Observar, llegir, escriure

L’horta de València, aquest fabulós cinturó verd que, malgrat les agressions constants que ha sofert al llarg de la història recent, encara envolta el cap i casal, està en perill de desaparició, assassinada per un darrer pla general d’ordenació urbanística, promogut pels campions de la destrucció de tot allò autènticament valuós dels valencians: de la pèrdua d’un tarannà, d’un mode singular de fer i entendre la vida, d’una cultura valenciana digna d’aquest nom.

Els liquidadors són les classes altes extractives, que des de gairebé sempre han retingut el poder real a la nostra societat i han estat representades per partits conservadors i reaccionaris, com ara el PP. Amb els mitjans que sempre han disposat al seu abast, amb la connivència dels poders fàctics i subornant a qui calguera, han aconseguit despersonalitzar la majoria d’habitants de la capital de l’antic regne i rodalies, convertint-los en titelles vergonyants de la casta extractiva de la capital de l’Estat. Ara que disposen d’AVE fins a València, malauradament ja és més certa que mai la imatge empobrida d’una València com a platja de Madrid.

Fins a la generació que jo represente, la meua nissaga familiar ha estat sempre camperola (llauradora en diem ací) i la terra que conreaven se situava a l’Horta Nord, un tros de camp d’una hectàrea en terme precisament del cap i casal. Mons pares se l’hagueren de vendre per poder tenir una jubilació digna, després de tota una vida dedicada a l’hort, sense repòs, de sol a sol i fins i tot de nits, per vendre al Mercat d’Abastos de València els fruits de les seues collites. Jo no volia desfer-me’n, fins i tot vaig plorar el dia que ho varen decidir; però vaig entendre que tots dos no podien passar amb la jubilació mínima que li va quedar a mon pare i que en el futur la terra seria un entrebanc per a nosaltres, els fills, que ens n’havíem allunyat per la seua voluntat de donar-nos una vida millor. Encara recorde com ma germana i jo ens passàvem totes les vacances d’escola, sobretot als estius, treballant a l’hort, ajudant els pares, suportant xafogors i fatigues; però també gaudint de les collites, de l’abundor vegetal, de l’harmonia de cavallons, solcs i taules tan rectes, del tapís amb tots el colors del verd, del soroll de l’aigua i la contemplació de la volta celeste; de tota una sèrie de formes, colors, olors, sabors i textures de la natura, amansida i ordenada per l’esforç humà.

En saber el darrer colp que volen descarregar sobre l’horta, em vaig revoltar i entristir alhora, conscient que la desfeta no sols suposarà l’afebliment d’una cultura sinó també posarà en greu perill la sobirania alimentària de la ciutat, i em vaig proposar escriure unes ratlles per deixar senyal d’això que em cremava per dins. Vés per on, fa uns dies he tingut la sort d’escoltar una entrevista a Ràdio Klara, penjada a la web de Per l’horta, que m’ha facilitat la feina, perquè representa exactament el que jo sent.

Escoltant Empar Pujades, veïna d’una pedania del sud de la ciutat de València, membre d’una família que perdé la terra per les expropiacions del “Pla Sud” franquista cap a finals del anys seixanta del segle passat i ara amb perill de perdre l’habitatge on viu de tota la vida, si finalment s’aplica el nou PGOU de València, se’m va establir una ressonància amb el seu dolç parlar ple d’emoció, expressió d’una senzillesa, sinceritat i honestedat que corprèn si sintonitzes amb el seu missatge.

Com Empar i tots aquells que estimem la nostra terra: Reclamem la paralització temporal del PGOU. Cal que la ciutadania tinga l’oportunitat de decidir democràticament el futur de la ciutat i l’horta de València! (Campanya #hortaésfutur).

(Continua a la segona part.)