Pau Comes

L?opinió publicada a certs mitjans tradicionals, i
certs ?comandos legals? d?una federació de partits que no esmentaré per no
donar pistes, han inflat una bombolla anomenada Reagrupament, que als que tenim
una mica més memòria que els peixos ens recorda massa a altres coses, com el PI
o EC. De fet, si recordem en quins mitjans tradicionals (en aquella època
encara no existien els blocs) apareixien les notícies que pretenien donar-los més
rellevància de la real, i a quin partit van acabar els seus líders, potser
tindrem la resposta a la pregunta que es feien sempre el romans en aquests
casos: ?qui prodest??, és a dir, qui se?n beneficia? (segueix…)

De fet, aquest és el darrer episodi (de
moment) del conflicte generat per les dues estratègies diferents dels
independentistes i dels convergents-unionistes.

Per resumir-ho molt, Esquerra vol aconseguir
la independència (començant pel Principat, si cal), i sap que, per a tenir èxit
cal que aquest objectiu sigui transversal en tot l?espectre ideològic de la
societat. En resum, que no n?hi prou només amb els sobiranistes d?esquerres, o
amb els sobiranistes de dretes, si volem
aconseguir la independència. El que cal és que cadascú faci la feina al
sector que li correspon: a Esquerra li toca fer el ?sorpasso? als socialistes,
i a CiU li toca fer menys d?Unió Mallorquina i més de PNB.

Si tots dos partits tinguessin clara aquesta
estratègia, no s?estarien barallant tot el sant dia. El problema és que CiU en
té una altra, la que ha dut a terme durant 23 anys, i que seguiria duent a
terme si els resultats electorals no ho haguessin impedit: crear-se un ?nínxol de
mercat? per arribar a ser prou gran per governar la Generalitat, i prou. Sense
qüestionar el marc legal on estem, és clar. Això passa per ser gran ?que ja està
bé- però també passa per fer que els altres partits no creixin (especialment
els que els poden disputar els vots). I si els poguessin fer desaparèixer, molt
millor.

Això explica perquè CiU va donar tot el suport
que va poder al PI, i ha rebutjat tots els oferiments de col·laboració d?Esquerra
quan podia triar entre els independentistes i els populars. L?animadversió dels
dirigents convergents-unionistes contra Esquerra es va exacerbar amb el pacte
del Tinell, però es van ?revenjar? amb el pacte de la Vergonya, encara que
signifiqués retallar de dalt a baix l?Estatut del 30-S: cadascú té les seves
prioritats… La venjança es va tornar agra amb els resultats de l?1-N, i la
formació del govern d?Entesa posterior. La prova, les dimissions, crits i
ganivetades en les cúpules dels dos partits de la federació, amb prou feines
aturades per Mas tot esperant el 27 de maig.

I en això surt en Carretero. Amb la confiança
que em dóna compartir-hi militància (almenys de moment) i d?haver-hi parlat
personalment ?dues coses que la majoria dels seus ?defensors? actuals no poden
dir-, li puc dir que, si per ser independents n?hi hagués prou amb plantar-se
davant Montilla, a uns quants ja se?ns hauria ocorregut fa temps, i fa estona
que seríem un estel a la bandera europea. Però la realitat no és així.

De la mateixa manera que estic convençut que
ho serem, i més aviat del que molts dels nostres enemics temen, també estic
convençut que no serà tan fàcil. És més, com més ens hi acostem, més pedres
trobarem al camí. De moment, no es pot pretendre acusar de no ser
independentista a l?únic partit parlamentari que no ha parat de dir-ho ?raó per
la qual se l?ha silenciat als mitjans tradicionals, i se la criminalitzat quan
no se?l podia silenciar. Ni això és Escòcia o el Québec (encara!), ni Esquerra
té els suports de l?SNP o el PQ (encara!)… ni CiU és sobiranista (encara!).

Però tot això ha de canviar. La qüestió no és
fer un altre partit de centre-dreta, però independentista (tipus PRC), o fer
una altra ?Esquerra? perquè l?actual se suposa que ja no és independentista. Per
si algú en té dubtes, que miri quants vots va treure RC l?1-N, o quants vots va
treure l?opció del No (sí, sí, la mateixa de Carretero) el 18 de juny. Ara no és
l?hora d?atomitzar-se una altra vegada, sinó que cadascú faci la seva feina. I
entre tots els ho hem de reclamar. No duu enlloc reclamar a Esquerra que es
planti amb només 21 diputats, o que torni a l?oposició. Ja hem viscut molts anys
d?Esquerra a l?oposició, i la feina que ha pogut fer és molt poca, més enllà
dels convençuts. Ara toca estendre la necessitat de la sobirania entre els
no-convençuts. I tant Esquerra com CiU
tenen molta feina a fer en aquest sentit. Jo no nego que amb alguns convergents
tinc discrepàncies personals, però tinc clar que la meva prioritat és el país,
i per això sé que no ens podem permetre, no ja que desaparegui, sinó que perdi
pes la federació de CiU. CiU ha de ser més forta encara, però sobretot s?ha de
sobiranitzar. Aleshores tindrà sentit l?acostament entre Esquerra i CiU, si cal.
El que no entén ningú és que algú com D. Madí parli d?una millor entesa amb el
super-independentista Carretero, i no es preocupi abans de sobiranitzar el seu
propi partit. Tret que, sent conseqüent amb l?estratègia actual de CiU, només
busqui erosionar un ?competidor? per les cadires de la Generalitat, és clar…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!