Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

29 de maig de 2017
0 comentaris

“Fragments escollits”: La transformació cultural i la seguretat que necessitem.

FITXA DE LECTURA:

Gènere literari: ASSAIG. Títol: “AUTOCONSTRUCCIÓN. LA TRANSFORMACIÓN CULTURAL QUE NECESITAMOS”. Autor: JORGE RIECHMANN, que és professor titular de Filosofia Moral a la Universitat Autònoma de Madrid, és matemàtic, filòsof, doctor en ciències polítiques, traductor literari, poeta i assagista. Dos extensos trams de la seua poesia estan reunits en “Futuralgia” (poesia 1979-2000, Calambur, 2011) i “Entreser” (poesia 1993-2007, Monte Ávila, 2013). Altres poemaris recents són “El común de los mortales” (Tusquets, 2011) i “Poemas lisiados” (La Oveja Roja, 2011). És autor de diverses desenes d’assaigs sobre qüestions d’ecologia política i pensament ecològic, entre els quals, “La habitación de Pascal”, “El socialismo puede llegar solo en bicicleta”, “¡Peligro! Hombres trabajando” o “Autoconstrucción. La transformación cultural que necesitamos”. Editorial: “LOS LIBROS DE LA CATARATA”. Col·lecció: “MAYOR”, nº 518. Edició: 1ª, 2015. Pàgines: 301. Argument (traduït de la contraportada): La cultura dominant menysprea profundament els avantatges dels vincles col·lectius i els valors comuns per fer front als assumptes que són de tots i cadascú. Sou lliures, ens diuen, perquè podeu acumular il·limitadament béns materials, encara que això supose el sofriment d’altres éssers humans i el col·lapse del planeta. Avui són moltes les persones que es plantegen la necessitat de dur a terme un canvi cultural, que no desitgen simplement plegar-se als mecanismes que la nostra societat -tota societat- té ja disposats per afaiçonar-nos; també són moltes les que se senten impotents davant les dificultats que entrebanquen aquesta transformació. Per a totes aquestes persones és dedicat aquest llibre. Perquè a diferència, per exemple, dels ximpanzés, els éssers humans tenen moltes opcions de modificar reflexivament la seva conducta; d’aquí que Jorge Riechmann ens mostre algunes de les rutes per mamprendre el camí d’una autoconstrucció crítica, tant personal com col·lectiva. Vol dir això que els que volen canviar els estàndards culturals del consum conspicu estiguen en contra dels plaers en la vida quotidiana? No; estan en contra de la desigualtat i, doncs, contra aquells refinaments i plaers que es compren a costa del patiment d’altres. Per això, aquest llibre s’interroga sobre algunes dimensions culturals d’aquesta possible transformació i fa cap a propostes com les ecosofies, el descentrament de l’ego i la militància de l’alegria.

El meu resum: Amb el seu particular estil hipertextual i el rerefons de la catàstrofe climàtica i civilitzatòria que es preveu a mitjà termini, per la crema incontrolada de combustibles fòssils i l’esgotament d’aquest tipus de font d’energia, atiada per un sistema economicosocial egoista, malbaratador i consumista, en Jorge Riechmann, professor de filosofia moral, parteix de l’origen individualista de tot plegat, menyspreador de la cooperació i d’altres valors col·lectius, per a, tot recolzant-se en la capacitat reflexiva de la nostra espècie, proposar-nos una autoconstrucció crítica de nosaltres mateixos que ens autolimite i ens aprope als altres companys del planeta, tot descobrint-nos la vertadera vida bona, no el succedani que de sempre ens ha volgut vendre el capitalisme, la versió més esbojarrada i depredadora del qual, anomenada neoliberalisme, estem patint a hores d’ara.

Com una pedra preciosa, que necessita ser tallada per a mostrar la seua bellesa, mostrant múltiples facetes, rutilants i harmonioses, aquest “Autoconstrucció” és una deu inesgotable de reflexions i matisos, dignes d’un ““maître à penser”, que ens permet treballar i “polir” la nostra consciència per copsar l’autèntic benestar, que rau en els valors de la moral igualitària (igualtat, cooperació, compassió…), l’ètica de la cura, l’amor en totes les seues formes, sense oblidar el costat bo de la individuació (l’autonomia i l’autorealització); defensant-la dels continus i poderosos atacats dels contravalors individualistes de la societat capitalista (tot i disfressats d’eficiència, competitivitat o excel·lència), derivats de la supremacia de la propietat privada. Tanmateix, no ens amaga pas que no serà una tasca fàcil, perquè la societat en què ens ha tocat viure ens adoctrina en tot i tothora, i no podem deslliurar-nos-hi, deixar de referir-nos-hi. La nostra cultura sempre serà contracultura fins que la cultura dominant canvie. Dit d’una altra manera: l’autoconstrucció serà a la fi una “autodeconstrucció” dels elements que ja basteixen la nostra casa interior i d’altres que ens ofereix la nostra contemporaneïtat i les experiències passades de persones honestes i humils que cercaven camins paral·lels. “Som el que fem per a canviar el que som” (E. Galeano). “Cultura és el conreu crític de la identitat” (B. Echeverría).

FRAGMENTS ESCOLLITS: Heus ací uns ‘tastets’ de la saviesa que ens hi regala l’autor (en versió catalana):

CAP A UNA CULTURA DE LA SOSTENIBILITAT

<< Els sistemes autoorganitzats existeixen en situacions en les quals aconsegueixen prou energia, però no massa. […] Si es subministra massa energia, el caos s’apodera del sistema, puix l’energia sobrepassa la capacitat dissipativa de les estructures i aquestes s’enfonsen. De forma que els sistemes autoorganitzats existeixen en el terreny intermedi entre el prou i el no massa. >>

CONTRA LA DESMESURA

<< La desmesura […] no és quelcom episòdic ni secundari a la nostra vida: més aviat sembla pertànyer a la mateixa natura d’un animal lingüístic com ho som nosaltres. […] Amb el llenguatge i la cultura sortim –a mitges, clar: sols a mitges— fora del món natural, ple de mecanismes d’homeòstasi i autoregulació: esdevenen possibles tots els excessos, totes les desmesures. […] L’ésser humà és, constitutivament, un ésser desequilibrat: però el capitalisme potencia això fins a l’infinit; exactament el contrari del que hauria de fer un sistema socioeconòmic estable. >>

REEQUILIBRAR EL DESEQUILIBRAT

<< Un animal lingüístic i tècnic –com ‘Homo sapiens’— és un ésser intrínsecament desequilibrat. El llenguatge i la cultura ens desequilibren: són també l’únic que ens pot reequilibrar. On no resulta possible una homeòstasi natural, la immensa potència d’allò simbòlic pot substituir-la per una homeòstasi cultural: ho sabem tant per la història i la etnografia […] com mitjançant l’anàlisi teòrica. […] La gran tasca d’allò que podem anomenar la “fàbrica social” –la construcció col·lectiva d’una societat decent— és equilibrar el desequilibrat. Si ens dediquem –com ho fa l’esbojarrada maquinària capitalista— a desequilibrar-lo encara més, estem perduts. […] Per a éssers finits, fràgils i imperfectes hi ha una connexió no sols conceptual entre autocontenció i possibilitats de vida aconseguida. […] Autolimitar-nos, en definitiva, per a deixar existir a l’altre. >>

OPCIONS DE RESPOSTA

<< Necessitem menys hores de treball, menys coses, menys competència destructiva, menys estrès, menys desigualtat; i també més cooperació, més seguretat existencial, més democràcia, més temps per a la família i els amics, més temps lliure, més festa… Precisem que la qualitat (de la vida, dels vincles socials, dels ecosistemes) prevalga sobre la quantitat: una concepció del progrés “postdesenrotllista, que s’identificaria amb la vida bona dins dels límits dels ecosistemes. >>

LA SEGURETAT NO ÉS UN ASSUMPTE DE LA DRETA

<< La seguretat, en efecte, és un valor bàsic per als éssers humans. I per bones raons: s’ancora en la nostra vulnerabilitat, i en la consciència d’aquesta. Som animals exposats a diverses contingències, vulnerables, dependents… i més o menys racionals. […] Amb el que sí es diferencien esquerra i dreta és en el contingut específic que insuflen al concepte: nosaltres volem seguretat compartida basada en la justícia front a domini militar; seguretat en la feina front a més gossos guardians i policia privada; seguretat front al risc químic, front als desastres mediambientals, front a aventures tecnocientífiques que ens fan patir a tots riscos inassumibles, front a l’arbitrarietat del poder… >>

CIUTADANIA SOCIAL

<< Sota el capitalisme, el nu sobreviure, la mera existència –poder cobrir les necessitats bàsiques— depèn de guanyar un salari i el accés al salari és a les mans d’una oligarquia. Els propietaris dels mitjans de producció poden decidir si col·loquen o no als treballadors i treballadores i tenen, així, poder de vida i mort sobre la majoria dels integrants de la societat. Com aquesta situació d’inseguretat, vulnerabilitat i injustícia sota el “capitalisme pur” és insuportable, se cerquen pal·liatius: d’aquí que les lluites obreres que als països centrals del sistema-món capitalista desembocaren durant el segle XX en el ‘Welfare State’, l’estat assistencial (avui dia som testimonis de com en aquests mateixos països euronordamericans l’estan enderrocant, amb un despotisme empresarial recruat.) […] En Europa, un llarg procés de lluites i negociacions, conflictes i acords, va conduir –des de finals del segle XIX, i sobretot en el XX— a una nova forma de ‘ciutadania social’ no associada a la propietat privada, sinó a allò que cabria anomenar –amb Robert Castel— ‘propietat social’: pensions de jubilació, protecció front a la malaltia o l’atur, accés als serveis públics: un suport de drets i accés a serveis no mercantils que funcionen com un equivalent de la propietat privada per a garantir a treballadors i treballadores el mínim de seguretat i protecció necessaris perquè la ‘ciutadania’ siga quelcom més que una paraula buida. >>

Moltes gràcies, mestre!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.