Observar, llegir, escriure

[Heroi o heroïna: Persona que sobresurt de la mitjana per les seves característiques morals, usualment relatives a la valentia. Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment.

Honor: 1. Qualitat personal que porta a l’estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta. 2. Distinció amb què es tracta algú que en té el mèrit.

Honrar o honorar: Retre honor a algú o alguna cosa. Enaltir o premiar el seu mèrit.]

Honor per a tots els lluitadors i caiguts per defensar la nostra dignitat!

Societat injusta, societat amnèsica, societat incommovible que no és capaç de revoltar-se davant la ignomínia i que manté una bona colla d’aquests herois encara soterrats a vora les cunetes o en fosses comunes, mentre els botxins i els seus hereus gallegen ben ufanosos.

De tant de veure exemples als mitjans de propaganda (TVs, ràdios, periòdics, Internet) de gent que posseeix grapats de diners, d’immobles, d’objectes de luxe, amb valors individualistes i superflus, que mana sobre molta altra gent, que domina, que té el poder, encimbellada com si fos un ideal, un paradigma a seguir, en lloc d’allò que és realment: un escàndol immoral vergonyant; de tant de veure-ho, hi ha força gent explotada i dominada que també té els mateixos afanys egoistes i desassossegats. Així, la traïdoria i la malfiança s’instal·la a la nostra societat, cobejant bens materials realment prescindibles, debilitant la necessària solidaritat i reforçant un statu quo esclavitzant, corrupte i profundament injust.

Pense que tenim un dèficit de models ètics a la nostra societat i no és pas que no n’hi hagen. Els que treballen a sou dels poderosos s’encarreguen d’amagar-los, perquè als seus amos no els interessa la llibertat, el coratge, l’ajuda mútua, la unitat del poble; perquè fa perillar el seu monopoli del poder. Els interessa la dissolució, la divisió, l’afebliment de les forces que se’ls podrien oposar. D’ací que sempre m’haja interessat cercar aquestes persones o grups exemplars, honorables, valents, perseverants, dignes d’admiració, de recolzament i d’estima.

Per aquest primer model ètic, per aquest meu primer homenatge, amb el qual vull honorar els defensors del poble, he triat a “Mamà Angèlica”; una “donota” quítxua admirable que he trobat al llibre que estic llegint ara: “Crónicas del estallido”, de Martín Cúneo i Emma Gascó; un llibre extraordinari, colpidor i engrescador alhora.

Per conèixer el context del genocidi que li va tocar patir a Angèlica Mendoza, peruana de cultura quítxua, partiré de les humiliacions que sofrien els indígenes que treballaven per als terratinents, en restar vigent aleshores l’anomenat “gamonalisme”, un sistema de servitud heretat de la colònia espanyola. A mitjans del segle passat els indis camperols sotmesos a aquest règim d’esclavatge, sota la consigna “terra o mort”, varen protagonitzar una sèrie de vagues que foren reprimides durament per l’Estat; les quals, però, a la fi desembocaren en una reforma agrària parcial en el sud del país. L’èxit del sud encengué la revolta per tot el país i començà una època de colps d’estat amb governs militars que, malgrat les reformes, mantenien la població indígena i camperola en condicions miserables.

En aquesta situació explosiva es creà i va reeixir un grup guerriller d’ideologia maoista, anomenat “Sendero luminoso”, que es va fer tristament famós per les matances despietades i indiscriminades que feia, on les víctimes no eren tan sols militars, sinó també gent del poble que no acceptava seguir les seues ordres. Un grup armat amb funcionament clarament antidemocràtic i feixista, amb una estructura jeràrquica i obediència cega al líder, comandat per un individu fanàtic que deia voler alliberar el poble del jou dels militars; quan realment va resultar un autèntic malson per a tots els peruans des dels anys 80 del segle passat. Seguint un model de revolució cultural maoista, menyspreava, per exemple, la cultura autòctona i els no heterosexuals. Milers de persones moriren per els accions armades dels anomenats “senderistes”.

L’altra cara del genocidi foren les forces armades, amb matances, tortures i desaparicions com les que es feren dissortadament famoses al Xile i l’Argentina d’uns anys abans. Afectaren qualsevol indígena o camperol, sobretot els més significats socialment i políticament oposats a la ideologia governamental. Els botxins del cos militar s’excusaven en la lluita contra la guerrilla terrorista per perpetrar tota mena de malifetes injustes i inhumanes, més terroristes encara. En alguns moments semblava que els convenia l’existència dels senderistes. El poble massacrat, el de més baixa condició social, restava al bell mig de la contesa. S’estima en 70.000 els assassinats entre el 1980 i el 2000, on més de la meitat són responsabilitat de l’exèrcit.

“Jo sóc Angèlica Mendoza de Ascarza. Per què han començat aquestes desaparicions? Al meu fill de 20 anys se l’emportaren de casa els militars en 1983, a la matinada del 2 de juliol. Hi entraren a les 12 i mitja de la nit. El tragueren del llit. L’apallissaren. Se l’emportaren en roba de dormir i sense sabates. Regiraren tota la casa i no trobaren res del que buscaven. Què havien de trobar, si ell no havia fet res de dolent!

“Per què us emporteu el meu fill? –els hi vaig dir–. Tan sols perquè declare –em respongueren–. I per què se l’emporteu d’aquesta manera? Ha de declarar, senyora. – Jo em posí tota neguitosa i tots m’apuntaren amb les seues armes; a mi, al meu home i a la meua filla–. Calla’t d’una vegada, vella punyetera!

“A la meua porta hi havia el vehicle de l’exèrcit d’on havien eixit la trentena d’encaputxats que s’emportaven el meu fill. Fins a la porta jo el tenia agarrat i no el volia soltar per res del món. Llavors, començaren a colpejar-me, em trepitjaren, em retorceren la mà que l’agafava i, amb molt de dolor del meu cor, me’l furtaren. Demà, divendres, a la porta de la caserna, te l’entregarem –s’acomiadaren.

“En fer-se de dia, me’n vaig anar a la caserna i em digueren que no hi havia ningú amb aquest nom, que no sabien res del que els contava. Llavors em posí a buscar-lo pertot arreu com una boja; hores i hores vaig caminar; però no el trobí enlloc.

“A les dues setmanes d’això, vaig rebre una nota del meu fill que deia: Mama, sóc a la caserna, m’estan acusant del que no he comès, busqueu-me advocat i diners per traure’m d’ací. Cerquí advocat, cerquí diners, tot. Però a l’advocat no el deixaven entrar. Finalment, acompanyat pel pare, els ensenyaren les cel·les per fer-los vore que el meu fill no hi era.

“Comencí a cercar-lo de bell nou, sola encara, per barrancs on jeien cadàvers amuntegats, uns sense cap, altres sense ulls, sense llengua, les mans tallades. Cap del meu fill.

“Quan anava a presentar una denúncia al jutjat per la desaparició, vaig coincidir amb altres dones que havien perdut també el fill, el marit o el pare. L’advocat m’esperonà: per què no es reuneix amb les altres dones i van totes juntes? Vaig reunir una vintena de dones afectades; però ben aviat varen rebre amenaces: si seguiu la vella, us matàrem –les acoquinaven. Tenien por i s’allunyaren; però vaig fer-les insistència i ens unírem de bell nou, però més fort encara. Marxarem totes juntes pels carrers d’Ayacucho, protestant amb cartells davant la caserna militar, l’església i la fiscalia.

“Quan arribàrem a la porta, era plena de soldats per custodiar-la. Què vol vostè, senyora? –em demanaren–. Estic buscant el meu fill i vull parlar amb el general Noel –responguí–. Això no pot ser, senyora! –però el general eixia en aquell moment–. Què volen aquestes dones? –demanà el militar als soldats–. Per què no les afuselleu a totes? –reblà, despòtic–. Escolta, miserable, on és el meu fill?, on són els altres desapareguts? Tu, que eres un indígena, com goses parlar així? –li vaig amollar i l’agarrí pel coll ja dins del seu cotxe–. Mateu-me, merda, mateu-me! –li vaig cridar–. Anava de broma, dona –em contestà, esverat–. Per a tu és broma això, miserable, assassí fastigós? –no em poguí contenir.”

La seua determinació feia que, malgrat les amenaces que rebien, cada vegada més dones s’hi ajuntaven. Malgrat la seua insistència davant les autoritats, ningú no les hi donava dades per trobar els seus homes desapareguts i les acusaven de “terruques” (terroristes), mentideres i d’índies incultes. Viatjaren a la capital, Lima, per presentar la seua denúncia davant el govern mateix. Ja de tornada, el 18 de setembre, crearen l’ANFASEP (Associació Nacional de Familiars de Segrestrats, Detinguts i Desapareguts en Zones d’Emergència). L’alcaldessa d’Ayacucho d’aleshores, Leonor Zamora, les va recolzar i la desaparegueren també.

A “Mamà Angèlica” l’han amenaçada de mort diverses vegades. Una vegada, reptà el soldat que la volia matar: Quan val una bala? Te’n pague el preu d’una perquè em mates; però primer ensenya’m el meu fill i en acabat me n’aniré feliç d’aquest món.

A més de cercar els seus desapareguts, també s’han encarregat de vetllar i alimentar centenars de nens orfes a causa del conflicte.

Les dones d’ANFASEP, comandades per “Mamà Angèlica”, mai no han abandonat la seua denúncia i la seua recerca, acompanyades de fotografies dels seus familiars desapareguts. A hores d’ara, encara els segueixen buscant.

El seu exemple, però, ha servit perquè cresquera un moviment contra la impunitat i per la justícia, la veritat i la memòria, que l’any 2001 aconseguí acabar amb la llei d’amnistia que impedia jutjar les autoritats responsables del genocidi. Ja han aconseguit alguna condemna exemplar; però és força difícil enfrontar-se a l’aparell de l’Estat.

Després de gairebé trenta anys de lluita constant, en 2012, a “Mamà Angèlica” finalment li han estat reconeguts oficialment els seus mèrits per la defensa del drets humans al seu país.

Per mi, Angèlica, ets un exemple de coratge i fermesa contra la injustícia dels poderosos, uns covards que s’amaguen darrere les armes dels seus botxins. Un exemple més cridaner encara davant la ignomínia del cas espanyol, encara més greu i més endarrerit que el peruà.

Gràcies, Angèlica, per transformar el teu immens dolor en lluita a favor de tots els éssers humans. Bese les teues mans, que han hagut de treballar més dur del que et mereixes. Des d’ací honore la teua admirable persona.