Observar, llegir, escriure

M’ha semblat avinent compartir ací una visió de l’estat actual del procés cap a la independència del Principat de Catalunya des d’un altre punt de observació (l’altiplà castellà) que habitualment ens arriba carregat de prejudicis, però que en aquest cas ho fa amb un arguments i unes conclusions que ben bé podríem compartir molts de nosaltres. Vaja per endavant la satisfacció i l’agraïment al seu autor, el distingit periodista Rafael Cid.

Rafael Cid es un gran professional del periodisme, un periodista d’investigació dels que en resten pocs, una delícia escoltar-lo a Ràdio Klara fer les seues valoracions setmanals tan ben documentades i entenimentades, i fer prediccions prou encertades en general. Periodista i analista polític d’ideologia llibertària, va ser cap de redacció de la revista “Cambio 16” i membre de l’equip d’investigació del diari “El País”. Va col·laborar amb Xavier Vinader, Pepe Rei o J. Díaz Herrera en reportatges d’investigació. Premi Ortega i Gasset de periodisme. Actualment escriu a diferents mitjans alternatius lligats als moviments socials i l’activisme ciutadà. Conferenciant i assidu col·laborador de Ràdio Klara i d’altres mitjans de comunicació alternatius.

El que tot seguit posaré és una transcripció traduïda, el més aproximada que he pogut (amb alguna petita modificació per a millorar la seua comprensió sense alterar el sentit del que hi deia), del seu “Vaivén” (un programa-entrevista setmanal) emès el 06/07/2017 a Ràdio Klara, ometent les preguntes de l’entrevistador, per a no fer massa feixuga la seua lectura:

<< A mesura que passen els dies les tensions s’agusen a un i altre costat. No s’ha produït un diàleg, una trobada que faça possible ajornar aquesta data del referèndum basat en el dret a decidir. No hem d’oblidar que l’anomenat “procés” és conduït per una formació política catalana conservadora, que fa uns anys era lluny de ser independentista i, doncs, està exagerant allò que és el seu ser natural. L’antiga CiU, ara PDeCat, empesa per les circumstàncies, està actuant amb una posició forçada per l’enrocament de “Madrid”. El PDeCat s’ha situat al capdavant del “procés” sobretot per una situació de desavinença amb “Madrid”, qui ha actuat maldestrament , en iniciar una persecució política, disfressada de lluita contra la corrupció, contra els seus líders; un acorralament que ha portat a un atzucac, on el PDeCat ja no hi pot fer marxa enrere. I en aquest combinat independentista, són Esquerra i la CUP, els independentistes de debò, qui estan aconseguint posicions a càrrec del PDeCat.

<< Això tindrà unes conseqüències polítiques importantíssimes, perquè produirà l’”esclat” d’intentar fer realitat la consulta. Altra cosa és que “Madrid” ho vulga deixar fer.  Si ho arriba a entrebancar, això no servirà de res, perquè serà com pegar un colp de peu a la “pilota” cap endavant: ajornar el problema sense fer-li front clarament, la qual cosa farà créixer la “bola de neu” que es precipitarà posteriorment.

<< Aquí el problema el tenen tots. Per un costat el PDeCat, però per altre el règim del 78, representat per la conferència de premsa que va tenir lloc ahir [05/07/2017], en la qual van estar presents els darrers tres expresidents del govern espanyol, per a escenificar el rebuig a l’uníson del plantejament del dret a decidir. En realitat aquests “tres tenors” no representen res de bo: un Aznar que representa l’etapa on es produïren la major part de casos de corrupció que ara s’estan jutjant, un Rodríguez Zapatero que és a l’origen del problema actual de Catalunya amb “Madrid” i un González que és al seu mínim de popularitat i credibilitat. A més a més, els partits que representen aquests “tenors”, PSOE i PP, el “duopoli dinàstic dominant” a l’Estat, són marginals a Catalunya, és a dir, són a la cua de la confiança dels catalans. El que demostra en realitat aquesta escenificació és la feblesa per part del règim, com també que són conscients que la major part del poble català està pel dret a decidir. I això no se soluciona amb gestos buits ni mesures repressives, sinó donant curs a aquesta petició popular, fent una reforma constitucional que ho permeta o emprant la capacitat que te la constitució actual, a l’article 152, perquè es convoque un referèndum, en principi no vinculant.

<< Aquesta posició de feblesa del PP i del PSOE a Catalunya, no la vol veure “Madrid” ni els mitjans de comunicació del règim, públics i privats, que interessadament l’oculten. Una de les coses més vergonyoses que s’esdevenen en aquests moments és que aquests mitjans contínuament escampen una opinió contrària al dret a decidir, sense tan sols mostrar, als “telediaris”, als articles, a les informacions, ni una mica de la posició a favor d’exercir aquest dret ni donar participació a aquells que ara mateix representen la majoria dels catalans. Estem farts de veure tertúlies de televisió, editorials, comentaristes en què no hi ha ni una sola presència d’algun dels portaveus de la Catalunya favorable al dret a decidir. Estan transmeten a la resta de l’Estat una imatge falsa del que ocorre a Catalunya, exercint una censura característica de règims absolutament despòtics. Hi ha una deformació claríssima de la realitat catalana. I això demostra la incapacitat dels gestors polítics espanyols, la seua feblesa, la seua manca de confiança que en un joc net i democràtic triomfen les tesis que ells representen. Per això, recorren a ocultar la realitat, a censurar-la, a manipular-la.

<< Una part important de l’anomenat “espanyol mitjà” està desinformat sobre la qüestió del referèndum i, com que no hi ha una perspectiva informativa equilibrada, el que existeix a la societat és una mena de maniqueisme deformat. A hores d’ara, no hi ha un estat d’opinió que hom puga considerar com a vàlid. Sols preval l’hegemonia que decreta el règim i els seus mitjans, que són gairebé tots. I si alguna vegada trauen l’opinió d’algun mitjà català, tan sols ho fan d’aquells que estan bàsicament en contra del dret a decidir, fonamentalment “La Vanguardia”. L’opinió pública està tergiversada i no té capacitat d’opinar amb coneixement de causa.

<< Si es fes el referèndum (si “Madrid” el deixés fer, que crec que no ho farà) i sortís guanyant l’opció dels partidaris del dret a decidir, l’Estat central tindria un problema intern, perquè es faria evident que la seua propaganda era falsa, la que deia que els sobiranistes representaven una minoria o que la majoria de la població estava en contra del dret a decidir, i també un problema a nivell internacional, perquè quedaria ben clar que la regió més pròspera de l’Estat estaria demanant democràticament una escissió. Ara bé, si la victòria fos molt ajustada (tipus un 51 % pel Sí front a un 49 % pel No), es podria interpretar com una decisió massa conjuntural i es podria posar en dubte la seua legitimitat; cosa que no es podria fer si guanyàs clarament el Sí, malgrat una majoria abstencionista. En aquest cas, el resultat seria vàlid, un èxit indiscutible del sobiranisme i un “colp de pilota” a la cara del règim; perquè estem cansats de veure darrerament eleccions i referèndums a Europa que es donen per bons amb índexs d’abstenció altíssims, conseqüència de la desafecció dels ciutadans a la política que s’hi està portant a terme. I els mateixos Estats no volen ni plantejar-se això del quòrum com a criteri de validesa de les consultes.

<< Les declaracions de la ministra espanyola de Defensa i del “tenor” Felipe González amenaçant amb l’aplicació de l’article 8 i del 155 de la Constitució, respectivament, demostren com de retrògrad és aquest règim, el quarantè aniversari de les primeres eleccions del qual s’està “festejant” aquests dies. I és que, front a plantejaments polítics, ells estan amenaçant amb uns de repressius. El simple fet d’ensenyar-nos el costat més coactiu d’aquesta Constitució ens està demostrant la seua manca de capacitat per a buscar solucions polítiques i també fins a quin punt estan compromesos amb el més franquista que té aquesta llei de lleis del 78. I en fer-ho així, tant des del PP com del PSOE, estan legitimant més encara les posicions favorables al dret a decidir, que al cap i a la fi és una opció ben democràtica. És a dir, negar a un poble, a una persona, a una col·lectivitat la possibilitat d’exercir el seu dret a decidir és una actitud realment antidemocràtica.

<< Fins i tot en el “nou” PSOE de Pedro Sánchez els canvis són merament estètics quan aquest parla de plurinacionalitat de l’Estat; perquè, quan va de debò, no dubta a “tancar files” amb l’Estat: ara mateix s’acaba de reunir amb el rei i amb el president del govern central per a deixar clar que els atorga el seu suport en aquest tema.

<< Tot això posa en evidència que hi ha una situació política real que el “duopoli dinàstic dominant” és incapaç de resoldre, perquè consideren que ha de prevaler allò del “atado y bien atado” franquista; consideren que una reforma de la Constitució o habilitar un procés de referèndum a Catalunya és obrir la porta perquè es desfaça el règim, que en certa mesura quelcom hi ha del cert, sobretot si es mantenen caparruts en “mantenella y no enmendalla” com fins ara. És evident que els actuals poders de l’Estat no són aptes de cap manera per a portar a terme un desenvolupament democràtic del país.

<< Un, quan veu la imatge d’aquest “trio de les Açores” reunint-se per a fer declaracions en contra del dret democràtic a decidir dels catalans, a més del fet que és un gest absolutament estúpid i de suprema feblesa de les forces que representen, es podria preguntar per què aquests tres senyors no s’avingueren a fer una reunió pública semblant quan el país ho necessitava realment: per a enfrontar-se a les imposicions “austericides” de Brussel·les, les conseqüències de les quals encara estem patint a hores d’ara a la nostra butxaca i a la vida diària de molts de nosaltres. La imatge reflecteix clarament quina és encara la lamentable situació política d’aquest país, on molts dels procediments democràtics que en altres llocs són absolutament normals, aquí encara es consideren subversius. >>