Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
Compte amb els medicaments!
Si encara confiàveu cegament en les farmacèutiques i en els metges, ja és hora que us espavileu. Cal llegir els prospectes de les medecines abans de prendre-us-les. No n’abuseu mai i aneu-hi amb compte com més noves més.
Estic encantat per la lectura del llibre “Medicamentos que matan y crimen organizado. Cómo las grandes farmacéuticas han corrompido el sistema de salud” de Peter C. Gotzsche, editat per Los libros del Lince en agost d’aquest any. Una obra que considere la millor de les que he llegit en els darrers anys; millor quant a missatge, quant a servei públic. L’estil d’escriptura, de divulgació científica, també està força bé per als qui ens agraden aquests temes i, a més, la traducció de Pau Gros Calsina la veig força encertada.
L’autor: Peter C. Gotzsche és un recercador mèdic danès, director del Nordic Cochrane Center al Rigshospitalet (Copenhaguen, Dinamarca). Ha escrit nombrosos estudis dins de l’anomenada Col·laboració Cochrane. Master of Science en Biologia i Química en 1974. Es va doctorar en Medicina en 1984. Va treballar en els departaments d’assajos clínics i regulació de medicaments de diverses empreses farmacèutiques. Posteriorment va exercir la medicina en diversos hospitals de Copenhaguen. En 1993 fundà, junt amb altres col·legues internacionals, The Cochrane Collaboration i aquest mateix any creà el Nordic Cochrane Center. És autor de nombrosos articles científics i llibres sobre medicina. Entre els seus resultats d’investigació destaca que el placebo té un efecte molt petit i que moltes metanàlisis poden patir errors d’extracció de dades. Gøtzsche i els seus coautors han criticat sovint els mètodes d’investigació i la interpretació de resultats d’altres científics, per exemple en la metanàlisi de placebo. Gøtzsche també ha fet comentaris i crítiques sobre metanàlisis, la independència editorial de les revistes mèdiques i la pràctica dels escriptors “negres” en medicina.
Com podem llegir en una presentació del llibre a la xarxa, l’autor demostra amb dades exhaustives de quina manera la gran indústria farmacèutica corromp metges, revistes i societats científiques, organitzacions de pacients, governs i agències de medicaments per a millorar els seus beneficis, encara que siga a costa de la mort dels seus “clients”: tots nosaltres, els pacients. Si llegim el llibre sabrem per què els medicaments s’han convertit, després de les malalties del cor i el càncer, en la tercera causa de mort al món. L’obra és una denúncia de la indústria farmacèutica: la sobremedicació i las pràctiques corruptes d’un sector que oblidà l’ètica per pensar sobretot en els beneficis. A la contraportada s’anuncia que la seua lectura és recomanada por Joan Ramon Laporte (professor de Terapèutica i Farmacologia Clínica de la Universitat Autònoma de Barcelona) i Teresa Forcades (metgessa, teòloga, monja benedictina i activista destacada de Procés Constituent). Malgrat que no és pas “santa de la meua devoció”: Quanta raó tens, Teresa! Quant de sarcasme injust feien amb les teues declaracions envers les farmacèutiques!
De la meua experiència personal i la d’acompanyar als metges els meus pares, jo ja tenia uns criteris formats envers aquest tema, paral·lel al que ens desvetlla l’autor; aleshores, sempre m’he llegit els prospectes dels fàrmacs per saber els riscos a què m’enfrontava (desobeint el consell dels metges), he defugit les medecines sintètiques tant com he pogut i, quan no ha estat possible, m’he les he llevat a poc a poc, però completament, tan bon punt he enllestit el tractament. La lectura del llibre de què us parle, però, ha estat definitiva per fixar-los definitivament.
Estic encantat amb el que he aprés al llibre; encantat per allò que ens mostra i demostra, malgrat el seu material tan esfereïdor, escandalós, vergonyós i immoral. Tenim tan poques oportunitats de desemmascarar, amb dades tan inqüestionables, aquests malfactors, cobdiciosos i mentiders que ens fan malbé la vida sense adonar-nos-en! Aquesta obra és una oportunitat d’or per saber amb qui ens l’estem jugant. I és una altra ocasió per confirmar com el sistema capitalista (o qualsevol altre sistema d’explotació i dominació -és a dir, antidemocràtic-, econòmic o d’altre tipus), produeix corrupció a manta i sense aturador, i no l’importa la vida humana ni la de la resta del planeta.
Evidentment, el fet que les empreses farmacèutiques més importants siguen caus de corrupció no vol dir pas que tots els medicaments que produeixen siguen dolents. N’hi ha que, presos amb moderació, ens alleugereixen els patiments i ens donen més qualitat de vida. Alguns, fins i tot, han estat una gran troballa per guarir malalties que abans conduïen inexorablement a una mort a curt termini. Però, degut al funcionament mafiós de tot el circuit que va des del descobriment, passant pels assajos clínics, l’aprovació oficial, la fabricació i acabant en la comercialització d’un fàrmac determinat, hem de mantenir-nos ben desperts perquè no ens donen “garses per perdius”. D’ací les recomanacions que us he donat de bon començament.
Finalment, com sempre m’agrada fer, vull donar-vos un tast d’alguns del fets, en aquest cas lamentables, que es mostren al llibre, per tal d’engrescar-vos a llegir-lo i a moure’ns tots plegats per canviar una situació tan immoral.
— Les grans farmacèutiques cometen tants delictes d’aquest tipus, i tan sovint, que és evident que el seu model empresarial compleix tots els requisits per a ser considerat com crim organitzat (segons es descriu en la llei RICO dels EUA)… Els delictes que comporten la mort de milers de persones haurien de ser vistos com un crim contra la humanitat… Resulta esgarrifós que hi haja tantes similituds entre la indústria farmacèutica i la màfia…
— L’únic principi de la indústria són els diners, de manera que com més diners generes, millor empleat et consideren. En les farmacèutiques treballa molta gent honrada i respectable, però és als que escalen fins a les posicions més poderoses als quals el criminòleg John Braithwaite defineix com “cabrons sense escrúpols” després d’haver-ne entrevistat un quants… Pràcticament totes les persones que puguin tenir un impacte en la indústria farmacèutica han estat objecte de suborn (o amenaces): metges, directors d’hospitals, ministres, inspectors de sanitat, duaners, assessors fiscals, registradors farmacèutics, inspectors de fàbriques, funcionaris encarregats de fixar preus, partits polítics…
— La indústria farmacèutica és com un paràsit per a la societat, i alhora atrau més paràsits. El mateix que passa a la natura… El cardiòleg britànic Peter Wilmshurt ha actuat diverses vegades com a denunciant i ha descobert nombrosos d’exemples de frau en projectes de recerca en què metges i editors estaven conxorxats.
— Les farmacèutiques paguen als metges fins a 1.000 euros per pacient.
— La corrupció acadèmica toca fons quan els metges col·laboren amb les farmacèutiques promocionant fàrmacs per a indicacions no aprovades, cosa que pot perjudicar els seus pacients, i, com a tal, hauria de ser considerada un delicte penal.
— Si els nord-americans saberen algunes coses que van ocórrer a la FDA, mai no prendrien altra cosa que aspirina (Len Lutwalk, científic de la FDA)… La classe política ha afeblit les exigències de regulació de manera progressiva, a causa del fet que el seu interès se centra més en els diners que en la seguretat dels pacients…
— Si una empresa farmacèutica oculta els danys mortals que causen els seus fàrmacs, això pot acabar amb la vida de desenes de milers de persones. Per tant, hauríem de ser molt més curosos amb els fàrmacs que amb els automòbils. Però no ho som pas… L’anàlisi dels fàrmacs hauria de ser una iniciativa pública, però no ho és pel fet que els diners de les farmacèutiques és a tot arreu. Fins i tot les agències del medicament cobren de la indústria, de manera que competeixen entre elles per ser les més “obertes”… El problema és que els reguladors no acostumen a consultar aquests dubtes amb la societat, sinó amb qui té interessos evidents en l’assumpte… En conseqüència, hom ha creat una cultura en què moltes de les decisions que es prenen no serien recolzades per la societat si aquesta tinguera poder per decidir-ho.
— Hi ha un problema generalitzat de conflictes d’interessos econòmics en la regulació dels fàrmacs; de fet, és habitual que els reguladors alternen els seus llocs de treball en agències del medicament amb altres en empreses farmacèutiques; el conegut fenomen de la “porta giratòria”.
— Contràriament al que fora més convenient, la regulació farmacèutica no es basa en el principi de precaució sinó en el de permissió, de manera que s’atorga el benefici del dubte de manera sistemàtica a la indústria farmacèutica en lloc dels pacients.
— És altament preocupant que, segons una enquesta, el 70% dels científics de la FDA no creuen que els productes aprovats per aquest organisme siguen segurs… Almenys el 51% dels fàrmacs es veuen sotmesos a modificacions en el prospecte a causa de problemes greus de seguretat descoberts després de la seua comercialització… No hi ha dubte, doncs, que molts dels fàrmacs són perillosos. El problema és que no sabem quins ho són… Si realment volguérem fàrmacs segurs, demà mateix tindríem el problema solucionat. És veritablement senzill dissenyar-hi els estudis necessaris; tanmateix el problema és que a les agències d’aprovació de medicaments no els interessa fer-ho.
— Als Estats Units i a Europa els medicaments són la tercera causa de mort, després de les cardiopaties i el càncer.
— Poques vegades a la meua vida he vist un comportament tan deshonrat. Les farmacèutiques manipulen de forma habitual les dades que apareixen publicades… Siguem seriosos: què puc treure de bo d’un article sobre un fàrmac, que apareix en un suplement d’una revista el director de la qual cobra diners de la mateixa farmacèutica?
— El fet que els polítics nord-americans permeten la publicitat directa al consumidor és terriblement nociu per al sistema de salut pública.
— Els antitussígens són ineficaços; però malgrat això les farmacèutiques han aconseguit que se n’aprovaren una munió, i les seves vendes són elevades.
— A diferència dels metges, els pacients sí que poden conèixer els perills de cada fàrmac; poden fer una cosa tan senzilla com llegir el prospecte i deixar de prendre’l si consideren que és massa arriscat per a ells.
— El risc de prendre un fàrmac nou és més gran que no el d’usar-ne un de ja existent, i això és degut al temps que es necessita per conèixer realment els efectes nocius d’un de nou.
— Els AINE són molt perillosos… Hom calcula que al Regne Unit cada any moren 3.700 persones tractades amb AINE a causa de les complicacions per les úlceres gastroduodenals que provoquen.
— L’efecte “rebot” és un problema provocat per la majoria dels fàrmacs actuals, i sovint s’interpreta malament com un signe de que s’ha d’augmentar la dosi als pacients, o que aquests han de seguir tractant-se de per vida. Una opció molt millor seria la d’anar disminuint progressivament el fàrmac, o prendre’l només de manera intermitent.
— Sovint els psiquiatres més cèlebres són els millors “camells”.
— Els psicofàrmacs no corregeixen cap desequilibri químic. Tot el contrari, el provoquen. És per això que resulta tan difícil deixar de prendre’ls. Si es prenen durant més d’unes setmanes, aquests fàrmacs creen la malaltia que en principi havien de combatre. Hem convertit l’esquizofrènia, el TDAH i la depressió en trastorns crònics per culpa dels fàrmacs que prenem… Cal una gran determinació, així com grans dosis de temps (un període de disminució progressiva del tractament) i de paciència per minimitzar els símptomes d’abstinència dels pacients…
— La fluoxetina no hauria d’haver estat mai aprovada pel tractament de menors; de fet no s’hauria d’haver aprovat per al tractament de ningú ni de res, ni tan sols per als gossos.
— Els ISRS molt probablement provoquen un augment del risc de suïcidi en pacients de totes les edats. És a dir, aquests fàrmacs són enormement perjudicials.
— Seria molt millor recomanar a la gent que fera exercici físic i deixara de prendre tantes pastilles.
— Saber que hi ha tants casos de frau i abús de poder que provoquen danys i maten els pacients és exactament el motiu pel qual em vaig decidir a escriure aquest llibre: perquè la societat obri els ulls davant d’aquesta situació… També espere que aquest llibre ajude molts ciutadans indignats a eixir al carrer per protestar i manifestar-se, fins que els nostres polítics es vegen obligats a introduir les tan necessàries reformes que necessitem.
Que així sia, Peter. Si més no, la teua tasca ha estat extraordinària. Un milió de gràcies per vetllar per la nostra salut!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada molt el que he llegit. Penso que, cada cop més, el que dieu està entrant a la consciència col·lectiva dels pacients i no pacients. ¿Per què a les Facultats de Medicina no s’ensenya higienisme ni nutricionisme? Tampoc els metges i les metgesses estan gaire interessats a deixar de receptar medicaments, i no se’ls/se les ha ensenyat que el primer que cal tenir en compte és que, la majoria de les malalties, per no dir totes (a banda del ADN inscrit) s’originen en el sistema digestiu i, més concretament, en els budells i el colon. Una bona alimentació amucosa de la mare i del nascut, a més d’enemes i alguns laxants, afavoririen la desintoxicació d’elements exògens i, per tant, no caldria la majoria de medicaments que la població s’està prenent. Gràcies i ànims.