Observar, llegir, escriure

La ciència la veuré sempre com un alliberament (la raó no té límits i el mètode científic ens va explicant a poc a poc la vida) i un gaudi (aprendre és un dels grans plaers intel·lectuals de la vida). Un gaudi del coneixement i un alliberament dels prejudicis irracionals. La tecnologia, les aplicacions pràctiques de la ciència, però, com a ampliació de les capacitats humanes que suposa, hauria de tenir límits, hauria de restar sotmesa a criteris morals, hauria de respectar els anomenats drets humans. D’exemples d’ús de la tecnologia a favor o en contra de la vida bona tots en tenim al cap.

Feta aquesta petita introducció, pense que la tecnologia d’Internet, el control personal i social que hi permet, hauria de ser regulada per a evitar abusos dels qui posseeixen el poder, com aquells que provenen d’un ús fraudulent de les nostres dades personals a benefici d’interessos privats. Són allò que hom anomena les “big data”, les quals cada vegada més sovint i amb eines més sofisticades fan servir els “serveis d’intel·ligència” de les grans corporacions i dels Estats en profit dels més poderosos, per a mantenir-nos com a consumidors alienats i acrítics. Realment et quedes astorat en comprovar com qualsevol programa d’Internet, en descarregar-te’l a l’ordinador, la tauleta o el mòbil, sempre et demana que acceptes el seu lliure accés a les teues dades personals i de navegació, per a poder millorar el servei i la teua seguretat (?). Et posen la por al cos i no saps ben bé si el que te’n fa més és el que et diuen o el que realment poden fer amb la teua informació. La meua impressió és que hem caigut en un parany, els efectes del qual veurem anys a venir.

I això ho dic sobretot perquè aquestes iniciatives provenen dels elements més reeixits d’aquest sistema capitalista neoliberal que ens ha tocat viure. El sistema polític, econòmic i social que ens han imposat no és tan sols una superestructura que afaiçona la nostra vida per fora, sinó que ens empeny a relacionar-nos, a pensar i actuar d’una determinada manera, gairebé sense adonar-nos-en: amb individualisme, competitivitat, violència, insolidaritat…, que no són pas, precisament, formes harmòniques de convivència, sinó tot el contrari.

Aquesta reflexió sobre els límits de la tecnologia la tinc sempre present quan interactue amb aquests estris digitals d’última generació, que “el mercat” posa al nostre abast amb lloes del tot interessades, no precisament en el nostre benestar emocional. I també la tinc present quan “entropesse” amb algun article o llibre sobre la qüestió, com el que darrerament he llegit: la novel·la “Enxarxats” de Carme Torras, la primera edició de la qual ha estat publicada en maig d’aquest any 2017 per l’editorial Males Herbes; obra que m’ha resultat bastant interessant i que us recomane des d’ací. Aquesta és la meua fitxa de lectura:

Gènere literari: NOVEL·LA DE CIÈNCIA FICCIÓ. Títol: “ENXARXATS”. Autora: CARME TORRAS, que és doctora en informàtica, professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC) i escriptora. Ha publicat les novel·les “Pedres de toc” (2003), premi Primera Columna, “La mutació” sentimental (2008), premis Manuel de Pedrolo i Ictineu, i “Miracles perversos” (2011), premi Ferran Canyameres d’intriga i misteri. Els seus interessos científics i literaris l’han dut a explorar les repercussions socials i ètiques de la robòtica i les noves tecnologies. Editorial: “MALES HERBES”. Edició: 1ª, maig del 2017. Pàgines: 424. Argument (de la contraportada): Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, la Júlia torna a Barcelona i li assignen el despatx d’una catedràtica que s’acaba de jubilar. S’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba la correspondència i les contrasenyes de la professora. La temptació d’aprofitar-se’n és massa gran, i, a mesura que s’endinsa en webs exclusius i projectes secrets, se li obre un món que l’enlluerna i l’angunieja alhora. Més quan una icona en forma d’aranya se li instal·la a la pantalla i la bombardeja amb missatges que l’animen a resoldre dilemes morals i a documentar-se sobre tècniques d’influència en les xarxes socials. Fins i tot, aplicacions quotidianes, com l’horòscop del mòbil i els aforismes del salva pantalles, ara li sembla que intenten manipular-la. Carme Torras, doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica, ens planteja una novel·la d’anticipació ambientada en el nostre present, una història inquietant sobre les possibilitats d’internet i sobre les responsabilitats i implicacions que comporta la nostra constant interacció dins la xarxa. El meu resum i la meua valoració:

Una novel·la de ciència ficció i misteri que s’endinsa en el món futur dels autòmats i d’Internet, i que, a més d’entretenir-nos fins al final, ens fa pensar en els avantatges i inconvenients que el desenvolupament futur d’aquesta poderosa eina de comunicació i entrellaçament virtual pot arribar a tenir. A més a més del seu indubtable interès literari, la història ha estat composta per una experta en el camp de la robòtica, la qual cosa la fa més interessant i admissible. Tot i que no ho se del cert, arribe a pensar que aquesta història de dues dones que desenvolupen la seua vida professional al departament informàtic d’una escola d’enginyeria, deixa traslluir una part de la personalitat real de l’autora (doctora en informàtica i professora a l’Institut de Robòtica de la UPC). Amb la seua experiència de narradora científica no gaire retòrica, va descabdellant el fil argumental a poc a poc, perquè no perdem l’interès en cap moment, alhora que va aclarint cada element enredat de la trama, remetent-nos a un parell d’apèndixs del tot impagables. Tot i centrar-se en els personatges protagonistes (i a tot estirar les seues famílies i els companys de feina), en clara sintonia amb els temps individualistes que corren, Carme Torras no s’oblida de la resta de la societat, si més no en el dilema moral i central que hi planteja: Internet ha de ser dirigida per una elit paternalista o cal que els valors de tots i cadascun dels seus usuaris en configuren el futur desitjat? Tot i semblar una translació del dilema representació política versus democràcia directa, el cas plantejat a l’obra resulta en una cessió de sobirania encara pitjor, perquè la representació proposada no seria pas votada, sinó secretament triada per una organització dels qui es consideren a si mateixos com a salvadors de la humanitat, els quals ens enredarien a tots plegats en una “teranyina intel·ligent”: mala peça al teler.

I voldria enllestir l’apunt amb una petita tria de fragments que, al meu pensar, donen una visió (la meua) del que es cou a l’obra (en faig comentaris entre parèntesis):

(Estris tecnològics per a evadir-se de la realitat grisa i aclaparadora) “Però el més probable és que ningú no s’hi fixi, entretinguts com estan amb les últimes aplicacions instal·lades en els seus cotxes i mòbils. Un entramat de connexions invisible, subterrani, que deixa la superfície com una carcassa buida, per més atapeïda que estigui. No li estranya que busquin evadir-se de tanta grisor febril […].” (pàgs. 17-18).

(Un món acadèmic competitiu, heteropatriarcal) “Era un misteri que, amb una aparença tan fràgil, s’hagués fet un lloc en aquell ring de pesos pesants, on l’aplom i la retòrica grandiloqüent s’imposaven amb contundència.” (pàg. 31).

(La dificultat de fer prediccions de futur) “És molt més fàcil descobrir les causes que preveure les conseqüències.” (pàg. 36).

(La immortalitat del coneixement, de saber predir el futur, de saber com continuarà la nostra història) “Costa d’acceptar que som mortals. Tota una vida. […] En el fons, l’única immortalitat que desitgem és la del coneixement, ja sigui del futur dels nostres éssers estimats, com deia el pare, o del futur de l’espècie humana, com reclamava l’oncle. […] Quan vinguis, si us plau, no encenguis cap llumí, que vull que el meu cos mori amb la pau de creure en la immortalitat digital.” (pàgs. 42, 43, 44).

(Cal responsabilitat o paternalisme a la xarxa?) “Com a bona informàtica, deu tenir clar que l’eina configura la ment de qui la utilitza. Les aplicacions no són innòcues, com de vegades es pretén, van modelant els usuaris i […] nosaltres tenim el deure de vetllar perquè es faci en la direcció correcta.” (pàg. 122).

(Manual del ‘bon influenciador’, a la xarxa i on calga) “<Dóna’m bons influenciadors a la xarxa i mouré les masses>, en clara referència a la famosa dita d’Arquímedes, i  <La veritable influència no fa ús de pastanaga ni bastó, tampoc recorre a la insistència ni a la trampa>. […] Però no tot depèn de l’influenciador […], les circumstàncies en què es troba l’influenciat són encara més decisives. La informació ha de ser-li rellevant i, sobretot, arribar-li pel canal adequat i en el moment oportú. […] No hi ha influència possible si la persona, l’internauta en aquest cas, no té plena confiança en l’influenciador. […] [Els] <influenciadors ocults> […] són els més poderosos, passen desapercebuts en només estar connectats a uns pocs nodes, però tots ells de gran credibilitat i abast […]. [Per a influenciar la xarxa, cal] fer una bona gestió del clavegueram. La xarxa per la qual circula la informació té una topologia ben establerta, només es tracta d’obrir i tancar vàlvules, regular comportes, desviar cabals, controlar embassaments i netejar arquetes per tal que els influenciadors positius tinguin molta difusió, i els boicotejadors i terroristes informàtics siguin redirigits […] [perquè] es neutralitzin entre ells.” (pàgs. 122, 124, 125, 366).

(‘L’infern n’és ple de bones intencions’) “A l’arrel de molts totalitarismes hi ha persones benintencionades que intentaven millorar el futur del seu poble, del seu país, o dels seus coreligionaris.” (pàg. 382).

(Democràcia real versus totalitarisme o pseudodemocràcia representativa) “Que siguin les preferències de tothom, els valors de tots i cadascun que configurin el futur desitjat. […] [però] per arribar al destí triat col·lectivament cal una organització fèrria que sàpiga conduir els esforços sense violentar-los.” (pàg. 393).

(Tot somniant, podem caure dins del parany) “Recolzada en la barana del mirador, […] imagina aquest tel finíssim [la teranyina intel·ligent] sobrevolant la ciutat, estenent-se i estireganyant-se fins a esdevenir una xarxa humana en què les forces de tots es combinen impulsant-la cap a un futur triat col·lectivament… I, de sobte, en un atac de realitat, pensa que caldrà banyar de pragmatisme la idea massa romàntica d’aquest teixit infinit […], que continua teixint futurs […].” (pàg. 398).

Bona lectura!