Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

10 d'octubre de 2016
0 comentaris

Agraïments i retrets. Una lletra oberta a l’autor de “Ni pena ni miedo”.

Si em permets que te tutege, Fernando, vull dir-te que et felicite i t’estic molt agraït pel teu coratge en compartir amb tots nosaltres fets, emocions i pensaments íntims de la teua vida; experiències privades, tant felices com doloroses, que tens tot el dret a servar-les en silenci, les quals finalment has volgut publicar per ajudar, per evitar sofriments als companys que estiguen passant pel que tu vares haver de passar, en el camí de la difícil acceptació personal i social de la seua orientació sexual, diferent a la majoritària heterosexual, i sobretot per contribuir a millorar aquesta acceptació per part de la societat, aprofitant la teua influència com a personatge públic que ocupa un càrrec important a la judicatura de l’Estat.

Pel que ens dius al llibre i hi estic d’acord, dos són els mitjans fonamentals per aconseguir la justa i desitjada igualtat de tracte entre les persones i, per tant, també cap a les persones LGTBI (la seua no discriminació per raó d’orientació sexual): l’educació en la igualtat (en fas afermament al llarg del llibre) i la militància reivindicativa, i això és el que t’ha decidit a fer el pas de mostrar-te al món, la qual cosa t’honora com a persona i et fa digne d’estima.

450_1000Tanmateix, també t’he de dir que, quan vaig tenir el teu llibre a les mans, vaig dubtar a llegir-lo coneixent la teua feina o professió: ets president de “la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional” i vocal del “Consejo General del Poder Judicial”, a proposta del Partit Popular (cosa aquesta darrera que he entès millor en llegir el llibre); fets que no em transmetien, precisament, “bones vibracions”. Però la teua defensa –que s’albirava– de la llibertat sexual, a més de la laïcitat de l’Estat, de l’educació pública, així com l’oposició ferma a la corrupció i al maltractament animal em van decidir a donar-me l’oportunitat de llegir-te.

Bona cosa del llibre, però, el dediques, per una banda, a justificar les decisions de la teua feina i posició de poder, i, per altra, a mostrar-nos la teua ideologia, ben respectable com qualsevol altra, en cercar el benestar individual i col·lectiu de la societat, almenys teòricament. Observe que, tot i mirar al teu passat personal, has decidit no fer el mateix amb el teu “gremi“ professional, cosa que respecte. I ara vénen els meus retrets, que provenen d’algunes contradiccions que hi trobe i que vull mostrar-te, això sí, sense recança.

Dius al llibre que els nacionalismes són un concepte tronat, que els secessionismes són absurds a l’època de la globalització i et proclames no nacionalista i profundament europeista; passant completament de llarg de l’evident opressió que l’Estat-nació espanyol exerceix sobre els pobles i cultures no castellans que, fer força, l’integren. Gaudeixes proclamant la nació de nacions (Estats-nació) europea, però negues en redó la nació de nacions espanyola. Sembla que fas servir una vara de mesurar diferent segons els casos.

El que no acabe d’entendre és com pots defensar unes llibertats i no unes altres, tan evidents i semblants. D’aquesta mena de coses acostuma a ser responsable la ideologia de cadascú. Potser en el teu cas la ideologia nacional espanyola te traeix. No cal ser molt llest per adonar-se el que vols dir quan dius que a Euskadi et senties aclaparat pel nacionalisme (basc, hauries d’haver precisat) i que vas tenir la sort de trobar un lloc, Madrid, on sentir-te com a casa (on el nacionalisme, en aquest cas espanyol, domina “sense manies”; ho dic per experiència). Potser les injustes amenaces que vas rebre per part d’ETA et van marcar. Això del terrorisme són paraules majors i trastornen al més trempat i equilibrat. Ningú no és perfecte.

Et demanaria que pensasses una mica millor, que aplicasses la lògica com cal, Fernando: Si penses que tothom té dret a gaudir en llibertat de la sexualitat que la vida li ha donat, com és possible que no veges el dret de tothom a viure en la llengua i costums del país on va nàixer?: a rebre l’ensenyament principal en aquesta llengua materna, a comprar productes etiquetats en aquest idioma, a poder demanar i rebre justícia en aquest…, a decidir sobre el seu futur, etc., etc. I no m’estic referint a patrioterismes ni localismes rancis, que ben encertadament rebutges, sinó a drets normals, necessaris per a viure en un país democràtic normal.

NacionalismesEstic d’acord en que els nacionalismes no són massa bons; però sobretot els dels pobles que disposen d’Estat propi, com la Castella ampliada que domina a l’Estat espanyol, perquè aquests no necessiten de nacionalismes per defensar la dignitat i la llibertat del seu poble, com en canvi ens hi passa a les nacions i cultures minoritzades dins dels seus Estats, com Catalunya i Euskal Herria, per exemple. Com a membre destacat que ets d’un “alt” tribunal (per cert, organisme judicial de dubtosa filiació democràtica: un tribunal especial hereu del “Tribunal de Orden Público” franquista) que s’anomena “nacional” i de ben segur coneixedor de la munió d’altres i “altes” institucions així mateix anomenades “nacionals”, que t’envolten a la capital on vius i treballes, et convide a pensar on és el nacionalisme i quin és el nacionalisme més agressiu. Amb cura, sinceritat i una sana autocrítica.

Això que dius que el que importa és que tots siguem ciutadans europeus i que ens deixem de secessionismes, em sona a una cosa així com “eixir-se’n per la tangent”. Em semblaria bé si no fos, per una banda, que aquesta Europa que tenim ara és la del mercaders i no pas la dels pobles ni la de les classes populars, i, per altra, que aquest Estat menysprea les cultures diferents a la castellana. El que hauria de ser una riquesa per a tothom ho consideres una nosa. Un jutge que vol ser just no hauria de menysprear res ni ningú. Les llibertats ha de ser iguals per a tots. O és que vols imposar-nos la teua visió nacional als qui mai no se’ns ha preguntat directament si la volem i per què? Dius que és el mateix ser europeus com a espanyols que ser-ho com a catalans o bascos; però quan dius espanyols el que realment vols dir és castellans de llengua i cultura, i on els pobles “perifèrics” hem de fer de mera comparsa. Fernando, tens tot el dret a no ser un gai discriminat i nosaltres també a no ser simples figurants. Som persones d’un poble que mereix tant de respecte i estima com el castellà. Cap al final del llibre afirmes amb rotunditat que ets un jacobí. Bo és l’aclariment, però abans ja me n’havia adonat, que tens una concepció centralitzadora pròpia del jacobinisme.

Molt d’acord en que els conflictes no es resolen amb violència; però tots. També quan algú no pot pagar la hipoteca de sa casa, per exemple. No és just que se’l desnone per això i, més encara que se’l traga de casa per la força, sense aixopluc alternatiu i amb la violència de l’Estat de dret, brandant una llei feta expressament per protegir els poderosos sense tenir en compte els més febles, que, a més, incompleix el precepte constitucional del dret a l’habitatge, que també és un dret humà universal. Pense que, avui dia, al concepte de terrorisme se li assigna un abast força més limitat del que té realment.

justiciaciegaNo hauries d’oblidar que l’Estat empra massa sovint la violència, que totes les lleis no són pas justes (en això et veig força legalista, una deformació professional, trobe jo) i que la justícia oficial no és precisament infal·lible ni independent, per molt que t’hi escarrasses a afirmar això darrer (en tenim un munt d’exemples que demostren la politització de la justícia o la judicialització de la política, que és la que practica l’Estat, per exemple, en el conflicte polític amb Catalunya). Tot i que sé, per al teu descàrrec, que vosaltres, els jutges, no feu les lleis, sinó que les apliqueu. Però, com que de vegades se us permeten diverses interpretacions, pense que hauríeu de fer-ho pensant en els més febles i això no ho veig gaire sovint, malgrat les sàvies paraules que cites al llibre:

<< Sigueu parcials. Per mantenir la ponderació entre el fort i el feble, entre el ric i el pobre, que no pesen el mateix, feu que la balança s’incline més cap a un costat. Mantingueu un prejudici favorable a favor de la dona contra l’home, a favor del deutor contra el creditor, a favor de l’obrer contra el patró, a favor de l’oprimit contra l’opressor, a favor de lladre contra la policia, a favor del litigant contra la justícia. La llei s’interpreta i dirà el que vosaltres vulgueu que diga. Entre el lladre i el robat, no tingueu inconvenient a castigar el robat.>>  (Oswald Baudot, jutge francès, 1975).

Si no vaig errat, al text hi veig una escassa presència d’anàlisis i propostes pel que fa a les arrels econòmiques de la delinqüència, inclosa la terrorista. Hi fas ha una inequívoca i lloable defensa de les llibertats formals (tret de l’autodeterminació dels pobles, ai las!), però trobe a faltar la mateixa rotunditat pel que fa a les llibertats reals, les que tenen la seua arrel en la desigualtat econòmica. I, per a mi, això és prioritari o, si més no, d’importància semblant al que tu defenses (la llibertat no és pot exercir com cal si els qui ens envolten no són lliures al seu torn). Quan al darrer capítol afirmes clarament que per a canviar el món cal procedir del particular al general, és a dir, de l’individual al social, sembla que t’has oblidat de la necessitat de l’educació en la igualtat i la militància reivindicativa, elements de caire social que de bon començament proclamaves. O és que tan sols apliquen a la qüestió de l’alliberament sexual? Pensa-hi una mica: el canvi ha de ser individual, d’acord, però també, alhora o potser abans, social. Som éssers socials i això n’és la conseqüència.

Sense eixir de l’economia i tenint en compte la teua fe en la unió europea, em crida l’atenció que no faces cap esment dels tractats anomenats eufemísticament de “lliure comerç”, que ara s’estan negociant en secret (TTIP, CETA, TISA) i que de fet suposen un atac a la democràcia, una significativa pèrdua de drets dels ciutadans europeus a mans de les corporacions multinacionals d’una i altra banda de l’Atlàntic. I em sorprèn més encara pel fet que aquests tractats preveuen la creació, entre d’altres, de tribunals privats especials, les resolucions dels quals seran d’obligat compliment per als Estats.

Tinc ben clar que la millor manera de comprendre com se sent una persona o grup discriminat és ser-ho o pertànyer-hi. I tu pertanys al grup LGTB, injustament discriminat per una societat retrògrada i poruga, però no al dels discriminats per raó de llengua i cultura, i això marca, com també ho fa l’ambient familiar i l’escola on aprenem a llegir i escriure; i on també ens adoctrinen sobre nacions i pàtries, i ens ensenyen a descobrir el per què de tot plegat, filtrat per la ideologia que a partir de llavors estructurarà els nostres pensaments.

Sembla que, tot i haver estat capaç de comprendre per simpatia els patiments del col·lectiu LGTB i dels nostres companys animals, no t’ha arribat al “cor” la nostra frustració per haver de viure en una llengua i cultura en bona part aliena, imposada. Aleshores, arribe a pensar que el que et mou en el fons –en els casos esmentats–, no és respecte i estima, sinó potser llàstima o, a tot estirar, compassió, i nosaltres –els “súbdits” a qui ens ha tocat una llengua diferent–, no te les inspirem pas; cosa per altra banda positiva; ja que el que demanem és democràcia i justícia, no pas compassió.

balanza-imagesIgual que has comprés la necessitat de la laïcitat de l’Estat i l’educació laica per avançar cap a la igualtat i la justícia social –la llibertat, en definitiva–; m’agradaria que entenguesses també que la plurinacionalitat i la confederació de les nacions van pel mateix camí alliberador de les persones i dels pobles. Fóra millor que no emprasses la capa europea i individualista (el “ciutadanisme”) per tapar el que és una anomalia nacional, unitarista, centralista i imperialista, que suportem de segles ençà, la qual ens ha seguit imposant l’actual “règim del 78”, la “casta” extractiva i corrupta de sempre –abans, feixista, ara transvestida en demòcrata. Aquests, per molt que hi insisteixes a repetir-ho, no són prou demòcrates i no ens representen. I el sistema judicial n’és partícip i, doncs, està molt lluny de guanyar-se la confiança del poble.

Sort que clous el llibre amb un capítol més íntim (“Que es un soplo la vida…“), on m’he pogut sentir parcialment representat en alguns dels teus sentiments i preferències, els quals són una demostració que som éssers únics, sense parió, amb una forma particular de viure, de sentir i de pensar, d’estimar i odiar. No hi ha bons ni dolents, sinó intencions i accions, més altruistes o més egoistes, heretats o apresos –de vegades mitjançant traumes de difícil curació–, que poden o podem canviar al llarg de la vida, sobretot quan més joves som. Reconec que jutjar no és una tasca fàcil, sobretot si ho ha de fer una sola persona; tanmateix espere que a les teues decisions futures com a jutge deixes de banda els teus prejudicis i hi pese més l’esperit democràtic que no la “venjança” implacable de les lleis.

En qualsevol cas, Fernando, gràcies pel llibre (Fernando Grande-Marlaska: “Ni pena ni miedo. Un juez, una vida y la lucha por ser quienes somos”, Ariel, 2016).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.