Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

16 de setembre de 2015
3 comentaris

“Fragments escollits”: No malmeteu l’esperit crític dels nens.

Estic convençut que una escola no és per promocionar creences ni tradicions. Quan la cultura s’injecta en un cervell en formació, allò cultural s’acaba confonent amb allò natural, i les creences s’incorporen a la ment com si formessin part inseparable de la seva identitat…

Vull insistir en això: quan allò cultural és massa precoç, es transforma en natural, i això significa que una creença es pot fer perenne i intocable, immune a qualsevol dubte o a qualsevol crítica. Les identificacions col·lectives religioses, nacionals, esportives, de veïnatge i de qualsevol altra índole, s’han de cultivar a part, en la intimitat de la família, en grups de famílies, en comunitats, en clubs, en qualsevol col·lectiu que faci d’aquestes creences i tradicions una identitat compartida, però mai no es puguin confondre amb la veritat governada per la raó. Aquesta és la trampa: vendre irracionalitats pels passadissos del temple de la raó. Les creences injectades en ments en formació funcionen com una eventual fàbrica de fanàtics

Es pot dir que un humà és una mena de mico… feliçment immadur. Per això, entre d’altres coses, és capaç de fer ciència fina a l’últim minut de la seva vida… Allò natural és el que portem de naixement i, com a molt, el que aprenem en èpoques primerenques de la vida. Allò cultural és el que s’aprèn més tard i amb més temps. Un pot canviar amb relativa facilitat tot el que és cultural, però amb molta dificultat tot el que és natural

Una fe religiosa o un amor a la pàtria són creences o sentiments que s’inoculen massa bé durant la infantesa i que després és molt difícil perdre del tot. En tots dos casos, es tracta de la garantia identitària exigida pel grup. A l’escola és massa fàcil la perversitat de donar gat per llebre, és a dir, de passar allò cultural per natural, de passar el missatge que existeixen creences immunes a qualsevol crítica o qualsevol dubte…

En una escola no s’ha d’ensenyar una creença que després es pugui interpretar com la marca de fàbrica d’una identitat irrenunciable. Posats a marcar la infantesa amb ferro roent, que sigui amb un altre tipus d’hàbits. Per exemple, el sentit crític

(De la definició de l’antropòleg Yuval Noah es dedueix que) la religió és una ficció que serveix per cohesionar col·lectius humans d’un nombre considerable d’individus… Vet aquí la funció fonamentalíssima dels déus i les pàtries. El que no s’ha d’ensenyar en una escola són normes i valors humans que per definició siguin immunes a la crítica de la nostra intel·ligència… Dawkins: ‘no eduquin els nens en déus ni en fades’…

Avui no en tinc dubtes, d’això: el risc d’una superstició transmesa durant l’edat escolar és que quedi gravada indeleblement en la memòria com a part de la pròpia identitat. Aquest és el sentiment que conservem per a la religió dels nostres pares. La religió és, tal com va dir una vegada Albert Einstein, una superstició infantil, sí, d’acord, però es tracta de la ‘meva’ superstició infantil. Tot el que l’envolta: sons, imatges, accents, aromes… formen part de la meva essència, una identitat que mai no trairé, per molt ridícula que em pugui arribar a semblar quan l’analitzo fredament i racionalment… La infantesa marca, i un sempre queda lligat al que ha viscut durant aquesta època

 

1619_alguns-anys-despresDe bell nou no m’he pogut estar de compartir amb tots vosaltres uns raonaments d’en Jorge Wagensberg, el nostre físic interdisciplinar “de capçalera”, que podeu trobar al seu darrer llibre, “Alguns anys després”, editat aquest proppassat febrer per Ara Llibres a la col·lecció “Memòries/ D’on vinc”. Una recreació de fragments de la seua infantesa, amb la claredat, humanitat i fina ironia habituals a tot el que escriu. Tafanejarem una mica en els records de la seua vida, alguns de ben divertits, que ens menaran a reflexions suggeridores, com la que tot just us he presentat. Una delícia intel·lectual que també us recomane.

Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948) és físic, escriptor, museòleg i professor de la Universitat de Barcelona. El 1983 va fundar la sèrie Metatemas sobre el pensament científic (Tusquets editores) i entre el 1991 i el 2013 va dirigir el CosmoCaixa, el museu de la ciència de Barcelona. Des del 1979 ha publicat treballs d’investigació de física, matemàtiques, filosofia, biologia i museologia, i des del 2004 ha impartit cursos de museologia científica i ha projectat museus a l’Estat espanyol, Itàlia, Portugal, Brasil, la Xina, Àustria, Colòmbia, l’Uruguai, Mèxic, Rússia i els EUA. És autor d’una vintena de llibres.

Pareu atenció, pares i educadors, al que ens mostra en Jorge Wagensberg i molts altres científics de saviesa reconeguda. Tingueu cura amb allò que transmeteu als nens d’aquest tipus de fantasies, supersticions o qüestions culturals de què enraona al llibre i al “tastet” exposat, també de com i quan ho feu; perquè d’això en dependrà la seua llibertat de pensament –i, doncs, el seu esperit crític– i, de retop, la de la societat de la qual en formaran part en un futur no gaire llunyà. Moltes gràcies.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Gràcies pel post.

    Al meu fill intento ensenyar que sigui ell mateix que es faci responsable de les seves tries, eleccions i omissions vitals. I procuro que tot sigui al seu temps. Per això intento, amb tota la millor intenció, que agafi la Bíblia com a llibre “de capçalera”, com aquell qui té el millor mestre, pare, mare i metge de capçalera. No perquè sapiga molt d'”història sagrada” [que també], sinó perque tregui conclusions i raonaments (sí, he escrit raonaments) per portar una vida digne del que som: majordoms de la Creació. Per a que sigui una bona persona i, a més, un “cristià pràctic”. I perquè estigui preparat pel que hi ha i vindrà.

    Reconec que un plantejament d’aquest tipus moltes vegades “entra d’esquenes” a les escoles, instituts i universitats, que pot trencar molts esquemes mentals a gent que es pensa que la raó i la capacitat crítica està només en allò que mesuren i pensen.
    Tinc clar que no és “culpa” meva si hi ha persones que es pensen que només elles poden fer proselitisme públic de la seva ideologia, i que s’emprenyen -moguts pel seu fanatisme que no els deixa veure rés més enllà de les parets del seu “temple de la raó”- que algú vulgui inocular el vírus per estimar i aprendre de la Saviesa, de la Veritat.

    I transmetre’l que hem de ser humils, que la vanaglòria no porta a res de bó.
    I que quan tinguem que fer una maqueta de l’Ictineu, hem de programar el nostre cervell de tal manera que ens ens donguem compte que, segons les mesures planificades, un cop feta no podra sortir de la cambra perquè sigui exposada al públic… Vet aquí que una cosa tan “senzilla”, al sr. Jorge Wagensberg se l’hi va passar per alt.

    Atentament

    1. Gràcies per la resposta.

      Sé que, com tot pare, vol el millor per als seus fills.
      Tanmateix, coincideixo amb en Jorge Wagensberg que l’adoctrinament –i no vull suposar que sigui el seu cas– és dolent sempre, especialment per a un cervell en formació –ho dic per experiència en la meva mateixa persona. A tot estirar, caldria acostumar-los a usar l’esperit crític, adaptant-lo, això sí, a la seva edat.
      Les nostres afinitats, les nostres “dèries”, si bé les aniran detectant a poc a poc, hauríem de poder transmetre-les-els més endavant, quan tinguessin prou ús de raó, per tal que decideixin per ells mateixos.
      I hauríem d’estimar-los igualment si triessin un camí d’autorealització honest, però que no fóra el que nosaltres voldríem.

      Que tingui un bon dia cada dia.

    2. Gràcies per la resposta.

      Sóc partidari de transmetre als nostres fills, des de ben petits, els valors que són positius. Més que res perquè a l’infància és quan el cervell i la ment són com una esponja, que tot ho capta i tot admet. Si deixem passar aquesta ètapa, si ens abstenim d’educar als nostres fills i deixem que altres facin el nostre paper (el paper de pares i educadors), quan, potser, tinguem d’endreçar quelcom haurem fet tard. És veritat que el nostre exemple és el més important, però no cal descuidar que reben altres influències no del tot bones per a un bon desenvolupament integral de la persona.

      Atentament, i que també tots els seus dies siguin bons dies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.