibles solucions, combinant un missatge esperançador amb advertències realistes perquè s’impulsen accions. Res està perdut. Perquè encara no és tard i un món millor no només és necessari, sinó també possible. El meu resum i la meua valoració:

Aquest llibre complementa la informació que ens va donar l’autor en una xerrada que tingué lloc a la casa Nebot de Bétera (Camp de Túria) el proppassat juny. “Encara no és tard” encomana una visió optimista, necessària per a engrescar els lectors a contribuir a posar fre a la bogeria balafiadora i consumista origen del problema; això no obstant, l’autor va confessar que d’ací a una dècada ja no podria triar-lo, perquè aleshores potser sí que serà massa tard per a retornar al clima que teníem abans i al qual estem adaptats des de fa mil·lennis.

Els mots clau que trobe a l’obra són formació/ informació (per conèixer/ visibilitzar la realitat del canvi climàtic), motivació/ conscienciació (per a mamprendre l’acció per a revertir-lo) i acció col·lectiva (per a aconseguir implantar els canvis de forma efectiva a nivell global); elements clàssics en la generació de qualsevol moviment de canvi social.

Certament, un 97 % dels científics del món que hi entenen han diagnosticat que l’escalfament global és un fet demostrat, que està provocat per l’acció humana, per la industrialització accelerada dels darrers segles, i que actualment s’estan acomplint les pitjors previsions sobre l’augment de les temperatures a escala global. Llavors, els qui ho tenim clar hem d’encomanar la preocupació pel canvi climàtic, parlant-ne o escrivint-hi sempre que puguem, per visibilitzar-lo, que és el primer que cal fer per combatre’l. La gent acostumem a fer allò que fan els altres; aleshores, si nosaltres treballem per a aturar i revertir el canvi, l’efecte es multiplicarà en poc de temps. Hem de tenir clar que la lluita individual contra l’escalfament global és important, però la lluita més efectiva sempre és la que hi desenvolupem col·lectivament: creant xarxes de suport i col·laboració, coordinades a nivell mundial. Encara més, n’Andreu Escrivà ens fa insistència en que la lluita contra el canvi climàtic antropogènic és una oportunitat que tenim i que no podem perdre per a repensar el nostre creixement i caminar cap a un futur millor, més sostenible i solidari, ara que s’acosta un col·lapse energètic de l’economia capitalista, que està basada en el consum accelerat de combustibles fòssils.

El tema és tan transcendental per al nostre futur a mitjà termini que paga la pena parar-hi atenció i fer afermament en algunes dades i elements clau, que l’autor, expert en aquesta àrea de coneixement, ens hi mostra:

– El forat de la capa d’ozó és com una al·lèrgia alimentària: eliminant-lo, com l’aliment que la causa, se soluciona el problema. L’escalfament global és força més complex i podem comparar-lo a un trastorn alimentari com un sobrepès, que és molt més difícil de controlar: cal dieta, exercici, medicació i temps.

– A diferència d’altres qüestions científiques, el del canvi climàtic no s’inscriu en cap esfera; ans al contrari, en constitueix una que engloba la totalitat de l’activitat humana. I modificarà tot allò que ens envolta, tot allò que som, en un escenari polític i econòmic advers, si no directament hostil als canvis que cal fer per aturar-lo.

– El canvi climàtic és real, el causem nosaltres, en coneixem els mecanismes i el ritme al qual s’està produint, que no té comparança amb cap altre escalfament en la història del planeta Terra. Durant èpoques anteriors de l’existència humana, també hi ha hagut escalfaments i refredaments globals; tanmateix, en fem insistència, la diferència en aquest cas és el ritme, la velocitat amb què s’està produint, desconeguda fins ara.

– El problema amb el desgel i els clatrats de metà, entre d’altres elements que hi intervenen en l’acceleració de l’escalfament global, és que no sabem fins on ens conduiran, no sabem quin serà el nou estat d’equilibri quan es fonga bona cosa del gel de l’Àrtic i l’Antàrtida, i s’allibere el metà del “permafrost”.

– Les possibles i catastròfiques conseqüències de l’escalfament global: Amb el desgel complet de Groenlàndia, hipòtesi llunyana, el nivell del mar pujaria fins a 7 metres. I si liquàrem el gel de l’Antàrtida, la pujada seria de més de 60 metres! Una pujada de 3º C en la temperatura mitjana d’una regió té a veure, per exemple, amb onades de calor més persistents i habituals del que són avui, que patiran especialment els nens, les persones majors i els malalts. Una altra de les conseqüències és l’extensió de les malalties tropicals. Hi ha consens sobre l’augment dels fenòmens meteorològics extrems, perquè hi haurà més energia per a alliberar. Les sequeres es preveuen més severes i persistents. Hom parla també de la possibilitat de guerres climàtiques i, doncs, de l’augment de refugiats per aquest motiu.

– El repte per a les especies que ens acompanyen al món és doble. D’una banda la potenciació de les amenaces que ja existien per a la biodiversitat, per eliminació d’hàbitat, facilitació de la presència d’espècies invasores o dispersió de malalties, i d’altra, l’augment del risc de desaparició directa per les onades de calor i els fenòmens meteorològics extrems.

– El clima global és el bé comú més preuat que tenim, ja que en depèn la vida al planeta; tanmateix continuem explotant els seus recursos de forma gens sostenible i posant en un seriós perill el seu futur.

– Un biaix cognitiu és allò que fa que alterem el nostre judici respecte d’un assumpte, per mitjà de prejudicis, falsedats o una perspectiva que distorsione la realitat. El fet de donar massa ressò a les veus escèptiques, acaba projectant una falsa imatge que aquestes tenen la mateixa autoritat i coneixement, oferint al públic una imatge distorsionada de la gravetat del problema i entrebancant la recerca de solucions. Les tècniques emprades per a sembrar el dubte sobre el canvi climàtic es van copiar del que havia fet prèviament la indústria del tabac. També hi pot haver un biaix per excés de confiança en la tecnologia, un optimisme irresponsable, que ve a dir que ja inventaran alguna cosa per a apanyar-ho.

– Lluitar contra el canvi climàtic és fer-ho també per un món millor, més habitable, més igualitari, més saludable, més just, més humà. Aquest és el relat que necessitem: el del canvi climàtic com una oportunitat per a repensar el creixement i caminar cap a un futur millor. El de l’escalfament global com a promotor d’acords internacionals i potenciador de la solidaritat entre territoris i continents. El del desenvolupament sostenible com a guia d’un món cada vegada més just i més unit.

– Existeix el perill que promocionar el canvis a escala personal com la solució principal a l’escalfament global, fent-nos menys proclius a exigir canvis a escala política i social, que són el més eficaços. La comparació i la imitació social és el mètode que millor funciona: quan el nombre suficient de persones han fet el canvi en els seus hàbits, esdevé una nova norma social, que incentiva encara més gent a afegir-s’hi. Cal actuar en la mesura de les nostres possibilitats i compartir-ho amb la resta del món; perquè la suma de tots els actes individuals és molt més poderosa que les accions per separat. Necessitem cooperació social: formar xarxes col·lectives de suport i col·laboració.

– De vegades confiem cegament en el sistema econòmic imperant, un mecanisme que ha demostrat a bastament la seua incapacitat per a fer front als problemes ambientals. El “lliure mercat” no és eficient en termes ecològics, perquè ningú no li diu que ha d’incorporar determinades externalitats negatives; perquè el “mercat”, senzillament, no ho farà. Si l’Estat no ho lidera, i ho fa amb l’arma més poderosa que té –les lleis— difícilment ningú ho aconseguirà aturar a temps.

– Un resum del que podem fer: aprendre a comunicar millor, aplicar les eines legals i econòmiques de què disposem, crear-ne de noves, canviar la forma en què ens movem i consumim, modificar la nostra dieta, segrestar CO2 sota terra, fer una transició energètica, preservar els sòls agrícoles i/o restaurar els ecosistemes degradats perquè ens ajuden a mitigar l’escalfament global. Capgirar la situació demana força estalvi i una transició accelerada cap a energies renovables.

– Hem d’educar en un coneixement científic sòlid que permeta als futurs adults interpretar la realitat sense distorsions, i escollir correctament quan pertoque. Sense ciència difícilment podran copsar el valor real d’un bosc o una marjal, exigir mesures a escala política i social o modificar els seus hàbits.

Bona lectura i millor realització!