Observar, llegir, escriure

En un apunt anterior recordava la figura de Shangay Lily, el primer ‘drag queen’ de l’estat espanyol, amb motiu de la publicació aquest mateix any de les seues valuoses memòries pòstumes, “Adiós, Chueca. Memorias del ‘gaypitalismo’: la creación de la ‘marca gay’”, on feia palès el seu activisme sense defalliment per la causa de l’alliberament de gènere dins d’un alliberament global de les persones basat en el respecte, la igualtat i la solidaritat. En aquestes memòries, i alhora assaig d’investigació, inclou una breu referència al que ell anomena ètica i estètica pop, on, analitzant el mercat musical, arriba a la conclusió que aquestes estan al servei del pensament únic capitalista i heteropatriarcal.

El terme ‘pop’ ve de l’anglès (és una abreviatura de ‘popular music’) i s’aplica a alguna de les músiques sorgides a partir de la segona meitat del segle XX, orientades a un públic generalista, amb l’objectiu de ser un producte de consum massiu i, doncs, que contrasta amb l’anomenada música clàssica, més minoritària. L’anàlisi que en fa l’autor, tot i que l’exemplifica en el seu sector d’activitat, el de l’art dramàtic i musical, d’on prové el mot, podem aplicar-ho a qualsevol altre, com el de la comunicació, la indústria, la religió, la política, etc.: Qualsevol empresa capitalista que posa al mercat productes de consum o serveis per al seu guany empra o tracta d’emprar, amb més o menys fortuna segons el seu poder, aquesta ètica egoista i estètica alienadora de què parla en Shangay Lily. És la mercantilització de la vida quotidiana, que cerca l’homogeneïtzació i la despersonalització dels individus i dels grups, amb el consegüent empobriment de la cultura i molts altres àmbits de la vida, la qual avança com més va més. Tot esdevé objecte de les immorals tècniques del màrqueting.

Podem trobar milers d’exemples possibles de l’ètica (millor, manca d’ètica) que empren les grans empreses o corporacions, els poders fàctics que coneguem. El pitjor de tot és que aquest model, anomenat eufemísticament “pensament únic”, l’Estat ens l’imposa de grat o per força, per la força de les lleis i, si cal, de la repressió directa. Sota la hipòcrita capa de la llibertat i la democràcia se’ns sotmet a una autèntica dictadura, no sols mental sinó també material, que no ens deixa triar per poder dir-los, si ens ve de gust: “Si és d’empresa (capitalista, autoritària, jeràrquica…), no m’interessa” o, com acostumen a dir els ‘moderns’ consumistes: “Això no us ho compre!”

Tot seguit, posaré traduïts els reveladors fragments que he escollit de l’obra pòstuma d’en Shangay Lily, que espere us complaguen com a mi. Pense que paga la pena parar-hi atenció.

<< El poder necessita moviments en massa, tendències, desplaçaments amb un desenvolupament previsible i conegut, nínxols prefabricats en els quals encaixar sense alterar l’espai dictat: el rebel, el torturat, l’enginyós, el contestatari, el meninfot, l’extravagant, el divertit, el violent, l’indolent, el culte… Tots són estereotips reforçats pel sistema perquè seguesquen un curs ja preestablert, contenible i controlable.

Vegem algunes de les característiques, aparentment innòcues, que presenta aquesta perversa estratègia desactivadora-moduladora-distorsionadora que és l’ètica i l’estètica pop […]

La immediatesa

Davant dels objectius a llarg o mitjà termini, s’imposa la immediatesa. Aquesta estratègia garanteix la frustració de qualsevol moviment perillós i la desactivació de les amenaces. Aquesta desactivació es produeix per escanyament, en no concedir a cap procés complex el temps necessari perquè les seues renovacions cristal·litzen. En reduir qualsevol procés a allò immediat i descartar com a “passada de moda” o “massa seriosa” qualsevol amenaça que puga fer perillar el sistema, qualsevol fenomen social es manté en un permanent estat d’immaduresa ‘amateur’. És el que es ven com a immediatesa, rapidesa, improvisació, permanent estat de superficialitat, d’avortament, d’impossibilitat de processar la cataracta d’informació i novetats. La immediatesa és l’estratègia perfecta per preservar el sistema davant possibles amenaces, que sempre són descartades abans de poder madurar.

La superposició

L’ètica pop desenvolupa un procés de superposició que avorta els fenòmens autèntics i els substitueix per còpies controlades que encoratgen les facetes més acolorides i innòcues d’aquests fenòmens, les que més exciten el sistema comercial, per fer-los mercantilitzables. Aquest procés es pot entendre força bé en la indústria de la música i la seua imposició d’estrelles o grups manufacturats que segresten les novetats ‘alternatives’ per convertir-les en productes ‘massius’ de fàcil digestió. Cada vegada que una idea, proposta o fenomen social sorgeix de les perifèries, fent perillar la dictadura capitalista, és blocat per la seua maquinària propagandística i una còpia controlada és superposada sobre el procés emmordassat per aparentar ser la que represente aquest fenomen. Quan aquesta maquinària insereix un missatge per repetició en aquesta massa ja adoctrinada, tothom acaba creient que la figura superposada és la genuïna i s’ignora l’original com a pobra, ‘amateur’ o poc polida, mancada dels ornaments que la maquinària propagandística sumarà a la figura superposada (i controlable) i que aquest públic ja s’ha acostumat a associar amb ‘el seu propi gust’.

El manufacturat enfront del creatiu

Una altra de les característiques definitòries del pop és la manufactura. […] Aquesta ètica (o més aviat manca d’aquesta), que consisteix a ‘construir’ èxits basats en allò ja assimilat en el passat, serà implantada […] com el format retalla-enganxa que reprodueix estereotips en lloc de reptar-los, que repeteix situacions, models i fórmules ja conegudes i provades en lloc d’arriscar-se a canviar i millorar els gustos del seu públic. En aquest escenari allò creatiu és considerat una amenaça que pot ‘enredar’ al públic ja ‘educat’ […] El manufacturat no pertany a ningú tret del que paga. […] Allò mediocre és sempre el més interessant en aquest àmbit ‘pop’, ja que connecta amb tots els mercats, fins als més ineducats (que al final ho acaben sent tots). L’excepcional acaba sent una amenaça que pot destacar la mediocritat dels productes imposats; així doncs, se’n fa boicot, ataca i amaga.

La producció eclipsa el producte

Una característica de l’ètica i l’estètica pop és la basculació del protagonisme del producte cap a la producció. Per a l’economia pop es necessita tal quantitat de producció que qualsevol creació o producte que no vinga acompanyat d’una producció recognoscible es considera inacabat o rebutjable. Així, el poder passa del creador als productors.

L’aparença davant del contingut

L’ètica pop sempre ha enviat el perillós missatge que diu que és l’aparença el que defineix a una persona, producte, fenomen social, no pas el seu contingut. D’aquesta manera, s’aconsegueix reduir-los a la paròdia, a l’estètica, al folklore tribal que es queda a la superfície, en l’anecdòtic, sense haver d’aprofundir en les causes de la seua aparició.

La colonització o fagocitació

L’ètica pop utilitza l’estratègia de l’efecte corró que barreja continguts o fenòmens autèntics amb continguts imposats, falsos o manufacturats que a poc a poc van distorsionant, modelant o desgastant allò autèntic fins a convertir-lo en allò desitjable o fals. Amb aquest procés es llimen totes les arestes de la realitat […] fins a erosionar-la en una aparença amable i arrodonida.

La simplificació o estereotipació

És una ètica que recupera i expandeix el concepte de ‘camp’ que tan bé va estudiar Susan Sontag en el seu seminal ‘Notes on Camp’: “El camp encarna una victòria de l’’estil’ sobre el ‘contingut’, de l’’estètica’ sobre la ‘moralitat’ i de la ‘ironia’ sobre la ‘tragèdia’”.

L’ètica pop, per definició, tendeix a la caricatura del que retrata per presentar els fenòmens o continguts de la manera més simple, amable i assimilable possible, una simplificació que aprima qualsevol fenomen de profunditat i complexitat polièdrica per resumir-lo en una caricatura simplista.

[…] L’estereotip és inherent a l’ètica pop, submergida en les regles del màrqueting: envia un sol missatge, el més simple possible; mai no envies dos o més missatges contradictoris en una mateixa campanya; negant així la veritable naturalesa humana i vital, que és polièdrica, diversa, complexa i, més vegades que menys, fins i tot contradictòria.

El pensament únic

La imposició d’un sol gust per a la major quantitat de massa possible és l’objectiu primordial de la gran maquinària pop. Sustentada sobre els pilars del màrqueting, generador de desitjos prefabricats, l’ètica pop necessita de manera imperativa el pensament únic i la menor diversitat possible […] De fet, com més únic i extens siga el desig generat, més garanties hi haurà que s’estenga encara més. Per això, el pensament únic, imposat mitjançant la maquinària capitalista consensuada, es ven com a sinergia. No hi ha cap sinergia, però. El miratge de sinergia surt de la imposició aclaparadora d’un mateix producte o pensament a través d’uns mitjans que han pactat els seus interessos. El monopoli repeteix insistentment un mateix missatge fins a fer-lo passar per sinergia.

L’assimilació

Pop ve de popular, per tant, l’ètica pop consisteix a premiar el més popular, el massiu, amb el que s’identifique la major quantitat de persones. Per a això, cal tendir a la mediocritat, fugir de l’extrem, del que és específic, del característic, el mínim denominador comú, el menys estrany o aliè, el ja acceptat, el massiu, l’assimilable […]

A la identitat per la massa

Els gustos, les maneres de expressar-se i els desitjos són cada vegada més uniformes i monolítics. Desapareix la dissidència o diversitat […] i les noves generacions desenvolupen l’instint de detectar ràpidament les ordres velades que el sistema [capitalista] envia i plegar-s’hi ràpidament per a no destacar o diferir. >>