Observar, llegir, escriure

Amb motiu de la data del 25 de novembre, m’havia proposat repassar conceptes al voltant del moviment feminista o antipatriarcal, perquè em sembla fonamental per tal d’aconseguir una societat més justa, lliure i solidària on pague la pena viure. I en ací entra en escena la tria i la lectura del llibre “Amor y política”.

Com a home necessitat de la igualtat de gènere, ha estat una sort trobar aquest magnífic “Amor y política“, publicat no fa gaire per Icaria. M’ha portat un plaer intel·lectual; però també una tasca a desenvolupar. La primera vegada que el vaig tenir a les mans, el seu títol em va resultar una mica equívoc (ai la paraula amor!) i em va fer dubtar a emportar-me’l. La segona, vaig fullejar l’índex i ho vaig tenir bastant més clar. Després de llegir-lo, la sensació ha estat de profunda satisfacció per l’encert d’haver-lo triat. Tal vegada el contingut ja el coneixia o l’havia pensat de tant en tant, però d’una forma bastant dispersa. Al meu entendre, l’excel·lència d’aquesta obra de les psicòlogues Montserrat Moreno i Genoveva Sastre rau en haver-ho fet de forma resumida, ben raonada i tractant totes les vessants de la qüestió patriarcal; de forma que es veiés amb tota claredat la necessitat d’un canvi d’aquest patriarcat, d’aquest masclisme que ens tenalla. Finalment vaig descobrir de quin tipus d’amor es tractava: no pas de l’amor romàntic (un aliat dels sistemes patriarcals, al cap i a la fi), sinó de la cooperació, la solidaritat, el recolzament mutu, la justícia social, l’estima i la cura de tots els éssers. Un llibre necessari, personalment i social, que recomane decididament.

Llavors, m’he engrescat a publicat aquest fragment d’ara (i la seua continuació a una segona part), que és un resum traduït del III capítol de l’obra, anomenat “Patriarcat i canvi social”. Demane disculpes per endavant a les autores, en cas que no hagués sabut reflectir com cal el seu missatge.

UN ARTEFACTE MIL·LENARI DE PODER:

Té el poder des de fa mil·lennis, l’indiscutible, l’innombrable, l’invisibilitzat govern del pare, dels patriarques: faraó, rei, emperador, president…

Ostenten el màxim poder sobre la tribu, la ciutat, el país; dicten les lleis, administren justícia i dirigeixen els seus súbdits. El pare mana sobre els seus fills, que han d’obeir-lo, treballar les seues terres, cuidar el ramat, recolzar les seues decisions i defensar-lo dels enemics. Mana també sobre la seua dona o dones, que han de cuidar-lo i donar-li els fills que li donaran el poder de pare; per aconseguir-ho, necessita sotmetre la dona, aconseguir que renuncie a la seua autoritat sobre el fills i sobre el destí d’aquests i d’ella mateixa. Per poder sotmetre la dona i els fills pot recórrer a la força física (que no sempre l’acompanyarà), però sobretot a les normes, les lleis i costums establertes, que usen la por al càstig, a l’exclusió social, a les creences religioses, etc.

Constatem que, tant des d’un punt de vista individual com col·lectiu, el patriarcat, més suavitzat si voleu, encara perdura malgrat els canvis importants en la forma de viure que s’han anat produint al llarg del darrer segle.

LA VIOLÈNCIA DEL PATRIARCAT:

La violència contra les dones produïda per maltractadors mascles misògins, de qualsevol ètnia, país, classe social, professió, partit polític, religió. Aquesta violència és un mitjà (per a què?) no una fi en si mateixa (per què?). Violència = por = submissió = dominació de la persona violentada en contra de la seua voluntat.

La guerra és una invenció patriarcal, mitjançant la qual s’aconsegueix que éssers humans, homes i dones, esdevinguen “enemics” i, si són vençuts, finalment siguen sotmesos a alguna mena d’esclavatge pels vencedors. El que es pretén, tant amb les dones com amb la guerra, és la recerca del poder per mitjà de la dominació, per por a l’agressió física i a la mort probable.

La violència psicològica, derivada de la por que provoca la interiorització de la violència, és emprada a bastament pel sistema patriarcal. Per exemple, en l’adoctrinament, en l’educació basada en la repressió i el càstig, el menyspreu, l’exclusió, les supersticions, l’ocultació, la mentida sistemàtica. També en la privació de béns necessaris per a una subsistència digna (menjar, treball, habitatge, drets humans). Estratègies que condueixen a la interiorització d’idees i models de conducta que perjudiquen qui les sofreix.

La divisió entre allò públic i allò privat, forçada pels sistemes polítics patriarcals, per tal de diferenciar el territori dels (mascles) qui governen un país i el territori de cada mascle. L’Estat tradicional li donava el poder a cada mascle per controlar la seua família a canvi de deixar-se controlar per aquest Estat. Així, per pobre i oprimit que visqués, sempre tindria algú socialment per sota, que li servís i el fes sentir superior. La seua opressió era més suportable i així aconseguia que els mascles defensassen aquest sistema explotador; perquè els privilegiava per altra banda. La seua insolidaritat amb les dones ocultava els desavantatges de la seua pròpia explotació. Aquest pacte Estat patriarcal-mascle maltractador explica la manca d’interès de molts Estats a intervenir i resoldre el problema del maltracte familiar i de la dona, silenciant fins i tot els assassinats que es produeixen en aquest àmbit.

El patriarcat, doncs, hi és al fons dels nostres sistemes polítics actuals; per això cal una evolució cap a altres formes més justes d’organització social.

BASES PSICOLÒGIQUES DEL PATRIARCAT:

Tenim un sistema social establert fa segles, que oprimeix la dona i no beneficia pas la gran majoria d’homes, que són explotats laboralment, obligats a morir en guerres, a passar fam, etc. Als països desenvolupats i en temps de pau, les condicions del patriarcat tampoc no els són massa favorables. El homes han de pagar un preu massa alt pels seus privilegis envers les dones en una societat patriarcal: tensió i contenció permanents, que els imposa el deure d’afirmar la seua virilitat, entesa com a capacitat reproductiva, sexual i social, però també com a aptitud per al combat i l’exercici de la violència, sobretot en cas de venjança… (Pierre Bourdieu, 1998).

Els homes, obligats per la interiorització de l’ideal col·lectiu de masculinitat, són condemnats a representar contínuament un paper de fortalesa que va més enllà de les seues possibilitats i que els genera l’angoixa permanent de “no estar-ne a l’alçada”, tant pel que fa a si mateixos com front als i les altres. Fins i tot tenim els ritus per validar la virilitat entre homes, que s’esdevenen a l’escola, el treball o a l’exèrcit. La por a perdre l’estima o l’admiració del grup d’iguals pot conduir a que es facen actes irracionals, temeraris o delictius; per exemple, menyspreant mesures de seguretat que condueixen a accidents, cometent violacions col·lectives… L’aparent fortalesa masculina es recolza (assenyala Bordieu) en la por a perdre la valoració del grup; així, el que s’anomena “coratge” de vegades té les arrels en alguna mena de covardia.

La feminitat és a la base de la virilitat, que es defineix per oposició: “La virilitat, com veiem, és una noció eminentment relacional, construïda davant i per a els altres homes y contra la feminitat, en una mena de por al femení, i fonamentalment a si mateix”. “L’esforç per alliberar les dones de la dominació… no pot funcionar sense un esforç paral·lel per alliberar els homes d’aquestes mateixes estructures que fan que ells mateixos contribuesquen a imposar-les”.

Sembla evident que, actualment encara, ambdós models es complementen a través de la mútua oposició, la qual cosa no vol dir pas que homes i dones no tinguem força coses en comú com a éssers humans que som. Quan hom parla d’oposició i complementarietat es refereix estrictament al que entenem com a diferències de gènere, aspectes socialment diferenciadors i culturalment construïts. Aquesta complementarietat de models de masculinitat i feminitat (dins del sistema sexe-gènere íntimament lligat al sistema patriarcal) que s’influeixen mútuament, fa pensar en la imprescindible necessitat que ambdós es modifiquen alhora i la impossibilitat que ho facen separadament.

Segons Kaufman (1989) la incessant recerca masculina del poder, que equival a la capacitat de dominar les persones i el món al seu voltant, té una terrible paradoxa: que, mentre més han d’actuar com si fossen poderosos, el que menys senten és ser poderosos, ja que sempre saben que tot plegat és senzillament una comèdia.

Les idees de masculinitat que tenen infiltrades són l’escut que els protegeix, però alhora aquesta cuirassa els destorba per mostrar els seus sentiments i és la barrera que els allunya dels altres, tant de les dones com dels altres homes també cuirassats. La cuirassa la construeix cadascú quan comença a fer-se home. El pitjor enemic de l’home és a dins de si mateix, És ell mateix qui provoca l’estat de coses que el turmenta, com la incapacitat de mostrar sentiments. “La cuirassa ens protegeix als homes, de les dones i els infants; perquè sense aquesta, els seus sentiments podrien envair-nos, afeblint la nostra convicció masculina. Però, sobretot, la cuirassa cal que ens protegesca de nosaltres mateixos, del conjunt d’emocions, sentiments i desitjos que hem rebutjat”. Kaufman confessa que abans estava convençut que els canvis socials, polítics i econòmics podrien aconseguir els canvis personals; però ara no ho creu així: calen també els canvis personals.

El patriarcat, a més de la interiorització d’uns determinats models de sexe-gènere, tant en homes com en dones (que poden arribar a ser còmodes per a algunes persones en concret), també té conseqüències socials, econòmiques, polítiques (desigualtats econòmiques, injustícies, misèria, opressió, guerres, destrucció de la natura…) incompatibles amb el bé comú i amb el benestar personal, d’ací la necessitat de canviar-lo.

(Continua a la segona part.)

(La imatge que encapçala aquest apunt l’he extreta de “Poesia visual contra la violencia de género” i l’autora n’és Ana Parrado.)