Observar, llegir, escriure

Les dades científiques apunten cap a la desaparició, durant l’actual segle XXI, per l’activitat destructora dels homínids, de vora la meitat de les espècies de plantes i animals que encara ens acompanyen al nostre meravellós i, fins ara, únic planeta on es desenvolupa allò que anomenem la vida.

Aquesta és la qüestió de la qual tracta el darrer llibre que he llegit: “La sexta extinción. Una historia nada natural”, de la periodista científica Elisabeth Kolbert, tot just editat per Crítica, a la seua col·lecció Drakontos. Un recull d’articles al voltant del procés d’extinció dels éssers vius que poblen el nostre planeta Terra per l’acció esbojarrada de l’Homo sapiens. Una obra ben interessant, malgrat la situació tan lamentable que ens hi mostra.

Periodista de la revista The New Yorker, Elisabeth Kolbert cerca la notícia entrevistant científics experts (en aquest cas, biòlegs, bioquímics, climatòlegs, ecòlegs, geòlegs, geògrafs… amb especialitats diverses) i visitant “in situ” els llocs on es desenvolupen els treballs de camp més anomenats de cada tema (illes de corall, trossos de selva verge, coves de mines abandonades, móns artificials com Biosphere 2, zoològics…), per presentant-nos els resultats que s’estan obtenint ara mateix pel que fa a l’evolució de les espècies.

En qualsevol dels casos triats: amfibis, coralls, rat penats, pingüins, ocells, mamífers, arbres… la destrucció que s’albira és extraordinària. Hom parla d’unes 20.000 espècies en perill ara mateix i de la previsió de la desaparició en un segle de l’ordre de la meitat de les que actualment poblen el planeta (segons E.O. Wilson), si continuem degradant-lo al ritme present. Hi intervenen factors com la reducció del sòl verge, la destrucció d’hàbitats per la febre cimentadora, l’agricultura, la caça i la pesca intensives, la desforestació accelerada, la introducció d’espècies invasores per la globalització forassenyada, la contaminació ambiental que s’enfila, amb l’augment, entre d’altres, de la concentració de gasos d’efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà, etc.), i el consegüent augment de les temperatures arreu i l’acidificació dels oceans. Segons el biòleg T. Lovejoy, s’està produint una dissortada sinèrgia destructiva entre tots aquests factors, la qual ens està conduint cap a una crisi biòtica inexorable. No es tracta tan sols d’una acumulació de canvis, és també la velocitat o la acceleració i la sinèrgia d’aquests allò que els fa tan devastadors. Especialment esfereïdor em va resultar copsar l’ofec i la mort lenta a què sotmetem les castigades plantes i animals quan, a més de canviar-los les condicions ambientals, no les deixem traslladar-se cap a zones més aptes per a viure, en barrar-los el pas amb les nostres autovies o altres obstacles de ciment.

En paraules de l’autora: En transtornar aquests sistemes (enderrocant selves plujoses als tròpics, alterant la composició de l’atmosfera, acidificant els oceans) estem posant en perill la nostra pròpia supervivència. Entre les nombroses lliçons que provenen del registre geològic, tal vegada la major lliçó d’humilitat siga que a la vida els resultats passats no garanteixen els resultats futurs. Quan es produeix una extinció en massa, s’emporta els febles i afebleix els forts… L’antropòleg Richard Leakey ha avisat que “Homo sapiens podria no ser únicament l’agent de la Sisena Extinció, sinó que corre el perill d’esdevenir una de les seues víctimes”… Una cita de l’ecòleg de Stanford Paul Erlich: “En empènyer altres espècies a l’extinció, la humanitat s’afanya a tallar la branca que la sosté”.

El sistema capitalista, amb la recerca obsessiva de guanys accelerats (per a uns pocs; però, atenció!, als quals tots hi col·laborem), està generant també una destrucció accelerada de l’equilibri de la nostra subtil i protectora Gaia.

Les dades que ens mostra el llibre permeten qualificar aquesta extinció, sense cap dubte antropogènica, com una gran extinció, massiva, comparable a les cinc darreres, les quals també hi són esmentades i comparades.

No és pas paranoia. Els fets ens demanen respostes, més empatia amb els nostres germans del planeta.

“Morir d’èxit” en dirien alguns; però èxit per a uns pocs! Que no ho veiem? Esdevenim cada vegada més urbanites, amb un entorn desnaturalitzat, i no som conscients de com es degrada la natura al nostre voltant. A tot estirar pensem que serà com un canvi de decorat i prou. I també que els que manen ho adobaran. Ignorants? Sí. Irresponsables? També. N’hi ha també d’insolidaris sense vergonya: el qui vinga darrere, que tanque la porta!

Com que encara ens sentim com xiquets i sembla que ens agrada que ens manen, deixem els nostres destins en mans d’una colla d’inconscients, a més d’uns aprofitats pocavergonya.

Estem matant el nostre hàbitat. La seua propaganda, la dels irresponsables, que tot ho envaeix, ens sedueix sense defalliment: gasteu, llanceu… que no passa res. Però, malgrat que altres ens empenyen, nosaltres també ho som de responsables.

Transgènics, és a dir, llavors de poques espècies en mans de poques corporacions… Pèrdua d’espècies autòctones. Aliments “quilomètrics” que generen una despesa energètica innecessària i més contaminació mediambiental. Abús de productes químics per augmentar el rendiment de les collites (fertilitzants, herbicides, pesticides…), de les granges (antibiòtics, hormones), de les fàbriques (matèries primeres artificials, carcinogèniques, disruptors hormonals…), que contaminen el sol, les aigües, l’aire que respirem.

L’alimentació amb carn d’animals no s’atura, ni de bon tros, la qual cosa multiplica per desenes de vegades la despesa energètica necessària per alimentar-nos els humans que vivim en aquest planeta. A més, la ramaderia i els seus subproductes suposen actualment la meitat de les emissions globals d’efecte hivernacle. En canvi, l’agricultura ecològica i camperola, i l’alimentació més vegetariana poden refredar el planeta (Esther Vivas, “El negocio de la comida”, 2014).

Consum desorbitat a les llars que s’ho poden permetre. Fins quan?

Consum forassenyat d’energia en competicions esportives estúpides i fastos innecessaris. Circ i supèrbia malaltissa que a la gent pusil·lànime li agrada. De fet, amb aquesta quincalla compren les seues consciències.

Mobilitat malbaratadora en potenciar el vehicle privat amb energia fòssil, generadora de gasos d’efecte hivernacle. Guanys a curt; però pèrdues irreparables a llarg termini.

Acumulació sense límits, creixement accelerat, sobreproducció, consumisme sense aturador, obsolescència programada, contaminació forçada, destrucció exponencial… Però mesures correctives de “fireta”, amb molt d’”autobombo”, això sí. Creixement sostenible i decreixement, segons el cas,  en són el camí. No hi ha altre d’assenyat. Ras i curt: cal pitjar el fre d’una vegada!

Això és el capitalisme neoliberal globalitzat que ens envaeix. Ens porta estrès del dolent; però sembla que no ens fa gaire nosa. És normal, ens diuen. Tothora ens fan veure que cal lluitar, competir amb qui se’ns creua pel camí, perquè si no ens aixafarà a nosaltres. És la llibertat! (?), reblen. Quina llàstima fa tot això si no fos que tots ens trobem en aquesta lluita. Bèsties! Homínids! Ausades que anem errats! El respecte, l’empatia, la solidaritat, l’ajuda mútua… ens faran vertaderament lliures! Humans! Feliços!

La insatisfacció permanent és la conseqüència dels valors egoistes i consumistes del sistema dominant, que ens “injecten” a cada moment. Menys de la meitat del planeta consumint com diversos planetes junts, mentre l’altra meitat passant fam! Els rics “morint d’èxit” i “matant d’èxit” els més pobres.

I això mateix ho fem amb els éssers de la natura. Els considerem inferiors i, per tant, al nostre servei (visió influenciada pels mites religiosos que ens han ficat al cap). No sabeu que la vida a la Terra, representada per la hipòtesi de “Gaia”, tan sols és possible si hi ha un equilibri entre els seus mars, les seues terres, el seu cel, els seus animals, les seues plantes, els seus microorganismes…! Tot engegat i adobat per l’energia que rep de l’estel mare, el Sol.

Segons el premi Nobel de Química Paul Crutzen, Antropocè és el nom d’una hipotètica era geològica que començaria amb l’anomenada “revolució industrial” dels humans i que, en només un parell de segles, ha donat a la Terra canvis extensos i sense precedents, que alteraran el planeta per a milions d’anys. Tant de bo siga per a bé!

Malgrat tot, siguem optimistes: el nostre gènere animal ha demostrat ser el més destructor per a la vida a la Terra; però també té una enorme capacitat per construir i capgirar la situació. De nosaltres depèn!