Observar, llegir, escriure

Sobirania, autonomia, dignitat, dret de decidir, respecte a la nostra majoria d’edat, llibertat… tot és la mateixa cosa. Quan hom parla de sobirania, normalment es refereix a l’anomenada sobirania popular, que en un sistema de llibertats formals com el nostre (més teòriques que no pas reals) gairebé es redueix a votar als partits legalitzats cada quatre anys. Per altra banda, els membres de cultures minoritzades com la nostra, insistim a reclamar una justa i necessària sobirania política per decidir el nostre present i futur.

En ambdós casos, la tal sobirania esdevé espúria, mistificada, si no inclou d’altres de les quals se sent parlar com més va més, com ara la sobirania alimentària o la financera; aquesta darrera no tan coneguda i, per això, pense que és important fer-ne esment per tal que ens ajude a interpretar el que està passant a l’economia actual.

Fins a hores d’ara, totes les sobiranies, inclosa la financera, està en poder dels estats, que tradicionalment s’apleguen en una sola, anomenada popular o nacional. Quan aprofundim en aquest concepte des del punt de vista formal, per una banda, i en la realitat del món globalitzat actual, per altra, ens adonem que la sobirania clàssica es va perdent a poc a poc, a favor de les corporacions multinacionals productives i, sobretot, financeres.

Si la sobirania dels estats és una sobirania delegada i no desitjada (perquè, com s’ha demostrat abastament al llarg de la història, es “cuina” massa lluny de les nostres necessitats reals, tant individuals com col·lectives), què em digueu del fet que el seu gruix reste ara sota el domini d’institucions dedicades exclusivament a satisfer el seu afany de lucre?

Per resumir el que està passant a hores d’ara, on els propagandistes i defensors de la falsa llibertat capitalista tenen la barra de prendre’ns el pèl, fent-nos veure que és normal haver de pagar les pèrdues del casino financer, hom parla de “finançarització” de l’economia, un fenomen d’acaparament corrupte amb creixement exponencial les darreres dècades, pel suport descarat de tota mena de governs (corruptes, doncs), amb l’aprovació de lleis desreguladores de l’economia per part dels estats i de tractats entre aquests estats (com el TTIP que ens volen encolomar ara mateix), enganyant els seus votants, tot disfressant-los de major llibertat i millores diverses, que no solament mai no arriben, sinó que ens esclavitzen encara més i empitjoren la nostra vida.

Finançarització significa que el capitalisme financer ha sobrepassat i dominat l’economia real, la industrial, l’agrària i la ramadera tradicionals. Aquest ha esdevingut un càncer per a la societat actual, un engranatge diabòlic que produeix un creixement sense aturador del que ningú no pot escapar i una precarització de les condicions de treball de tothom. La competència pel capital ens imposa la competència pel treball. Si no acabem amb aquesta xacra, aquesta acabarà amb nosaltres. Els recursos financers, monetaris i crediticis, tenen ara un poder sobre la societat que no mereixen, tenint en compte que el seu motor es l’especulació i no la producció real.

Per sortir d’aquesta situació anòmala necessitem sobirania financera. Aquesta és la capacitat de participar en la presa de decisions que té lloc a l’àrea de gestió dels recursos financers i el crèdit. Això implica, entre d’altres (*):

–                      Alliberar-nos de la necessitat de creixement permanent que ens imposa el sistema capitalista. Per aconseguir-ho cal substituir l’actual sistema monetari i financer per un altre basat en l’economia real. Atorgar crèdits sense interessos. Això significa deixar de competir pel capital, tot i mantenint una economia de mercat.

–                      Que els ciutadans participen en la presa de decisions envers quines activitats cal finançar; perquè les actuals tecnologies de la informació i comunicació ho permeten.

–                      Garantir que el nombre d’hores laborals totals, necessàries per produir els bens que s’acorden, serà repartit entre tots els treballadors sense reduir els seus ingressos.

Els membres de l’economia de mercat en què participem com a treballadors, empresaris o consumidors hem d’abandonar la nostra actual condició servil per assolir el control del nostre destí. Tenim dret, entre d’altres (*):

–                      Al treball i a accedir al temps lliure generat pels augments de producció que les nostres societats han guanyat any rere any.

–                      A participar en la determinació del nostre futur, també en el procés de conformar els criteris del finançament amb la nostra moneda; perquè el risc d’aquest mitjà econòmic és públic.

–                      A no col·laborar en un sistema monetari i financer que exigeix el creixement infinit del sistema econòmic i, conseqüentment, en la destrucció del planeta i la sobreexplotació del gènere humà.

–                      A no col·laborar en activitats de fabricació d’armes, tràfic de drogues, proxenetisme, especulació, corrupció, etc., a base de no compartir moneda amb aquells que les practiquen; no posar la nostra energia vital al servei d’activitats que no ens interessen, fent servir altres monedes més “netes”.

–                      A renunciar al cobrament d’interessos pels nostres diners, a canvi de no haver de pagar-los quan necessitem amprar-los, i a sotmetre’ns en l’ús del crèdit als límits establerts per les normes que l’interès general determine.

El missatge d’aquesta reflexió és que aquest canvi de paradigma és possible, malgrat el “mantra” diari a que ens sotmeten (si sou tan “masoquistes” com per veure, escoltar o llegir els mitjans del règim) els que ens dominen i els seus acòlits (siguen polítics, periodistes, tertulians o articulistes “experts”). Necessitem un sistema monetari i financer alternatiu i sa, com el que ens presenta, per exemple, Susana Martín Belmonte al seu llibre “Nada está perdido”, el qual m’ha inspirat els meus darrers apunts i en recomane la lectura de bell nou.

Però també hem de saber que no ens ho posaran fàcil. Malgrat la recança que ens traspassa en saber-ho, hem reconèixer, si som sincers amb nosaltres mateixos, que tothora vivim a dins d’una guerra, directa o indirecta, d’alta o baixa intensitat, per defensar-nos dels que ens exploten i dominen. Ells tot el temps estan ordint com mantenir-nos a ratlla, amb enganys i paranys o repressió si cal. Una guerra que nosaltres no voldríem, però que els poderosos ens han imposat des que el món és món. Ells tenen por del poble perquè saben que hi han estat injustos i ens han traït un munt de vegades.

També hem de saber que amb unes “regles del joc” amb “cartes marcades”, com les que tenim ara i ací, no arribarem enlloc. No hem de refiar-nos d’intermediaris interessats com són els polítics professionals. Ho hem de fer nosaltres mateixos, decidir nosaltres mateixos, ben informats i ben plegats.

Trobe que hem perdut el valor fonamental de la vida: el respecte a la dignitat dels éssers que habitem aquesta nau espacial anomenada Terra. Hem capgirat el nostre valor central, que és el ser, pel posseir. El poder fora de nosaltres ens força a malbaratar el nostre temps, havent de vendre la nostra força de treball per tenir el mínim per a viure; llavors hauríem de repensar-nos una mica més si veritablement paga la pena continuar més enllà, amb els mateixos afanys consumistes i insolidaris de qui ens explota, els quals reforcen el sistema que ens esclavitza. O és que han aconseguit fer-nos addictes a la feina assalariada i al consumisme? Potser tenim por a la llibertat?

No es tracta de ser uns beneits i perdre-ho tot en una lluita sincera i directa amb allò o amb qui ens esclavitza; perquè hem de menjar cada dia i tenim tots els poders de l’Estat en contra nostre (per això l’han creat). Mentre aguantem el dia a dia, mentre maldem per agafar al vol el “carpe diem”, hem de cercar altres camins paral·lels, preparar-los i començar a trepitjar-los amb altres companys per confortar-nos ensems. Hem de pensar en els nostres fills, en els nostres veïns i en el nostre planeta que s’ensorra. Hem de recuperar la nostra llibertat individual i col·lectiva. Hem d’aconseguir que la sobirania, totes les sobiranies, retornen a nosaltres, insistesc, sense intermediaris interessats a viure a sobre nostre, sense jerarquies, sense autoritarisme.

(*) Font: llibre citat al text.