Carme Riera: “Temps d’innocència” enmig de la por.

Ha estat un plaer llegir aquestes memòries d’infantesa de na Carme Riera, anomenades “Temps d’innocència”, tot i no sentir-m’hi plenament identificat, partint dels migrats records que conserve d’aquella època, més o manco coincident amb la meua, que fou la d’una família de llauradors valencians i no de classe mitjana com la que ens hi descriu. El que per a l’autora són records i, doncs, emocions vives, per a nosaltres els lectors són una finestra oberta a uns personatges, un temps i un país que, sortosament per unes raons i dissortada per unes altres, hem deixat enrere. L’encerta na Carme Riera quan ens fa veure que la generació dels que ara som sexagenaris fou la de la por a les flames de l’infern, la del sentiment de culpa, la del fred a l’hivern, la de les privacions…; però també d’alguns costums respectuosos amb la natura que gairebé s’han perdut. Amb una bona dosi d’empatia, ironia i tendresa, aquesta obra ens permet un coneixement antropològic de la Mallorca de mitjan segle XX –i fins i tot d’abans– i de les fonts d’inspiració d’algunes de les seues novel·les; la qual cosa no té preu, com tampoc el gaudi de la bella prosa de l’autora de “Te deix, amor, la mar com a penyora”, una obra mestra de la literatura catalana del segle XX.

EL LLIBRE: “Temps d’innocència”, editat per Edicions 62, en març del 2013, dins de la col·lecció “El balancí”, amb el nº 691.

portada_temps-dinnocencia_carme-riera_201505260948RESUM ARGUMENTAL (de la contraportada): La història que narren aquestes planes és real. Ens l’ofereix la mirada d’una nena -una nina, com diuen a Mallorca-, que, entre els tres i els deu anys, contempla el món amb els ulls ben oberts, sovint des de balcons i finestres, per descobrir-nos els seus secrets.

Amb tota la força expressiva de la riquesa dels sons de l’illa, Carme Riera recrea el seu univers infantil ple de màgia i d’innocència, però també de pors, culpes i prohibicions, poblat d’un ampli fresc de personatges entranyables, molts d’ells lligats a tradicions i oficis que ja han desaparegut.

Temps d’innocència és alhora un recorregut íntim, trenat per records d’infantesa que, com cireres d’una panera, s’enllacen i conformen el retrat panoràmic d’una família mallorquina i del seu entorn durant els anys cinquanta del segle XX.

L’AUTORA: Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) és catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona i una de les autores més estimades per la crítica i els lectors catalans. Es va donar a conèixer el 1975 amb l’admirable “Te deix, amor, la mar com a penyora”. Entre les seves novel·les, destaquen “Dins el darrer blau” (1994, premis Josep Pla, Nacional de Narrativa, Crexells, Lletra d’Or i premi Vittorini a la millor novel·la estrangera publicada a Itàlia l’any 2000), “Cap al cel obert” (2000, Premi de la Crítica Serra d’Or), “La meitat de l’ànima” (2003, Premi Sant Jordi),  “L’estiu de l’anglès” (2006), “Amb ulls americans” (2009), “Natura quasi morta” (2011) i “Temps d’innocència” (2013). La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües. L’any 2001 li va ser atorgat el Premi Nacional de Cultura i el 2012 va ser escollida membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

UNA PETITA MOSTRA DEL VALUÓS TESTIMONIATGE QUE ENS HI REGALA:

Demane per endavant disculpes a l’autora per limitar-me en aquest apunt a ressaltar tan sols una de les facetes que conformen l’univers de la seua infantesa, d’importància cabdal per configurar la seua ment durant aquells anys fonamentals d’aprenentatge de i per a la vida. Una part que l’autora, amb bon judici, l’ha volguda diluir dins d’un magma on fa predominar la ingenuïtat i el pensament màgic avinents a l’edat; llevant tota l’agror possible, tot el ressentiment que ha pogut extraure, en el ben entès que a hores d’ara la cosa ja no té remei i sempre surt a compte perdonar, perquè et fa sentir millor. Es tracta d’un element dissortadament present a la biografia infantil dels qui, com jo, visquérem aquella època tan negra i, llavors, m’hi he sentit força identificat. Parle de la religió catòlica d’aleshores, la religió del terror, el terrorisme religiós, tan malèfic per a unes ments tan tendres, encara en formació. Aquells clergues i els seus mentors no tenen perdó de déu, si aquesta figura fantàstica existís, que no ho crec pas si ens hi fixem en quina mena de “bufons” la defensen, ara i abans. Carme, jo també vaig ser lector i patidor d’aquella bestiesa de llibre “pietós”.

Cartell prohibició llibre perillósDEL CAPÍTOL “CULPA”: “Una mena de devocionari terrorífic que m’havia regalat la tia C. quan em preparava per a la primera comunió, de títol força apropiat, ‘A los niños, pláticas y ejemplos’, explicava amb pèls i senyals la baixada a l’infern d’un tal Juanito, que morí mentre dormia sense haver-se penedit dels seus pecats d’impuresa. Un dibuix amb dimonis acabava d’arrodonir l’exemple negatiu d’aquell infant pecador. Potser a mi em passaria el mateix. Potser una nit oblidaria l’examen de consciència, oblidaria les oracions i el penediment per culpes desconegudes però existents i per altres de conegudes però no confessades, me moriria i els mateixos dimonis amb banyes i cues llargues i enrevoltades que esperaven goludament l’arribada del pobre Juanito, botarien també d’alegria en veure’m baixar a mi. De les penes de l’infern les monges Trinitàries me n’havien ofert un repertori extraordinari. Una informació tan i tan minuciosa que pareixia que l’haguessin obtinguda de primera mà, per experiència pròpia. […] En unes làmines de sor Antònia de l’Esperit Sant, la professora de religió […], havia penjat a l’aula es representaven les penes que passaven els condemnats. Un seguit de vinyetes mostraven amb una minuciositat d’un sadisme frenètic tots els detalls: […] Sor Antònia, en assenyalar amb el punter cada vinyeta, afegia de la seva collita detalls esfereïdors: […] Sor Antònia, després de comprovar l’efecte de les seves paraules sobre tots noltros, alguns, com jo mateixa, tremolant de cap a peus de por, encara continuava: ‘Ets condemnats mengen foc, beuen foc… Amb es cor inflamat, fetge i ronyons, cames i peus, braços i mans… Ensumen sempre seguit una pesta de sofre cremat, s’aire que entra als pulmons és de foc i no poden respirar més que flames. […] Per aquella època, mesos després de fer la primera comunió, foren moltes les nits que em despertava enmig d’un malson de flames infernals, terroritzada. Somiava les penes de l’infern. […] Com dir-li a un capellà que en anar els diumenges a Sa Marineta no podia estar-me de mirar postals de gent despullada? […]”

DSC6289DEL CAPÍTOL “CULPES I CÀRREGUES”: “Vaig viure més d’un any i mig sota el pes de la culpa, obsessionada amb la mort sobtada i les penes eternes de l’infern, sense gosar confessar que havia mirat les postals de nusos que l’oncle-avi Fernando, aficionat a la cosa eròtica, com a bon dandi finisecular, col·leccionava i que, en morir ell, havien quedat a la seva biblioteca, sense que ningú els fes cas, entre llibres ‘verds’, i d’altres anomenats només de ‘literatura galante’, tractats mèdics […] sobre el sexe i la vida sexual […] Durant aquells mesos vaig decidir que, si no era capaç de confessar-me del gran pecat o si em confessava a mitges i mentia, de cap manera podia acostar-me a combregar.”

la-culpa-el-sentimiento-combatirlo-la-culpa-a-tu-favorDEL CAPÍTOL “EL GEP I LA DIFTÈRIA”: “La confessió amb aquell capellà tan preguntador –no sé si la forta dosi de morbositat li venia de natural o era annexionada amb el fet de dur sotana— tingué per a mi conseqüències terribles. Una mala confessió, ho deia el llibre pietós que m’havia regalat la tia C., augmentava les penes eternes, multiplicava per dos els pecats no confessats, afegia més culpa al sac de les culpes. Una làmina mostrava un nin que acabava d’enganyar al seu confessor carregat amb un farcell enorme i mig geperut, caminat cap a l’infern on uns dimonis amb cares color de síndria, molt contentons, ja l’esperaven. […] Imaginava la fastigosa protuberància que ni el vel negre que dúiem per anar a missa em permetria dissimular i els dits acusadors de tothom assenyalant el gep de les culpes. […] Obsessionada amb el gep que d’un moment a altre em sortiria, no pensava en cap altra cosa, i per evitar que el bony eixís a la capella del Sagrat Cor vaig dir a ca nostra que estava malalta […] i no em sentia amb forces per anar a l’escola. […] Vaig estar devers una setmana al llit, amb febre. La febre me l’envia l’àngel de la guarda, pensava jo. […] El metge em va diagnosticar unes angines, encara que no descartava una diftèria.”

culpa-sexualDEL CAPÍTOL “CRIATURA”: “A més, suposava que el fet d’estar-me al llit, sempre de sobines, amb l’esquena en contacte amb el matalàs, m’ajudaria a impedir la possibilitat de la sortida del gep. […] Però hi havia estones, sobretot de nit, força amargues, quan em pensava que era a l’infern. De gran, en recordar aquell horror, he arribat a la conclusió que em devia despertar del malson recurrent de les calderes infernals. […] m’atormentava la idea d’haver-me d’aixecar, tornar al col·legi i no poder combregar o combregar en pecat i fer créixer les possibilitats del gep. I aleshores desitjava morir-me. Barruntava les maneres de fer-ho. Havia sentit dir a un amiga dels pares, que també volia morir-se, s’havia pres un munt de pastilles i jo en tenia a l’abast, però si em moria aniria a l’infern cap dret, amb la qual cosa no solucionava res. […] Agenollada al meu banc, sola, tapant-me la cara amb les mans vaig notar com el gep esclatava i vaig caure a terra. Després de passar per la infermeria […] ‘Una ligera lipotimia, no es nada’ –diagnosticà–. [… La ‘madre’ Sivatte de] Les monges del Sagrat Cor, que ens parlaven només en castellà, perquè el català estava prohibit, […] ‘A su edad, Carmen, nadie està en pecado mortal. Puedo asegurárselo. Deje de atormentarse. Vaya a comulgar mañana, criatura’.”

culpa-400x267DEL CAPÍTOL “TORTICOLI”: “Però encara més fama de dura tenia la ‘madre’ Azcárraga que en una de les plàtiques del dissabte ens digué: ‘Niñas, virilícense’. […] Tot i aquest ‘virilícense’, del qual seria molt fàcil treure un bon suc i que el meu feminisme, no cal dir-ho, considera si més no ridícul, sent per les monges del Sagrat Cort un afecte enorme i per la ‘madre’ Sivatte un agraïment il·limitat. Ella fou una de les persones –en puc comptar mitja dotzena al llarg de la meva existència— que, sense saber-ho, em canvià la vida. Bastaren les seves paraules per retornar-me la pau que tant necessitava. Gràcies a ella desaparegué l’obsessió de la culpa.”

20080512160052-laicismoPares i tutors, si els estimeu de debò, no exposeu els nens a aquesta mena d’influències tan dolentes per a la seua vida present i futura! Educació laica i sense adoctrinament!

Gràcies, Carme, i bona lectura a tothom!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *