En temps de maror, escoltem els poetes: “Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot“, de Vicent Andrés Estellés.

Aquesta frase tan repetida i ben trobada del mestre de Burjassot venia inclosa al poema que tot seguit presente. Una frase de guiatge, de motivació, de saviesa, que expressa força bé com en una situació injusta, per més fermada que es trobe per la repressió dels poders fàctics, arribarà un moment en què algun esdeveniment fora mida farà vessar el got de la paciència del poble i l’empentarà a fer la passa decisiva per poder trencar les seues cadenes i començar el camí de la dignitat i la llibertat.

Això acostuma a passar quan es donen les condicions adients, amb uns elements personals, socials i històrics determinats, que podríem resumir en alguns mots clau, descriptors de l’estat necessari en què s’han de trobar cadascun dels elements determinants: comprensió (millor que, però també, convenciment personal), col·laboració/ coordinació/ compromís (ajuda mútua: “entre tots ho farem tot!”) i conjuntura (situació històrica favorable).

Els versos que l’embolcallen, com alguns altres de l’Estellés, expressen ràbia, brollen d’alguna de les múltiples estades dels marines de la VIª flota americana als ports del nostre país, a les nostres Illes, i són com una resposta del poeta a la fatxenderia d’aquests sentinelles dels amos del món. Quin fàstic que fan aquests masclistes “de merda”, que van de tipus durs i no són més que uns covards ensinistrats i protegits per les armes de governs tantes vegades sanguinaris! En aquests versos, Vicent Andrés Estellés no canta, lamenta, crida ben fort contra aquesta petulància menyspreadora, i ho fa per malifetes de fa almenys trenta-cinc anys; això no obstant, ara mateix, mutatis mutandis

Vés-te’n a casa amb les teues barbes brutes i el teu xiclet. Vés-te’n
a casa amb els teus polls i les teus lladelles, ets fals, tot és fals.
Duus els dòlars ben amagats. Somrius darrere les teues ulleres, que
no et fan cap de servei. Vés-te’n a casa, mesquí, amb la teua novel·la.

Vés-te’n a casa, al teu Watergate, al teu merder, a Nixon. No tornes
a Eivissa la blanca, a Mallorca. No ens fas cap falta. Vés-te’n,
vés-te’n a la CIA. No et volem. No et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt dels nostres cossos, els nostres dies, la nostra pobresa.

Oh!, fills de la gran USA. Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot
; perquè arribarà un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb els peus bruts damunt la tauleta,

mentre beus eucarísticament el teu refresc, la teua coca. Vés-te’n,
vés-te’n d’una vegada i no tornes mai més. Vés-te’n i no tornes
amb els mariners. Vés-te’n d’una vegada, oh!, fill de la gran USA. Vés-te’n. 

Vicent Andrés Estellés, “Versos per a Jackeley”, Obra Completa nº 7, 1982.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *