Observar, llegir, escriure

Cal un Servei Meteorològic Valencià. Aquesta seria una de les conclusions d’allò que els socis d’AVAMET demanem de fa temps i que va quedar palès ahir dissabte al Museu de Ciències Naturals de la ciutat de València, al col·loqui de la xerrada que s’hi esdevingué dins dels actes del “Mes de la Meteorologia Valenciana”.

Per altra banda, el proppassat 24 de febrer, les Corts Valencianes acordaren, a proposta del grup parlamentari “Compromís” en la Comissió de Medi Ambient, “instar al Consell a que faça un estudi per a valorar la necessitat i la conveniència de la creació d’un Servei Meteorològic Valencià, tenint en compte el benefici públic que la seua possible creació suposarà per als sectors productius valencians i per a la prevenció i protecció de la ciutadania.” Una declaració d’intencions que pot quedar en “paper mullat” si el govern que eixirà de les properes eleccions no ho tira endavant.

Els oradors de la jornada de dissabte al Museu del Jardí de Vivers, apassionats i professionals de la meteorologia, en Rafael Armengot, membre actiu d’AEMET (amb la seua dissertació “Què ens torna la meteorologia als meteoròlegs?”) i en Víctor Alcover, membre jubilat d’AEMET (amb la seua “Anàlisi operativa d’un cas de pluja extrema. Limitacions predictives i de vigilància meteorològica”), compartien la proposta de disposar d’un servei meteorològic propi, tot i que bastant matisada, tal volta per la seua vinculació actual o recent a la institució meteorològica estatal.

Rafa Armengot enyorava el que ell anomenava “anys gloriosos” de la predicció meteorològica valenciana, quan funcionava prou autònomament un Grup de Predicció i Vigilància “regional”, el qual deixà de ser operatiu per voluntat dels caps de Madrid. Ara, a la delegació valenciana de l’AEMET, s’encarreguen de la meteorologia aeronàutica de tot l’Estat i de la prevenció d’incendis forestals. Els que manen a l’AEMET canviaren l’estructura més descentralitzada anterior per un altra on els diferents centres regionals s’encarreguen d’uns determinants serveis; però per a tot l’Estat. Ara, segons digué, les prediccions meteorològiques per al nostre país també les decideixen a Madrid.

Víctor Alcover, en la seua condició de jubilat, fou més clar, tot i que amb la màxima “correcció política” possible, avesat com estava a obeir ordres dels caps del seu departament. Les seues paraules amables, però plenes d’ironia, deixaren entrellucar en la institució meteorològica estatal i les seues delegacions un ambient de corporativisme, autoritarisme, centralisme, defensa extrema de càrrecs i sous aconseguits, casos de manipulació de la informació per interessos polítics (ens en contà un de falsa predicció amb alerta roja, forçada per “Protecció Civil”, el motiu de la qual mai no l’arribà a saber i que motivà que tancaren les escoles de la zona on hi havia pluja anunciada, sense ploure finalment ni gota; també el cas d’una altra predicció forçada per no deixar en ridícul un alt càrrec, el qual havia fet unes declaracions als diaris dies abans), manca de coordinació entre institucions estatals i autonòmiques, i fins i tot entre àrees de la mateixa institució. Ell veuria, millor que un Servei Meteorològic propi, un grup assessor meteorològic propi. És una opinió molt respectable; però sembla que té massa interioritzada la visió estatal de l’assumpte. Víctor Alcover mateix fou qui va raonar que la meteorologia de les nostres comarques és molt particular, força difícil de predir i, llavors, calen més dades a temps real i meteoròlegs predictors amb molta experiència en el nostre tipus d’oratge, per avisar a temps de les catàstrofes meteorològiques que de tant en tant visiten les nostres comarques. Va contar-nos una anècdota de fa anys, on en una reunió a Madrid no s’acabaven de creure les extraordinàries intensitats de pluja que es poden arribar a arreplegar als nostres pluviòmetres amb motiu de fenòmens convectius violents, tipus “gota freda” a la tardor. De fet, la classificació de la pluja segons la seua intensitat no és pas la mateixa segons l’AEMET que segons el SMC (Servei Meteorològic de Catalunya). (*)

Sembla que davant aquesta situació, a Catalunya, el País Basc i Galícia van decidir crear els seus propis Serveis Meteorològics. Cap del ponents no va saber o voler valorar-nos comparativament com han anat aquestes experiències autònomes. Rafa Armengot tan sols recordava alguns intents d’acostament entre el Servei Meteorològic de Catalunya i l’AEMET durant l’etapa del “tripartit” a Catalunya. “No en tenim dades per opinar”, van dir; senyal de la incomunicació entre institucions. Qui n’és el responsable o els responsables?

Per tot el que es digué a la xerrada i sobretot al col·loqui final, demanem la creació d’un Servei Meteorològic Valencià; però que no reproduesca els defectes del servei estatal i que siga un vertader servei públic; és a dir, per a tots els valencians, amb accés lliure a totes les dades. També coordinat amb els serveis semblants dels territoris limítrofs. Per això és molt important que siga un servei públic de caràcter tècnic i no governamental, per minimitzar les manipulacions i les interferències dels polítics de torn en un àmbit que no els pertoca.

(*) Un retret he de fer-li: Ell veia la nostra afició com quasi exclusivament masculina, basant-se en el paper ancestral de l’home com a caçador-recolector (i la seua necessitat de saber de l’oratge), mentre que la dona era la responsable de la cura dels fills. Pense que aquesta és una visió esbiaixada de la realitat (fruit probablement de l’adoctrinament patriarcal i masclista a què hem estat sotmesos); malgrat que, efectivament, som més homes els qui practiquem aquesta afició i professió. Sabem que les dones tenen una capacitat d’estudi i d’atenció a diversos fenòmens alhora superior als homes, la qual cosa hauria de resultar en una major eficiència a l’hora de fer prediccions.