Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

30 d'octubre de 2017
0 comentaris

Diàleg entre científics sobre el futur del nostre planeta.

En aquest apunt us presentaré un petit llibre que ens dóna arguments sobre la necessitat de la preservació del nostre planeta i que tracta de comprendre com hem arribat fins ací, a alterar-lo tant com per haver d’anomenar Antropocè a aquesta era geològica que segons alguns hauria començat al segle XVIII, amb l’anomenada revolució industrial, una època en què la bogeria creadora i acumuladora humana, anomenada capitalisme, va començar a generar arreu i de forma massiva i accelerada productes extrets de la natura, que l’esgoten i l’omplen de deixalles, cosa la qual l’està malmetent a passes de gegant.

Un assaig en forma de diàleg entre dos científics d’anomenada al nostre país, que ja es troben a la vora o ben entrada la setantena dècada de la seua vida i, doncs, en plena maduresa personal i professional, és una aposta segura per aprendre sobre el tema que tries i més coses de la vida. Fou això el que em va decidir de seguida: en primer lloc el tema tan actual, en segon terme el seu enfocament majoritàriament científic (si mai no podem defugir del tot la nostra ideologia, és precisament amb el mètode científic com podem fer-ho millor), també la fiabilitat i experiència dels protagonistes (que coneixia), i, així mateix, el diàleg, pel que suposa d’intercanvi d’idees, des de visions o disciplines diverses (física i ecologia política en aquest cas), que porta a l’enriquiment del missatge i una millor comprensió de les qüestions que s’hi plantegen. No negaré pas que també m’ha influït –tot i que indirectament– la situació política actual, amb l’exemple negatiu del govern espanyol i el règim (post)franquista que representa, en negar el diàleg i la democràcia al poble català, elements bàsics per a aconseguir la dignitat i la pau que tothom desitgem, mereixem i necessitem.

Gènere literari: ASSAIG-DIÀLEG. Títol: “SOLO TENEMOS UN PLANETA. SOBRE LA ARMONÍA DE LOS HUMANOS CON LA NATURALEZA”. Autors: JOAN MARTINEZ ALIER és catedràtic del Departament d’Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre del Comitè Científic de l’Agència Europea de Medi Ambient i President electe de la International Society of Ecological Economics. És director de la revista “Ecología Política” i autor de diverses obres sobre economia ecològica i política ambiental. JORGE WAGENSBERG és doctor en Física, professor a la Universitat de Barcelona i especialista en museografia científica. És director de la col·lecció Metatemas, Tusquets, i va ser director científic de la Fundació «la Caixa», després d’haver concebut i dirigit durant quinze anys CosmoCaixa, el museu de la Ciència de Barcelona, referent a tot el món. És autor de dinou llibres i de múltiples treballs d’investigació sobre termodinàmica, matemàtiques, biofísica, microbiologia, paleontologia, entomologia, museologia científica i filosofia de la ciència. Editorial: ICARIA. Col·lecció: “Más madera”, nº 131Edició: gener del 2017. Pàgines: 120. Argument (traduït de la contraportada): El planeta es troba en una situació d’emergència real. Un físic divulgador de la ciència, Jorge Wagensberg, i un economista, promotor de l’economia ecològica, Joan Martínez Alier, conversen sobre per què la humanitat ha provocat aquesta amenaça i com pot actuar a partir d’ara per intentar revertir-la. Per primera vegada a la història, l’activitat humana està influint perillosament en la salut del planeta. Està donant-se de manera accelerada la sisena extinció, a un ritme més intens que altres extincions, però a diferència de les anteriors aquesta vegada ha estat generada per l’espècie humana i posa en perill la seva supervivència. Les profundes transformacions que ha generat la nostra espècie en el planeta ens porten a parlar d’una nova era: el Antropocè. Si el planeta és finit, per què l’economia industrial i la societat de consum en comptes d’imitar les estratègies i tàctiques de la natura i fer un ús eficient de l’energia, incompleixen totalment les lleis de la física? Hem de introduir l’esfera científica en les decisions socials i polítiques per preservar la vida de les generacions futures. Reivindicar la ciència contra la ignorància i expandir el coneixement a fi d’adoptar col·lectivament decisions encertades.  El meu resum i la meua valoració:

El llibre presenta la transcripció d’un diàleg entre savis amb esperit crític, per això el vaig triar: perquè va bé per gaudir i aprendre, i en això l’obra no m’ha decebut pas. I malgrat que el títol no descriu tot l’abast del que s’hi troba, que és el retret que puc fer-li, el que no hi queda reflectit resulta tan interessant com el que volia centrar la xerrada. Com esperava, els raonaments sintètics i, per què no dir-ho, genials d’en Jorge Wagensberg han aprofundit i ampliat la visió del que s’hi tracta.

Com passa sovint, quan el tema és tan ample, la conversa acostuma a derivar cap a una digressió que porta a tractar qüestions de tot tipus, bastant allunyades –si més no, aparentment— de l’objectiu central. Així, si llegim el llibre, junt amb els quatre arguments que ens aconsellen protegir la biodiversitat de cara a les generacions futures, també coneixerem –i comprendrem— que:

  • La biomímesi (imitar la natura) és una font inesgotable per a la recerca actual i futura.
  • A l’evolució natural de la nostra espècie la col·laboració ha estat més important i transcendent que no la competència entre individus i tribus.
  • Comprendre en ciència és buscar i trobar el que hi ha de comú entre coses diferents.
  • La història s’explica més vegades per la facilitat amb què una minoria dirigent explota una majoria de gent.
  • La qüestió del poder està estretament lligada a com cohesionar el grup que hi resta sotmès.
  • La clau de la dominació és el llenguatge, perquè permet inventar pàtries, religions, tradicions, etc.
  • Un malentès col·lectiu pot instal·lar-se (per atzar o per força) i fer-se indestructible.
  • Les unanimitats són extremadament perilloses.
  • L’individu resta sotmès a una doble pressió sobre la seua identitat: en necessita una d’individual i una altra o diverses de col·lectives, que l’obliguen a renunciar a part de la primera; en un extrem (per exemple, a l’anarcoindividualisme) se sent perdut i desorientat, en l’altre (als totalitarismes), dominat i anorreat; aquesta doble tensió és molt difícil de gestionar.
  • El principi científic d’objectivitat obliga a oblidar-se d’un mateix, de les arrels, de les pròpies prioritats, de les creences, i això no és pas fàcil.
  • El mètode científic, amb la seua objectivitat, intel·ligibilitat i dialèctica, és un bon antídot contra el fanatisme.
  • La ciència no està lliure d’ideologia; tanmateix el mètode científic exigeix que aquesta siga la mínima necessària.
  • La distància entre la veritat i la mentida sols es pot gestionar amb el mètode científic: “les esquerdes del coneixement s’omplin amb pasta d’ideologia”. De fet, quan molta gent accepta irracionalment una falsedat, acaba semblant fins i tot racional.
  • Una cosa és la selecció natural i una altra la selecció cultural; en la primera, primer s’arriba a la solució i després ja es veurà a quin problema dóna resposta; tot el contrari del que ocorre en el segon cas. Per altra banda, la primera necessita milions d’anys, mentre que la segona tal vegada unes hores.
  • A l’inrevés del que ocorre naturalment, culturalment hi ha projecte, intenció, i les errades poden persistir, com ara el creixement econòmic indefinit.
  • Més de la meitat del planeta no s’orienta mitjançant un coneixement crític i contínuament actualitzat, sinó per dogmes intocables que beneficien a certes minories, per això mateix intocables.
  • Alguns fanàtics neguen la ciència del canvi climàtic perquè no els hi convé.
  • Expandir la informació científica és un tema central per a decidir amb coneixement de causa sobre els perills per al medi ambient i la nostra vida al planeta, que en depèn.
  • Els col·lectius humans necessiten dues coses: una organització democràtica de la convivència i donar prioritat absoluta al coneixement crític: mai hi ha prou democràcia ni prou coneixement. La raó, el mètode científic, és l’únic que ens pot salvar com a societat i com a espècie.
  • Una gran emoció per a mi és cada vegada que constate que una evidència científica acaba en un segon amb una creença de mil·lennis”.
  • El resultat final per a la nostra espècie serà una rara combinació de selecció cultural i de selecció natural de les idees culturals. L’important, però, és no deixar mai d’explorar idees noves.

Els nostres savis protagonistes arriben, fins i tot, a plantejar-se per a què serveixen les Nacions Unides si hi pot pertànyer qualsevol país no democràtic que esclavitze els seus ciutadans o que permeta conceptes tan delirants com els paradisos fiscals. Certament, quina estafa d’ONU! I d’Estats!

Vist el que he aprés o repassat i el petit format del llibre, endevinareu que l’obra se m’ha fet massa curta.

Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.