Otegi: el pres polític més famós d’Europa per a deshonra de l’Estat espanyol.

Tots els colors del verd sota un cel de plom que el sol vol trencar”. Així mateix, tal com Raimon el descrivia en la seua cançó, sentia jo el País Basc que trepitjava en aquells primers anys 80, quan visitava un amic de Bilbo, en Jon, conegut de quan feia la “mili” a Andalusia.

Em meravellava aquell paisatge que omplia els meus ulls tan bon punt el cotxe creuava la fita del primer ”ongi etorri” (benvinguts), entrant per Araba. Aquelles muntanyes verdes, aquells “baserris” amb vaques pasturant, aquells raigs de sol aguaitant entre núvols… i la presència de l’”euskara” a tot arreu. Tot i que haig de dir que bona part d’aquells dies de vacances, normalment per setmana santa, els passàvem xerrant i prenent “zuritos” (migs gots de cervesa) i “pintxos” (boníssims!) de tasca en tasca, i acabàvem (ell, sobretot) una mica “gats”. El tema del “conflicte basc” eixia inevitablement a les converses; però aleshores jo hi era un profà i el meu amic, de classe mitjana clarament antifranquista, no em semblava massa implicat. Que em perdone si l’entenguí malament o m’ha traït la memòria, però el tema d’ETA el recorde llavors tractat massa frívolament, com una “curiositat turística” més del seu país. Recorde una vegada que en Jon, que em veia força interessat en saber el per què de tot plegat (cosa lògica, en considerar-la una autèntica guerra o guerrilla d’alliberament nacional), aturà un militant o simpatitzant de les “Gestores Pro Amnistia”, que estava fent una enganxada de cartells, per demanar-li’n un i regalar-me’l com a “souvenir” d’aquell viatge.

Una altra imatge digitalitzada del meu primer viatge a Euskadi, durant els primers 80 del segle passat.

Una altra imatge digitalitzada del meu primer viatge a Euskadi, durant els primers 80 del segle passat.

Ja de tornada, el “cuquet” del coneixement em feia buscar més informació al voltant de la qüestió, cosa a la qual no m’ajudava gaire la gent més propera ni els desacreditats mitjans de propaganda del règim. Com més augmentaven les víctimes innocents per les seues accions violentes, més m’allunyava de considerar ETA com un grup de valents que defensaven el poble basc d’assassins, torturadors i explotadors, enfrontant-se a les forces d’ocupació d’un Estat opressor, i més m’acostava a pensar que els seus actes de sabotatge, venjança i terror produïen l’efecte contrari a allò desitjat; perquè feien augmentar l’opressió de l’Estat; perquè eren una justificació per retallar-los i retallar-nos les llibertats a tothom, manipulant impúdicament el comprensible dolor de les víctimes. I comencí a sospitar del maneig ocult d’aquest grup armat per part d’interessos estranys a la seua lluita. La mort, incomprensible per a mi, de l’Ernest Lluch (que té família al meu poble de naixença) va fer que li donàs, fastiguejat, l’esquena a aquest tema, fins a l’anunci d’alto el foc unilateral i permanent d’ETA el 8 de gener del 2011 (ara fa exactament 5 anys) i, el 20 d’octubre d’aquell mateix any, el final definitiu de la seua activitat armada. Però, sobretot, hi he tornat ara que he tingut la sort de llegir “Otegi, la força de la pau”, editat octubre passat per La Campana.

otegicatcobertaweb-401x609He estat afortunat de trobar-me amb aquest llibre d’Antoni Batista, per posar-me al dia sobre l’estat del conflicte basco espanyol i la vida i circumstàncies del seu protagonista més significant en els darrers temps, Arnaldo Otegi, pel fet de ser un personatge clau en l’aconseguiment d’una pau duradora a Euskal Herria. Una crònica cronològica d’esdeveniments de la vida del personatge en allò que el lligava a ETA i ara el lliga a l’anomenada esquerra “abertzale”.

Com es fa d’ETA per lluitar contra els feixistes per la llibertat dels oprimits i del seu poble. “Érem una generació que encara crèiem en la utopia, crèiem en una societat justa, en una societat socialista, en una societat independent, en Euskal Herria…” (Otegi).

Com posteriorment es qüestiona la validesa de la violència com a mètode. Com l’amoïnen els silencis dels “seus” davant les víctimes civils, la manca d’autocrítica. “Hem comès errors, però cal trobar-hi una solució per tal que la sortida del conflicte sigui duradora” (Otegi).

Com fou empresonat diverses voltes, durant quinze anys, sense haver comés delictes de sang, i encara ara ho està per tractar d’acostar posicions entre els violents (l’Estat i ETA), per voler la pau.

Com ha estat sofrint turments i càstigs continus durant el seus primers empresonaments, a mans de torturadors professionals: psicòpates sense sentiments, individus malalts, infrahomes protegits per un Estat indigne, que, per més vergonya, els condecora i, quan no pot evitar el seu empresonament, els commuta vergonyosament la pena (cas Galindo).

És indigne fins a tal punt que munta grups paramilitars de mercenaris (cas dels GAL durant l’etapa PSOE) i que, davant els primers símptomes de canalització política de l’entorn d’ETA (i la possibilitat real que siga recolzat democràticament pel seu poble, com així s’esdevenia), criminalitza tot el que s’hi mou, sota la consigna “Tot és ETA” (essent ministre Mayor Oreja, durant l’etapa PP), i aconsegueix que aquest grup armat torne a matar. Així, atiant la violència, mantindrà el poble esporuguit sota el seu jou i aconseguirà que el vote, pensant que n’estarà més protegit.

És indigne fins al súmmum; ja que, davant la possibilitat d’un alto el foc definitiu d’ETA (aconseguit pels esforços de gent com Arnaldo –que s’hi juga la pell amb tots dos bàndols–, i altres polítics generosos del PSOE i/ o del PNV), objectiu central de l’anomenat Pacte de Lizarra del 1998 (signat per Euskal Herritarrok i el PNV), el Govern del PP d’aleshores engega una estratègia de sabotatge permanent al procés de pau, de provocació cap a ETA i l’esquerra independentista basca: infiltracions dels serveis d’intel·ligència, detencions, justificades o no, manteniment de la política d’allunyament dels presos, manipulació informativa constant (silencis, censura, terrorisme mediàtic), mercadeig amb l’aflicció de les víctimes (de les corporativament associades)… Ibarretxe i Otegi, els impulsors del pacte, foren perseguits de forma inclement. Com diu Batista: “Van detenir tots els dirigents d’ETA favorables a la pau… Detenint-los, deixaven ETA en mans dels radicals que volien tornar a la guerra”.

Antoni Batista ens parla també de com Margarita Robles, magistrada del Tribunal Suprem i exsecretària d’Estat d’Interior (que va contribuir a desmantellar els GAL, a aclarir el cas Lasa i Zabala i a engarjolar el general Galindo), confirma que per a la dreta espanyolista les víctimes d’ETA són més suportables que no pas la secessió democràtica. L’ultradreta espanyola tenia por que la força de la pau, que arreu publicava Otegi, posàs en perill la “sacrosanta” unitat d’Espanya.

Especialment interessant m’ha resultat el capítol dedicat a l’assassinat d’Ernest Lluch a mans d’ETA, en exposar les seues sospites sobre el cas (jo també les vaig tenir aleshores): “una ETA no manipulada per algun servei d’intel·ligència no hauria aproximat mai PSOE i PP, perquè acostant-los es soldava també la unitat d’Espanya”. “Sembla que la teoria de la conspiració ha fet l’efecte desitjat. Socialistes i Populars coincideixen als funerals i darrere les pancartes de les manifestacions contra ETA. El plor per les seves víctimes els uneix per damunt de dretes i esquerres”.

Aquest és el missatge central d’aquesta crònica periodística, tan ben composta pel mestre Batista: que per a ell i per a molts personatges que també coneixen Otegi, aquest home és una persona honesta que sincerament vol i treballa per la pau, i, llavors, mereix el nostre reconeixement i no pas mantenir-lo empresonat, com fa l’Estat espanyol. No debades, en molts aspectes de la seua biografia ens fa recordar Nelson Mandela.

J.J. Ibarretxe (exlehendakari): “No tinc cap dubte de l’honestedat d’Otegi”.

Monsenyor Uriarte (bisbe de Bilbao): “L’Arnaldo és un home bo”.

Hasier Etxeberria (escriptor): “És un delicte de lesa humanitat que l’home de la pau estigui pres altre cop”.

Pérez Esquivel (Nobel de la Pau): “És una injustícia que Arnaldo Otegi hagi estat processat i empresonat. És un home que sempre ha treballat per una sortida política no violenta”.

Arnaldo Otegi ha esdevingut el pres polític més conegut a Europa. Aquesta obra ens obri els ulls sobre aquest tema tan manipulat per tota mena de mitjans al servei dels poders fàctics espanyols, dissortadament encara massa franquistes. Obra molt recomanable per acostar-nos a aquesta qüestió que, com a súbdits d’aquest Estat, també ens toca bastant a prop.

Moltes gràcies i enhorabona, Antoni.

Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.