Walt Whitman ‘revisitat’

Acompanya’m aquest dia i aquesta nit, i teu serà l’origen de tots els poemes…

Deixaràsd’acceptar coses de segona i tercera mà…

Deixaràs de mirar a través dels meus ulls…

Escoltaràs totes les coses i les filtraràs a través del teu tu mateix.

(W. W., Fulles d’herba, Cant de mi mateix, 2.)

 Gràcies al poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda darrerament he pogut “visitar” el recull de versos més lloat —o blasmat, segons qui— del poeta nord americà Walt Whitman (W. W.). Es tracta de “Fulles d’herba”, editada aquest any per Edicions de 1984, en la seua col·lecció de poesia. Un magnífic treball de traducció que ens acosta el missatge líric d’en Walt Whitman, titllat d’obscè o sexualment immoral per alguns dels seus crítics de ment estreta.

Òbviament tota traducció és una versió de l’obra original, la qual versió de vegades i involuntàriament traeix el sentit que li volia donar l’autor. Malgrat això, els qui no podem llegir l’idioma original amb prou fluïdesa i volem conèixer què diu aquell text estranger, necessitem recórrer a traduccions. De fet, jo sempre preferesc les versions originals i fuig de les traduccions; tanmateix, en aquesta edició catalana que ens ocupa, he trobat una interpretació reeixida d’allò que ens volia contar o cantar l’autor, en paraules que ens són properes i entenedores, agafades de tot el domini lingüístic. Pons Alorda ens l’ha mostrat ben vorer, tot passant-lo pel seu propi filtre. Com li he sentit dir al mateix Pons Alorda, traduir és triar i no trair, i, en aquest cas, pense que ha triat força bé.

 

La primera vegada que vaig “visitar” en W. W. ho vaig fer indirectament, a través de Federico García Lorca en la seua “Oda a Walt Whitman”, trobada dins del seu magnífic recull “El Poeta en Nueva York”. Al poema de Lorca, jo hi veia una crítica ferotge a la societat americana per haver traït l’esperit del mestre W. W.: l’ètica de la vida natural, de la vertadera llibertat. En llegir-la aleshores, se’m barrejaven sentiments contradictoris: compartia profundament allò de l’alienació dels treballadors explotats pel capitalisme, que tan magistralment hi transmetia; però no arribava a copsar plenament l’altra alienació de què parlava amb tant de fàstic: la del sexe pel sexe, la del sexe mercantilitzat, com un producte a consumir; sexe sense tendresa, sense amor. Bé que ho comprenia i li donava —i done— la raó; però no podia defugir veure en l’autor —probablement un gai que no s’acceptava— també por, escàndol, autoodi i, fins i tot, enveja. Contradiccions i febleses ben humanes que ell tenia i que no volia o podia perdonar en els altres. Aquestes ombres, però, no feien minvar gaire la llum de la resta del seus versos, d’aquesta gran obra del poeta de Granada.

  Tornant a la “visita” d’ara, més intensa i extensa, he de dir que m’he trobat uns versos ardents, una desmesura èpica, una lírica desfermada, una apassionada exaltació del cos, de l’amor, del sexe homoeròtic, del gènere humà sense distincions, de tota la natura, de la democràcia… La creació d’una mística omnívora i materialista, que no t’acaba de convèncer, però que t’atrapa per l’arravatament amb què ho mostra. No puc dir-ho millor que Pons Alorda en la introducció: “Ell i les seves mil cares ens conviden a formar part d’un sistema filosòfic únic que celebra, fins a les últimes conseqüències, un panteisme omnívor, i omnisexual, així com la incandescència ferotge de la poesia, que tot ho penetra i contamina”. Passada l’excitació que provoquen els seus versos, tot i reconèixer la importància d’aquesta obra literària, he d’admetre que les meues preferències quant a poesia —i quant a tot el que llegesc— són la humilitat, la senzillesa i la claredat —això també explica perquè no sóc especialment seguidor de l’art de la lírica.

Comence per la metàfora del títol. He cercat en l’obra el per què de la seua tria i, malgrat el que m’he trobat, pense que mai no sabré pas quin dels elements o valors amb què m’he ensopegat haurà estat el més preferent en l’elecció del poeta. Aquesta és la meua conclusió provisional: “Herba” per senzillesa de la natura, per esperança, per innocència, per ubiqüitat, per tendresa, per suavitat (com el “vellut” dels cossos joves)… Aquestos versos de l’obra ho confirmen:

Un infant va dir Què és l’herba? Portant-me’n amb mans pleníssimes,

Com podia contestar-li? Si jo no ho sé més bé que ell.

Sospito que és la bandera de la meva idiosincràsia, teixida amb la verdor de l’esperança…

O penso que l’herba és, ella mateixa, un infant, el nadó de la vegetació.

I vol dir: Broto ben igual a les zones amples com a les estretes,

Creixo tant entre els amics negres com entre els blancs…

I ara em sembla que és la preciosíssima cabellera no tallada de les tombes.

Amb tendresa et faré servir, herba arrissada,

Potser has nascut dels pits dels joves,

Potser els hauria estimat si els hagués conegut

(W. W., Fulles d’herba, Cant de mi mateix, 6.)

Com que hom ha considerat W. W. un geni de la poesia nord americana, al qual se li ha atorgat el títol de creador del vers “lliure” i lloador de les “essències pàtries” —entre d’altres, l’individualisme i la suposada llibertat, inclosa la sexual—, els seus glossadors han fet tot d’elucubracions sobre la seua sexualitat o bisexualitat. Tanmateix, la lectura del poemari no deixa cap dubte: si va estimar cap dona, entre les quals aquella amb qui es va casar oficialment i tingué els seus fills, no ho va fer pas amb la passió desfermada amb què estimà els homes, els seus amants; que així els anomena, en acceptar, més mal que bé, considerar-los en un status social inferior, per imposició de les normes morals de l’època. Fins i tot arribe a pensar que la seua lloança de la llibertat americana, en poder tenir amants sense més compromisos, és més aviat una idealització compensatòria per no poder formalitzar aquestes relacions. Vegeu ara un exemple i més endavant també ho podeu veure en el poema “Cronistes futurs”:

Sóc feliç —miro, danso, ric, canto;

Mentre l’amant amorós i efusiu comparteix amb mi el llit nocturn i dorm i m’abraça, i se’n va a trenc d’alba amb passes furtives,

I em deixa senalles cobertes amb estovalles blanques que omplen la casa de plenitud,

He de postergar el meu sí i el meu ser?

(W. W., Fulles d’herba, Cant de mi mateix, 3.)

Dintre de l’obra “Fulles d’herba”, tal vegada “Càlam” (arbust l’arrel del qual té propietats afrodisíaques, al·lucinògenes i estimulants; a més de ser la planta símbol de l’amor entre mascles, per la seua inflorescència fàl·lica) siga el recull més clarament autodefinidor de la direcció sexual dels seus desitjos i amors preferents. De bell nou ens apareix una extraordinària energia potencial que es materialitza en un doll de versos, alguns apassionats fora mida (però no tots, com el que us mostre tot seguit, que recorre tot tipus de sentiments del procés amorós i que vol ser el llegat oficial del mestre):

Cronistes futurs,

Veniu, jo us ajudaré a endinsar-vos en el misteri, molt més enllà d’aquest exterior impassible, jo us diré què heu d’explicar sobre mi,

Publiqueu el meu nom i pengeu el meu retrat com el de l’amant més tendre,

Com l’amic penja el retrat de l’amat, a que l’amic més amava,

Expliqueu que no estava orgullós dels seus cants, però sí de l’oceà immensurable de l’amor que l’habitava, i ell vessava i repartia tot aquell amor pròdigament,

Que feia a peu moltíssims passeigs solitaris mentre pensava en els seus amics estimats, els seus amants,

Que pensarós, molt lluny de qui estimava, normalment s’ajeia sense tenir son i tristoi a les nits,

Que coneixia massa bé el malaltís, molt malaltís temor que aquell a qui estimava pogués ser-li secretament indiferent,

I que els seus dies més feliços i venturosos foren els que va viure ben lluny entre els camps, entre els boscos, pels turons, en companyia de l’altre, vagarejant agafats de la mà, tots dos separats de la resta dels homes,

Que quan normalment rondava pels carrers agafava el seu amic per les espatlles amb el braç mentre el braç del seu amic també l’agafava a ell.

(W. W., Fulles d’herba, Càlam, Cronistes futurs.)

 Pense en allò que he sentit dir de vegades: que els grans artistes, a més de la seua aptitud bàsica (genètica i formació) tenen una gran energia reprimida o represada, una història que ocultar i sofrir en silenci, una força desmesurada que han de traure i que es concreta en les seus obres, les quals, per aquest motiu, són també extraordinàries; cercant, potser, l’aprovació social que els hi manca. Jo sóc d’aquest parer: qui a la vida té tot de cara i se sent reconegut i recompensat, rarament farà coses excepcionals, ja que no en té la motivació ni la necessitat. Dissortadament o afortunada, d’una profunda amargor pot sorgir una obra meravellosa. Es tracta potser d’una compensació de la sàvia naturalesa? El tema de l’ocultació de l’orientació sexual homoeròtica pense que ha estat clau en la creació de genis de la literatura o d’altres arts, com, en el primer cas i per exemple, Shakespeare, Cervantes, Lorca o el mateix Whitman, qui en aquesta obra que ara comente ho fa palès sense cap mena de dubte. L’enorme força que desenvolupa la natura per aconseguir la reproducció dels éssers, anomenada sexe, és un dels motors cabdals de la història, bé per ella mateixa bé mitjançant la seua sublimació.

I encara m’atrevesc a donar un pas més enllà en la meua modesta i personal anàlisi de l’obra: no puc estar-me de veure en els seus cants, en la seua lírica arravatada en favor de les bondats de la natura, com un agraïment per la llibertat i la protecció que aquesta li regalava, en ocultar les seues aventures eròtico-amoroses socialment rebutjades. Escoltem l’autor:

Jo sóc aquell que es passeja amb la nit dolça i fecunda,

Jo crido la terra i la mar mig posseïdes per la nit…

Oh nit dels vents del sud —nit d’immenses i poques estrelles!

Oh tranquil·la nit capcinejant —folla i nua nit d’estiu!..

Somriu, voluptuosa terra d’alè fresc!

Terra de somnolents i líquids arbres!..

Terra d’amples abraçades —riquíssima terra de pomerars exaltats!

Somriu, que el teu amant arriba!

Pròdiga, m’has donat el teu amor —per tant, jo et dono el meu!

Oh inexplicable amor apassionant!

(W. W., Fulles d’herba, Cant de mi mateix, 21.)

 

A pesar de la importància cabdal que el sexe té a l’obra, “Fulles d’herba” és també molt més que això que he comentat. Són cinc-centes cinquanta planes de versos en mètrica lliure, que volen mostrar-nos tota una vida, tot un univers d’actes i sentiments nascuts del cervell i la ploma del considerat gran bard de la Nord Amèrica del segle XIX. Una gran obra que no us deixarà indiferents i que us espera per fruir-la i per rebre-la críticament. Bona lectura!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *