Observar, llegir, escriure

Vull sumar-me a aquesta festa reivindicativa del proper onze de setembre a través d’aquestes ratlles, ja que no puc fer-ho personalment.
Vull agrair i felicitar a tots els que us aplegareu al cor de Barcelona pel vostre esforç, la vostra il•lusió i el vostre coratge.
Vull manifestar la meua joia per la unitat popular ajuntant-se en una “V” gegant, inconfusible, desvergonyida, símbol de Veritat, de Voluntat, de Victòria, de Valencià…, per demanar el dret de decidir del poble, és a dir, una democràcia real als governants espanyols d’ara, sords i autoritaris que ens la hi neguen, omplint-se la boca de paraules falses i buides, vergonya del món.
Volem Votar el nostre futur com a poble. Ara és l’hora!
Vull acompanyar-me de poesia en aquest moment èpic, com ens tants d’altres més humils i senzills. Vull acompanyar-me d’aquests coneguts i confortadors Versos del nostre estimat poeta de Burjassot -que el proper quatre de setembre faria noranta anys-, els quals trobe ben adients per a l’esdeveniment:

Assumiràs la Veu d’un poble
i serà la Veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula Viva,
la paraula Viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb Voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

(Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles, 1993)