Honorar els herois del poble: B. Durruti, el “Robin Hood” ibèric.

Robin Hood és un personatge arquetípic protagonista d’una llegenda anglesa que podria tenir una base real. Es tracta d’un proscrit de l’edat mitjana que, segons les versions modernes, robava als rics per donar-ho als pobres i lluitava contra la injustícia i la tirania (Viquipèdia). L’heroi el qual vull honorar ací és real i s’hi assembla bastant; però és més actual i visqué a l’Estat espanyol, al convuls primer terç del segle XX. Aviat farà setanta-nou anys de la seua desaparició en el front de batalla de la guerra del 1936, defensant la llibertat del poble contra els feixistes, que volien arrabassar-nos-la per lliurar-la als seus amos capitalistes.

Es tracta de Buenaventura Durruti, mecànic d’ofici i un dels anarcosindicalistes més populars a la seua època; nascut a Lleó, va passar una bona part de la seua curta vida a Barcelona, sense oblidar el seu exili a d’altres països, com França, Xile, Cuba, Argentina, Bèlgica…

Com a home d’acció, no va deixar gaires escrits que ens permetessen copsar millor les seues idees i els seus fets. Ho hem de fer mitjançant testimonis directes o indirectes, sovint contradictoris, de qui el va conèixer: llibres, cartes, diaris, biografies, entrevistes, reportatges, documentals… com el que va servir de font per al llibre que ha motivat aquest apunt –la lectura del qual agraesc a la crítica favorable de l’historiador en Xavier Díez– : “El curt estiu de l’anarquia. La vida i la mort de Buenaventura Durruti” (Virus Editorial, 2014), del poeta i assagista alemany Hans Magnus Enzensberger, el qual visità l’Espanya franquista el 1971 per fer un documental sobre la vida del mític personatge per a la RTV de l’Alemanya Occidental; sense declarar, però, les seues veritables intencions a les autoritats feixistes d’aleshores.

el-curt-estiu-de-l-anarquiaUn llibre fonamental per conèixer millor la història amagada o deformada d’un dels nostres mítics lluitadors per la llibertat, d’un home senzill, arriscat i generós el qual hagué de combatre els opressors de la classe treballadora durant el primer terç del segle XX, fins arribar als primer mesos de la guerra del 36, lluitant en primera línia contra els feixistes europeus. Aquesta obra de l’escriptor alemany esdevé cabdal per copsar els encerts i les errades dels actors del drama, els quals, si som prou intel·ligents, veurem reflectits en el present, en els seus successors directes o indirectes. Una lliçó d’història del nostre país, del conflicte de la lluita de classes encara no ben resolt, que ens interpel·la i ens situa a la dura realitat de la justa lluita dels més afeblits contra la dominació i explotació dels poderosos, que mai no volen perdre els seus privilegis. La seua lectura ens permet obrir una escletxa per tractar de conèixer com uns i altres hi van actuar realment, per tal que no ens enreden una vegada més, tocant al que llavors s’esdevingué o al que s’esdevé ara. Un collage d’opinions diverses sobre cada element del conflicte, que fan l’obra més amena i valuosa. Una diferent i ben encertada forma de fer història.

Del personatge sabem que era fora mida, tant físicament com mentalment. Era alt i gran, però mantenia un posat i un somriure infantils. Ens diuen al llibre que, malgrat la força que transmetia, inspirava simpatia per la seua manera de comportar-se: natural, senzilla, tranquil·la i expressiva. La seua gran energia l’impulsava a no parar de fer realitat tot de projectes, sempre dirigits a l’emancipació dels treballadors, de les classes subalternes, del poble. Mai no va tolerar les injustícies, comeses contra ell o altri com ell, fins al punt de posar la seua vida al servei de la lluita per la justícia social, a protegir els treballadors dels abusos dels amos de les terres o les fàbriques, a instituir-se com a defensor de les causes “perdudes”, per la desigual força entre un i altre bàndol. Això el va portar a fer i organitzar vagues, a enfrontar-se a les forces de repressió d’aleshores, a haver d’usar armes per defensar-se’n, a agafar per la força, quan calia, diners dels rics per donar-los als pobres (com el llegendari arquer anglès citat al títol): per omplir la caixa de resistència d’una vaga, per crear una escola lliure… Mai, ens recorden molts dels qui el conegueren, no es quedava ni un duro dels seus “botins”. Fou valent, fins i tot temerari, decidit i coratjós. I, sobretot, equànime i molt generós. Es mantingué sempre fidel a les seues idees, sense ser un dogmàtic. No fou reconegut com un gran estrateg ni un gran orador; però, amb la seua humanitat, la seua modèstia, la seua perseverança i el seu exemple, aconseguia arrossegar les masses fins on ell volia. La seua gosadia el va portar a la presó diverses vegades, a rebre cops i ferides, a haver d’exiliar-se’n, primer a França, després a Llatinoamèrica…

La-vaga-de-La-Canadenca_54111764490_53699622600_601_341Quan va tornar de França, on va haver d’exiliar-se arran de la vaga de la UGT del 1917, aplegà a la Barcelona del 1920, quan dominava el terror de les bandes de pistolers a sou del Foment del Treball, el sindicat dels patrons, per esporuguir els sindicalistes que gosaven enfrontar-se a les inhumanes condicions de treball i els sous de misèria; terrorisme organitzat i recolzat amb el suport les autoritats del règim d’aleshores (entre les quals, el governador Martínez Anido i el cap de policia, Arlegui). La situació esdevingué tan insostenible que la reacció no va tardar a venir per part d’un grup de valents. Les desenes de treballadors significats, morts a trets, van fer nàixer el grup de combat Los Solidarios, amb Durruti, Ascaso, Jover i Garcia Oliver, entre d’altres, els quals van “posar a ratlla” els assassins. S’hi jugaven la vida i el poble els estimava.

Com que eren considerats –per les autoritats al servei dels poderosos– uns agitadors polítics perillosos, la policia els acusava d’atracaments i malifetes que no feien, per tal de poder empresonar-los i desacreditar-los davant l’opinió pública de l’Estat i d’altres països per on passaven, d’on havien de fugir quan venien mal dades –les autoritats buscaven la seua extradició–. Això els va fer famosos com a delinqüents llegendaris, a l’estil dels coneguts anarquistes italians “Sacco i Vanzetti”, també injustament acusats i finalment executats. Com que Durruti el consideraven el més perillós, la seua foto, en cerca i captura, la posaven a tot arreu.

El que empenyia aquesta colla d’atrevits a l’acció era l’estima pel seus ideals, que volien fer realitat quan més aviat millor. Per això, el somni de Durruti i Ascaso era fundar biblioteques anarquistes a les principals capitals del món i, de fet, aconseguiren crear-ne una durant el seu exili a Paris; però les autoritats franceses també els hi feren la vida impossible per tal que el projecte no reeixís. Les seues idees d’emancipació dels treballadors feien por als poders establerts arreu, fins i tot als que gallejaven de més moderns –però burgesos al cap i a la fi.

La tornada del seu segon exili llatinoamericà i europeu fou l’any 1931, després de la proclamació de la II República, a conseqüència de la victòria de l’aliança republicanosocialista a les eleccions municipals del 12 d’abril. Això, però, ho comentaré en un apunt posterior (“B. Durruti, comandant del poble en 1936“).

Honor a tots els lluitadors i caiguts per defensar la nostra dignitat!

Societat injusta, societat amnèsica, societat incommovible, que no és capaç de revoltar-se davant la ignomínia i que manté una bona colla d’aquests herois encara soterrats a vora les cunetes, en fosses comunes, mentre els botxins i els seus hereus gallegen ben ufanosos. Reconeixement i reparació, ja!

Com a epíleg, ací us deixe un tast d’alguns dels testimoniatges citats al llibre:

Colette Durruti, la seua filla.

Colette Durruti, la seua filla.

Amb Buenaventura vaig tenir sort. No era tan subdesenvolupat com els altres. (Émilienne Morin, la seua companya, en referència al masclisme.)

No suportava la injustícia. No era orgullós, sempre va viure d’un manera senzilla, però era fort, fort com un roure. (Josefa Ibáñez, vídua d’un company de treball exiliat a Paris.)

El 20 de juliol del 36 van ferir Durruti dues vegades, al front i al pit. Diuen que va plorar de dolor i de ràbia davant el cos d’Ascaso. Quan van acabar els combats, Durruti, que la premsa burgesa titllava de terrorista i assassí, va anar al palau episcopal i va salvar la vida a l’arquebisbe de Barcelona, el cap del qual demanava la multitud irada. (Alejandro Gilabert, militant de CNT, i Marguerite Jouve, turista liberal.)

He de reconèixer que Durruti era un home just, i els qui diuen que era un lladre i un assassí no són més que difamadors, i defensaré el meu amic contra aquesta classe de mentides. (Jesús Arnal Pena, capellà salvat per Durruti.)

No era un dirigent polític de gran calibre… era un bon agitador, però no excel·lia com a orador. Tenia sentit comú i la capacitat d’apreciar els altres segons la seva vàlua. També era relativament modest. El seu poder residia en la fascinació que exercia sobre la imaginació de les masses… (Gaston Leval, escriptor anarquista.)

No vam ser grans estrategues, Durruti tampoc. (Ricardo Sanz, comandant de la columna Durruti després de la seua mort.)

Era com un nen… Es mantenia fidel a les seues idees, però no era un dogmàtic, i gairebé cada dia havia de fer una concessió a la realitat. Va ser el primer anarquista d’entendre que no es pot fer la guerra sense disciplina. “La guerra és una porqueria”, afirmava amb amargor. “No només fa caure causes, sinó també els principis més elevats.” És clar que això no ho hauria dit mai davant dels seus homes. (Ilia Ehrenburg, corresponsal de guerra rus.)

durruti-mosénDurant el setge d’Osca… Durruti es va negar a bombardejar la població civil… (Jesús Arnal Pena.)

Els soldats passaven per Lleida, on van començar a “requisar” tot el que volien de les botigues i els magatzems… Les autoritats s’ho miraven amb impotència. Les confiscacions es van estendre de tal manera que a Lleida ja ningú no s’hi sentia segur… Es van formar grups sencers d’”incontrolats” que actuaven pel seu compte… Tot això es feia en nom de la columna Durruti, que no tenia res a veure amb aquelles accions. Durruti no va aprovar ni ordenar mai aquesta mena de “requises”… El traficants tenien pànic a Durruti. La seva intervenció va posar fi als saquejos. (Jesús Arnal Pena.)

A les reunions del Comitè de Guerra, quan algú es posava a discutir sobre principis, Durruti clavava un cop de puny a la taula, enrabiat: “Aquí no s’hi ve a parlar de programes, aquí s’hi ve a lluitar!” Reclamava la unitat amb els comunistes i els republicans… “Saps com és estar migpartit per dins? Penses una cosa i en fas una altra, no per covardia, sinó per necessitat”… Els seus ulls em van quedar gravats a la memòria. Expressaven alhora una voluntat de ferro i un desconcert infantil, una barreja gens habitual. (Ilia Ehrenburg.)

“Quan la burgesia veu que el poder se li escapa, recorre al feixisme per refermar-se. Fa temps que el Govern liberal d’Espanya hauria pogut eliminar els elements feixistes del país. En comptes d’això, ha vacil·lat, ha maniobrat i ha intentat guanyar temps. Encara hi ha gent dels nostre Govern disposada a tractar els insurrectes amb guants de seda. No se sap mai, oi? Potser un dia el Govern necessitarà els militars rebels per esclafar el moviment obrer…”  (B. Durruti, entrevistat per Van Paassen, periodista holandès.)

Bona lectura!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.