Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
“Bancs d’aliments”: pa per avui i fam per demà.
“No és or tot el que lluu”. Funcionen com una empresa qualsevol, és a dir, segons una estructura piramidal, on els que manen són a dalt, i amb objectius de lucre indirecte, malgrat el que diguen els seus estatuts. Són una creació de les grans corporacions agroalimentàries de producció i distribució per al seu benefici propi, tant d’imatge com d’ingressos, mitjançant l’intercanvi de productes alimentaris excedentaris, amb destinació a institucions caritatives en contacte amb els més afamats, que no són pas l’objectiu principal de les transaccions, sinó més aviat col·lateral; d’aquí que no formen part de la solució sinó més aviat del problema. La caritat, i més encara quan hi ha interessos pel mig, sempre és “pa per avui i fam per demà”. Aquests “bancs d’aliments”, doncs, s’assemblen bastant als bancs de diners ben coneguts de tots.
D’entrada és força bo, just i necessari que qui no puga menjar com cal se li facilite l’accés als aliments més bàsics; però això es pot fer de moltes maneres i més dignes per als destinataris finals que no pas les que empren els “bancs d’aliments” i altres organitzacions d’aquest caire caritatiu.
D’entrada també cal dir que no caldrien –si em permeteu la redundància– institucions de caritat si tothom tingués dret i accés a una vivenda digna i a una renda mínima garantida. Llibertat front a dependència. Tot el que no partesca d’això, per a mi són galindaines o collonades per tapar les vergonyes del sistema econòmic i social injust en el qual ens ha tocat sobreviure.
Per què malparlar, doncs, dels “bancs d’aliments”, que tenen una imatge tan positiva a la nostra societat del “màrqueting”? Perquè la seua realitat no és pas la que ens volen vendre; perquè hi ha elements importants de la seua actuació que resten ocults o deformats per la publicitat interessada; com, per altra banda, passa a la major part de les empreses privades o governamentals que coneguem.
Us convide a esmolar el vostre esperit crític i a que pareu atenció a l’obra de dos tècnics especialitzats en aquestes qüestions: l’antropòleg Jordi Gascón i l’economista Xavier Montagut, que tenen publicat a Icaria el llibre “Alimentos desperdiciados: un anàlisis del derroche alimentario desde la soberanía alimentaria” (2014), un treball de recerca del qual deriva aquest altre més petit anomenat “Banco de alimentos. ¿Combatir el hambre con las sobras?” (2015).
En primer lloc, ens recorden els autors, aquests “bancs” contribueixen a afermar l’actual model de sobreproducció alimentària, cercant el màxim benefici econòmic dels productors i distribuïdors sense importar la major o menor explotació de les persones que hi fan feina assalariada o del medi natural d’on s’extrauen els recursos; és a dir, treball esclau, malbaratament, consumisme, contaminació i degradació mediambiental. Un model agroalimentari intensiu, recolzat pels latifundistes, les grans indústries alimentàries, les grans empreses de distribució i les institucions públiques que els representen –gairebé totes, fins ara.
Per altra banda, aquest “bancs” alimenten amb excedents. Aliments processats i de llarga vida útil on manquen els productes frescos, que són els que més es necessiten per pal·liar les deficiències nutritives de la població precaritzada. Està bé que puguen menjar, però no pas amb aquestes mancances. Això s’entén quan ens adonem que l’objectiu principal d’aquestes entitats no és pas la correcta nutrició dels darrers usuaris, sinó els guanys econòmics dels promotors. Si ens hi fixem, veurem que bona cosa dels dirigents d’aquestes fundacions anomenades “Bancs d’aliments” tenen o han tingut càrrecs en la gran indústria agroalimentària. Fins i tot hi trobem membres d’alguna coneguda secta seglar de l’església catòlica, “furiosament” neoliberal.
Aquest excedents del model malbaratador són la principal font d’aliments d’aquests “bancs”; perquè el seu “engranatge” s’alimenta de les subvencions públiques als excedents agroalimentaris, que es fan per –teòricament– combatre la malnutrició; es paguen amb fons europeus (més de 80 milions d’euros en 2012) i es fan efectives en subhastes de productes industrials, provinents de grans empreses agroalimentàries –multinacionals en la seua major part, que s’emporten els seus guanys a paradisos fiscals– i d’organitzacions de productors; mercaderia que finalment es dóna als “Bancs d’aliments”. Una política pública assistencial que podríem qualificar ben bé de corrupta.
Altra font d’ingressos d’aquests “bancs” són les campanyes de recapte massiu a les grans superfícies, que les publiciten “amb bombo i platerets”, perquè milloren la seua imatge corporativa –què tòtils som la gent, en general!– i augmenten els seus guanys via compra massiva als seus centres de venda.
Aquests “bancs” acusen els consumidors de malbaratament, quan també són ells qui l’estan afavorint per altra banda; a més a més de col·laborar amb els principals causants dels dèficits nutricionals i la fam del personal més precaritzat pel sistema econòmic imperant, al servei dels seus interessos.
Resumint, els “Bancs d’aliments” són una peça més del mecanisme d’aquest sistema, col·laboradors d’una situació injusta, generadors de beneficis indirectes per a les corporacions de tota la cadena alimentària, materials –eixugant els excedents— i immaterials –aprofitant la publicitat enganyosa d’un fals altruisme, que millora la seua imatge quant a “responsabilitat social”— i afavoridors d’una gestió de la pobresa i l’exclusió social segons els interessos dels seus dirigents; generant malnutrició, “desempoderament”, estigmatització i cronificació de la situació dels afectats.
Enfront d’aquests artefactes deshumanitzats i gegantins, afortunadament floreixen tot d’iniciatives casolanes d’autogestió, amb participació d’activistes i afectats, com els horts urbans o les agrupacions per al repartiment d’aliments de franc; assegurant una alimentació variada i l’empoderament dels usuaris, així com una gestió assenyada dels recursos limitats del medi natural.
No us refieu mai d’institucions nascudes a l’empara i/ o beneïdes pel sistema econòmic actual, que té el lucre com a màxim objectiu: “No és or tot el que lluu”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Mentre no s’efectui la presa del Palau d’hivern, cal alimentar-se”. O, com diuen a l’Exércit de Salvació: “Sopa, sabó, salvació”.
“Mentre les dones ploren, lluitaré
En la mesura que els nens tenen gana i fred, lluitaré,
Mentre hi hagi un alcohòlic, lluitaré,
Mentre hi hagi al carrer nena que es vengui, lluitaré,
Mentre hi hagi homes a la presó sense llicència per a tornar, lluitaré,
Mentre hi hagi un ésser humà privat de la llum de Déu, lluitaré,
Jo lluitaré,
Jo lluitaré,
lluitaré.”
— William Booth, 9 de maig 1912
Sembla ser que alguns deixarien morir de fam als altres per no caure dins l’engranatge malèfic del liberalisme… Oblidant-se que el fet de publicar un llibre, tenir un blog a les xarxes o encendre un ordinador són actes que donen vida al sistema.
Moltes vegades el soroll dels budells buits no deixa escoltar la bònica sonoritat dels discursos.
Atentament