Observar, llegir, escriure

Quan fa unes setmanes ens planyíem pel brutal atemptat comès a París, trobava a faltar un plany semblant per la tirallonga d’atacs i agressions –fins i tot més esfereïdores, pel nombre de morts–, que diàriament sofreixen arreu les malmeses poblacions àrabs i musulmanes, per les accions armades dels mateixos criminals islamistes –de l’”Estat Islàmic” o grups semblants–, però també de les contra-accions anti-islamistes, que, entre d’altres, provenen dels nostres, equívocament enlairats, països “occidentals”.

Potser pel meu irrenunciable esperit crític, ho trobava una mica estrany (sempre he aplicat el criteri de no deixar-me influir pels atemptats, per les accions violentes anònimes, posteriorment reivindicades; perquè força vegades fan tuf de “falsa ensenya”). Una acció armada com aquella, tal com havia estat executada, no semblava obra d’aficionats: calien diners, armes, infraestructura, planejament acurat…

A més, havia estat reivindicada per un grup format per mercenaris (segons informacions posteriors, aquests grups estaven formats per terroristes “professionals” –cobren un sou–, alguns reclutats dels ravals de les grans ciutats europees i àrabs –les “banlieue”, que diuen a França–, on bona part dels joves no hi tenen gaire futur).

On els seus fundadors són exoficials de l’antic exèrcit de Sadam Hussein, inicialment finançats pels EUA, la UE, Israel i les dictadures salafistes d’Aràbia Saudita i alguns Emirats del Pròxim Orient… amb l’excusa d’acabar amb Baixar al-Àssad, un altre dictador assassí, àrab i assassí com ells. Ara es financen mitjançant el tràfic il·legal de petroli, d’armes… Petroli que finalment arriba fins les nostres llars, sense cap mena d’escrúpol,  fent servir tota mena d’intermediaris.

Per altra banda, els països àrabs per on darrerament han passat les forces militars “occidentals”, amb la falsa excusa de salvar el poble del corresponents dictadors (Iraq, Líbia i, ara, Síria), estan molt pitjor que abans, en complet desordre, en mans de faccions violentes, amb atemptats i morts diàries; amb l’economia malmesa, amb les seues fonts de riquesa –sobretot el petroli–  en mans de màfies de dins i fora del país. Potser això era el que realment volien aconseguir.

I ara ve i, aprofitant el sagnant atemptat de París, el govern francès declara la guerra als que se suposa són els seus instigadors; amb la qual cosa destruirà encara més Síria i assassinarà “col·lateralment” més i més gent innocent: la població civil, sotmesa a un triple o quàdruple terror: el de les forces governamentals, el de les forces rebels gihadistes, el de les “occidentals” antiÀssad i el de les “russo-xineses” proÀssad. Actuen tot el contrari d’allò que hom esperaria d’unes autoanomenades democràcies, defensores de valors humanistes com la llibertat, la igualtat o la fraternitat. Una “presa de pèl” tot plegat. Veig la “cançó” de sempre: interessos d’explotació i dominació d’uns països sobre altres, millor dit, de les grans corporacions multinacionals, legals o il·legals, “assedegades” de matèries primeres, “necessitades” de donar sortida als seus estocs d’armament. Un autèntic feixisme d’acció i reacció, en definitiva.

En lloc de fer minvar la tensió mundial i local, d’acostar posicions, de tractar de comprendre el dolor a què s’ha vist abocat el poble d’on provenen aquells homes violents –masclistes de la pitjor estofa–, d’ajudar de debò aquella població malmesa que tan sols vol viure –menjar, treballar, estimar, pregar al seu déu…–; el mitjans de propaganda del poder dominant als nostres països aprofiten per atiar el fantasma de l’islamisme violent, creant una insana i feixista islamofòbia, tan feixista com els desvaris il·luminats dels terroristes assassins.

Sembla que hi ha qui en vol traure més “suc” de la situació. Com que tenen espantada la població, aprofiten per retallar-nos les llibertats encara més, amb l’excusa del terrorisme indiscriminat; quan, si hi pensem una mica, aquestes mesures de seguretat no solucionaran gairebé res en cas que algun boig –probablement dirigit per algú altre no tan boig— decidesca actuar altra vegada. Tot sembla una manipulació més per tenir-nos controlats, muts i a la gàbia, mentre ells es reparteixen el món, egòlatres mesquins.

En aquest punt, remenant al prestatge de la llibreria, vaig tenir a les mans el llibre de Santiago Alba Rico, “Islamofobia. Nosotros, los otros, el miedo”, publicat per Icaria al maig d’aquest 2015. Coneixent l’autor per referències d’obres anteriors –filòsof i escriptor, corresponsal de diferents mitjans, que fa més de vint anys viu al món àrab–, no en vaig tenir cap dubte, el vaig agafar i no me n’he penedit pas.

Una troballa aquesta reflexió psicològico-antropològica d’en Santiago Alba Rico envers unes qüestions dissortadament tan actuals com són el terrorisme islàmic i la islamofòbia, ambdues negatives i rebutjables. A més de l’anàlisi concreta del tema central, que em sembla bastant encertada (ens mostra com les dictadures i les intervencions armades imperialistes, engegades o recolzades pels països Occidentals, generen un cercle viciós que alimenta l’islamisme gihadista), el que hi trobe més lluminós és l’examen general de les fòbies envers els altres, quan els identifiquem com “una unitat negativa inassimilable”. Ens forneix tot de criteris per conèixer com es generen, com es reforcen i algunes alternatives per superar-les. Ens demostra com la comprensió i el respecte de la diversitat personal i social són fonamentals per una bona convivència. No hem d’oblidar el fet que aquestes fòbies estan justificant el pitjor de les nostres societats: el racisme, el feixisme, la dominació, l’explotació, la guerra… actituds abominables i injustificables. Una reflexió, aquesta que ens ofereix Santiago Alba Rico, que considere força necessària ara i ací.

 “Hi ha també ateus i laics que […] formen part de la cultura islàmica com nosaltres també ho som de la cristiana.

El primer que es fa quan hom vol manipular i dominar un objecte és reduir tota la seua riquesa a una unitat fictícia. Naturalment les síntesis formen part també dels procediments epistemològics normals; però, en aquest cas, quan darrere hi ha una clara intenció política, no hi ha cap dubte que la unitat ens sostrau tota aquesta riquesa que ens permetria d’alguna manera reconèixer-nos en l’”altre” (pàg. 44).

“Quan un musulmà creu en la llibertat, en la dignitat, en la justícia, en la bondat, té les dues mateixes alternatives que un cristià: la de considerar la seua religió un obstacle i, doncs, trencar amb ella o la de buscar aquests valors en la cultura en la qual ha nascut” (pàg. 124).