En record d’Agustí Flors i Bonet (químic, recercador i mestre).

Tal dia com avui, 24 d’agost, fa quatre anys, ens deixava Agustí Flors i Bonet, doctor en Ciències Químiques per la Universitat de València i investigador a l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA-CSIC) de València, a les àrees d’Enginyeria i Biotecnologia. Darrerament exercia de professor visitant a la Universitat Jaume I de Castelló. Una persona excepcional que vaig tenir la sort de conèixer durant vora un any, quan jo encara era un jove poruc i inexpert de vint-i-quatre anys.

Agustí FlorsNatural d’Aín, poble de la comarca valenciana de La Plana Baixa, un indret preciós en plena Serra d’Espadà; allí passava els estius i també el que fou el seu darrer. De tarannà bonhomiós i afable, vaig tenir la sort de conèixer-lo al 1979 al IATA, quan aquest centre d’investigació encara estava situat al carrer Jaume Roig de València. Fou durant l’anomenat Curs d’Alta Especialització en Tecnologia d’Aliments, que jo vaig fer entre setembre del 1979 i juliol del 1980 (una mena de “màster” intensiu), amb classes teòriques, pràctiques i treball d’investigació inclòs (una mena de tesina obligatòria per ensenyar-nos a investigar, tractant-se d’un centre del Consell Superior d’Investigacions Científiques). Ell fou el recercador que em fou assignat per orientar el meu treball d’aquell curs, que ara tindria mig oblidat, si no fos que he trobat una còpia que encara servava.

Tesina IATA capçaleraEn aquella època ell tenia un gran interès en la qüestió de l’aprofitament de residus de les indústries agroalimentàries (el menava la seua sensibilitat envers el medi ambient, un signe entre molts d’altres que conformaven el seu compromís i solidaritat insubornables amb la societat, especialment amb els éssers més febles). Volia reorientar la recerca a la seua àrea de l’IATA cap aquest objectiu, tot i que no trobava el recolzament necessari per part de la direcció del centre (amb una oportuna visió de futur, l’Agustí volia menar l’Enginyeria química de processos alimentaris cap a la Biotecnologia alimentària). Per altra banda, compartia interessos de recerca amb el departament de Química Tècnica de la Universitat de València, on, aprofitant la bona relació entre tots dos equips, posteriorment jo vaig continuar la Tesina de Llicenciatura. La casualitat va fer que el meu modest projecte de recerca constituira el primer tempteig del doctor Flors en aquest nou camí que ell volia encetar.

No recorde en quin moment del desenvolupament del treball de recerca (supose que en enllestir “l’estat de l’art”, que és quan s’acostuma a redactar la introducció) el doctor Flors em proposà d’escriure’l en valencià, la qual cosa m’omplí de goig i no li va caldre repetir-m’ho ni encoratjar-me cap vegada més.

Tesina IATA contraportadaJo m’acostava al seu laboratori cada dia (sense faltar-ne ni un) per alimentar els bacteris anaerobis que es multiplicaven al si del residu de corfa de taronja –que aconseguia d’una indústria de sucs del país–, esdevingut un llot fosc i fètid, generador de biogàs, un combustible semblant al gas natural, un procés el qual es buscava optimitzar, per avaluar si pagava la pena l’aprofitament energètic d’aquest tipus de residu, que hom considerava bastant nombrós i rebutjat.

Recorde que em sabia greu descurar-me amb la xeringa amb què alimentava l’inòcul o amb d’altres manipulacions necessàries, per la pudor agra que omplia el laboratori de l’Agustí. Amb una petita fuita de tan sols uns mil·lilitres de gas n’hi havia prou. A la mateixa planta on es trobava el laboratori, tot just a l’entrada, tenia la porta del despatx en Primo Yúfera, un dels capitostos de l’IATA d’aleshores. Ho sé perquè, quan jo li demanava a l’Agustí si els hi feia nosa l’olor –als companys del laboratori–, ell em somreia i em deia que sí; que al doctor Primo no li feia gens de “gràcia”: renegava dient que aquell laboratori feia “molta pudor” i no solament per la que sentia amb l’olfacte. Es referia a l‘olor progressista i valencianista (per altra banda, tan moderat i respectuós!) que deixava anar l’Agustí i el seu equip (una flaire ben agradable per a mi). Ell m’ho aclaria i em tranquil·litzava amb un somriure benvolent, però una mica entremaliat: “No en faces cas del que diguen: els que pensen com ell són del “búnquer barraqueta”.

Tesina IATA pàgina 15Ell m’ajudava a polir les meues frases, ben traçades, però mancades de la correcció normativa adient per a un text científic (penseu que llavors jo encara no havia enllestit els cursos per correspondència del Centre Carles Salvador ni havia començat els corresponents de l’ICE de la Universitat de València sobre Lingüística Valenciana, que vaig seguir en acabat).

Passaren els mesos i, enllestida la feina de camp i redacció, li tocà el torn a la presentació del treball i la seua corresponent avaluació pels manaires de l’IATA d’aleshores. L’Agustí me’n va fer cinc cèntims del que llavors s’esdevingué. Entre emprenyat i divertit em participà de l’enrenou que es muntà quan se n’assabentaren del desacostumat idioma en què havia estat escrit. En aquell moment vaig sentir vergonya per haver-ho fet; però ell, endevinant-ho, m’ho tallà en sec. “Ausades que ho són d’impresentables!; però ho hem aconseguit: “Ha estat el primer treball en valencià/ català que s’ha presentat en aquesta casa. Has –hem– de sentir-nos ben orgullosos per això”.  “I, a més, te l’han aprovat i et donaran el diploma corresponent”. Recorde que, aquell dia tan assenyalat, volgué rematar la conversa compartint-me una esperança de canvi: “Saps, el director de l’Institut està que bufa, perquè el seu fill li ha eixit valencianista, en contra del que ell voldria!”

Tesina IATA pàgina 29Tot just en acabar el curs del IATA comencí a treballar a la indústria alimentària (dues proposicions se’m presentaren durant el curs i n’agafí la darrera); però no vaig voler perdre el contacte amb l’Agustí, tot i que no el vaig visitar gaire sovint, com m’hauria agradat, pel meu tarannà més aviat tímid. Ell sabia la meua tirada cap a la recerca que es mou pels interessos i beneficis de tothom (la pública; la que ell feia) i no pas cap a la que ho feia tan sols per a benefici d’un pocs (la privada, la que jo havia hagut de triar com a mal menor –i no m’havia de queixar!–). L’altra, la pública, exigia un llarg camí (tesis, estudis, oposicions), que jo veia fora del meu abast en aquells moments, pel meu origen humil. No volia comprometre’l ni semblar massa pesat. Agraïa els seus consells i alguns contactes de treball que em va aconseguir, sense massa resultats, però, en el sentit que jo desitjava. Aprofitàvem per parlar també del país, dels senyals d’esperança i del desencís de la política real de llavors. Recorde també que l’agost de l’any 82 me’l vaig trobar al liceu Renouvier de Prada, on també assistia a l’UCE, acompanyat de la seua dona i el fill.

Tesina IATA figura nº 7Aquest doctor Flors que tant vaig admirar en el vessant acadèmic, tenia també un activisme social tant o més important, el qual, amb les breus converses que manteníem, jo no l’arribava a copsar. Sabia de les seues simpaties pel PSPV d’aleshores (hi pertanyia?) i poca cosa més. Quan va faltar, farà quatre anys, m’assabentí, pel comunicat d’un company seu del CSIC —Pío Beltran–, que l’Agustí a la fi de la dictadura recaptava diners per les caixes de resistència d’obrers en vaga i, també mitjançant internet, que pertanyia a Acció Cultural del País Valencià, a l’Associació bisbe Climent, de defensa dels valors cristians i culturals del país –la qual arribà a presidir— i a l’AFEM, de defensa dels malalts mentals.

Això és el que ell escrivia a la web, deu dies abans de marxar d’aquest món:

Hem de felicitar-nos perquè Equo apareix com la força que faltava en l’espectre polític, reivindicant els drets a una vida deslligada de consumismes innecessaris, destructors de la natura i inspiradors d’injustícies socials. Endavant! Calia una força que des d’aquesta perspectiva intentara trencar el nefast bipartidisme. (Aleshores, aquesta formació política alternativa estava demanant signatures per poder presentar-se a les eleccions).

Benvolgut Agustí, t’enyorarem i t’estimarem per sempre. Et desitge que gaudesques allà on sigues, potser al paradís en el que creies, perquè t’ho has ben merescut.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.