Observar, llegir, escriure

“La pretensió central de la ciència és comprendre la realitat. En aquesta declaració apareixen ja dos conceptes fonamentals: realitat i comprensió. El tercer, necessari perquè els dos primers es relacionin entre si, és l’observació.

Els límits de la ciència estan marcats per tres hipòtesis que afecten els conceptes esmentats, ja que aquests s’influeixen circularment entre si…

La primera hipòtesi és que la realitat existeix i és observable. No es pot fer ciència d’un objecte o fenomen l’existència del qual no tenim cap evidència, sigui directa o indirecta…

La segona hipòtesi és que l’observació (de la realitat) és comprensible. Comprendre una observació significa trobar la mínima expressió del màxim compartit… Entre les observacions de distints trossos d’una mateixa realitat o entre observacions de distintes realitats. No tota observació és comprensible…

I la tercera és que la comprensió (de l‘observació de la realitat) és falsable. No tota comprensió és científica. Perquè ho sigui és imprescindible que aquesta sigui sensible a la realitat que pretén comprendre, és a dir, que no estigui blindada contra aquesta realitat…

Anomenarem mètode científic a tot procediment que respecte tres principis, un per a cadascuna de les tres hipòtesis fonamentals. El primer és el principi d’objectivitat. De totes les maneres disponibles d’observar la realitat, el científic tria aquella que menys afecta la pròpia observació, és a dir, la que menys altera l’observador com l’observat…

El segon és el principi d’intel·ligibilitat. De totes les comprensions disponibles, el científic tria la més intel·ligible…

El tercer principi és el dialèctic. Exigeix que la comprensió sigui falsable, és a dir, susceptible de ser negada directament per la realitat…

Cadascun dels tres principis fonamentals del mètode científic garanteix un benefici del coneixement que se n’obté. El primer és la universalitat de la ciència. Tot coneixement que respecte el principi d’objectivitat tendirà a se doblement universal: respecte de l’objecte i del subjecte de coneixement…

El segon és l’anticipabilitat de la ciència. Tot coneixement que respecti el principi d’intel·ligibilitat obté la prestació d’anticipar la incertesa…

El tercer és el progrés de la ciència. Tot coneixement que respecte el principi dialèctic és susceptible de detectar una paradoxa de contradicció o una d’incompletesa…(que poden generar) una alternativa d’evolució (canvio el que veig) i una altra de revolució o progrés (canvio el que penso).

Els tres principis fonamentals del mètode científic constitueixen una base triple per a l’adquisició de nou coneixement científic. Però, a més, forneixen de tres bones pistes sobre com transferir aquesta mena de coneixement, és a dir, tota una pedagogia. Del principi dialèctic sorgeix l’oportunitat del gaudi per estímul. Del d’objectivitat sorgeix l’oportunitat del gaudi per conversa. I del d’intel·ligibilitat sorgeix l’oportunitat del gaudi per comprensió. Es tracta d’un gaudi intel·lectual associat a cadascuna de les tres fases que componen qualsevol procés d’adquisició de nou coneixement…

És fàcil acceptar que tota adquisició de nou coneixement consta de tres fases que se succeeixen l’una a l’altra. La primera és la de l’estímul. Qualsevol paradoxa, ja sigui de contradicció o d’incompletesa, lluny de ser una mala notícia per a la ment, més aviat és tot un repte. La detecció d’una paradoxa equival a tota una oportunitat de progrés científic, és l’indici que assenyala per on es pot consolidar o revolucionar la ciència. Primera conseqüència: les paradoxes tenen un altíssim valor pedagògic… Una paradoxa entre dues representacions diferents d’una mateixa realitat no emociona tant, ni és tan intensa com una paradoxa entre una realitat i alguna de les seues representacions. D’aquí s’extreu si més no una gran conseqüència pedagògica: cal sortir de l’aula per submergir-se en la realitat…

La segona fase del procés cognitiu és la conversa. És un concepte molt més fàcil de definir que de practicar. Conversar és parlar després d’escoltar amb algú disposat a escoltar abans de parlar. En el sentit ampli del terme, tot en ciència és conversa. Observar o experimentar la realitat és conversar-hi, reflexionar és conversar amb un mateix, treballar en equip és conversar amb els col·legues…

I aquí tenim la tercera fase: la comprensió. Un no comprèn fins que no ha tingut l’ocasió d’esgotar la conversa… Un bon suggeriment seria sens dubte incloure en tots els cursos una assignatura de conversa en la qual l’alumne s’entrenés per a fer una exposició pública oral i per a mantenir un debat públic sobre les idees exposades…

Per tot l’anterior ja tenim una definició del que és ciència: qualsevol coneixement obtingut usant el mètode científic; és a dir, qualsevol comprensió de la realitat compatible amb el principi d’objectivitat, amb el d’intel·ligibilitat i amb el dialèctic. No obstant això tenim la clara intuïció que altres formes de coneixement (no científiques) també són possibles…

Les limitacions del mètode científic permeten proposar un altre mètode per a poder continuar coneixent. En direm el mètode de l’art. I les limitacions d’aquesta nova forma de coneixement permeten, al seu torn, proposar-ne una tercera forma. En direm el coneixement revelat.

El mètode artístic també té les seues limitacions. En el sentit estricte, tothom pot ser un científic justament per les garanties d’objectivitat, intel·ligibilitat i dialèctica del mètode científic. No obstant això no tothom és un artista creador, ni tan sols un artista receptor…

El coneixement revelat pot contenir contradiccions i paradoxes. En el coneixement revelat el misteri s’accepta com una part d’aquest coneixement…

És clar que una intuïció es classifica sense problemes com a coneixement revelat, per bé que, si es tracta de ciència, la intuïció és sempre un punt de partida, mai un punt d’arribada.

Qualsevol forma de coneixement és una combinació ponderada de les tres formes bàsiques de coneixement (Wagensberg, 2014)…

En realitat anomenem ciència a la comprensió aconseguida amb un màxim de mètode científic i un mínim de la suma dels altres dos (mètodes)”.

…

El text sencer d’aquest article d’en Jorge Wagensberg el podeu trobar al nº 84 de la revista MÈTODE, de difusió de la investigació de la Universitat de València, al monogràfic dedicat a “Què és la ciència?” Una revista dirigida per en Martí Domínguez i que us recomane si us agrada la ciència –qualsevol de les ciències– i l’art, en estar magníficament il·lustrada.

El textos d’en Jorge Wagensberg són en general una delícia d’inspiració i claredat expositiva, amenitat i fina ironia; joies dignes d’un “maître à penser”. Ens aclareixen les idees i ens engresquen a pensar sobre el tema exposat, generalment científic; però també envers qualsevol dels vessants d’aquest artefacte humà anomenat cultura. Una visió interdisciplinar que eixampla i enriqueix el nostre camp de visió de la vida, tant formal com empírica, des de les ciències de la natura fins a les ciències socials, humanístiques o de la cultura. I gaudint de la lectura!

Jorge Wagensberg Lubinski nasqué a Barcelona en 1948 i és doctor en Física per la  Universitat de Barcelona. Professor a la Facultat de Física d’aquesta universitat, investigador i escriptor. Va crear i dirigir el museu de la ciència de la Fundació “La Caixa”, que té seus a Barcelona i Madrid. Divulgador científic reeixit, autor d’assajos periodístics, una vintena de llibres i un centenar de treballs de recerca científica. Editor de la col·lecció “Metatemas” (Tusquets) sobre pensament científic, amb 130 títols publicats en 30 anys. A més, un breu article seu clou cada número de la revista MÈTODE.