Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
El somni de la llibertat del pensament
Equilibri entre fons i forma, entre raó i emoció, entre ciència i art. Sensació d’estar fruint d’una menja substanciosa i deliciosa alhora, que em nodreix i em plau.
Llegint-lo em trobe segur que les seues possibles vel·leïtats literàries descansaran sobre una base ferma i no em portaran a móns bellament absurds, un plaer efímer que jo no trie.
És una sort poder llegir una persona com en Martí Domínguez, apassionat a la vegada del mètode científic i de l’expressió artística en qualsevol de les seues vessants, especialment la literatura i la pintura, de les quals ha demostrat article rere article i llibre rere llibre que n’és un bon coneixedor i gaudidor.
És una sort trobar una persona com ell, biòleg i periodista de formació i experiència, que escriga tan bé i em delecte amb històries tan atípiques i interessants, on els protagonistes són pensadors científics: Buffon, Goethe, Voltaire (o pintors, com la darrera novel·la dedicada a Cézanne). Martí Domínguez és una excepció en “l’habitual desinterès dels homes de lletres per tot allò que tinga un contingut científic”, com denuncia ell mateix a l’obra que vull comentar ara.
Aquestes bones sensacions són les que m’ha produït la lectura del seu darrer assaig, publicat per Proa i anomenat “El somni de Lucreci” i que va guanyar el 34é premi Carles Rahola d’Assaig del 2013.
Ací, en Martí Domínguez fa una bona repassada a la història dels darrers dos mil·lennis, amb la intenció declarada de reivindicar la figura del poeta romà Titus Lucretius Caro, autor del poema epicureista De rerum natura (Sobre la natura); obra que hom considera precursora de les idees evolucionistes sobre l’origen del món i que, per aquest motiu, fou silenciada durant segles per les institucions religioses i pels poderosos que les —i en les quals es— recolzaven.
L’autor fa un recorregut per la història del que hom anomena llibertat de/ del pensament o lliurepensament —actitud mental oposada al dogmatisme religiós—, partint d’en Lucreci mateix i seguint per pensadors i artistes del Renaixement, com Vespucci, Copèrnic, Bruno, Galileu, Botticelli —on ens mostra el llenguatge d’alguns dels seus quadres, com l’Al·legoria de la Primavera, en una magnífica descripció—, continuant pels famosos filòsofs de la natura de l’anomenat Segle de les Llums o Il·lustració —Buffon, Diderot, Voltaire, Rousseau…—, tot seguint el fil conductor del poema lucrecià, per emfasitzar-ne la influència cabdal en tots aquestos indubtables artistes del pensament, que varen generar unes obres magnífiques de literatura científica, però també d’altres gèneres literaris, com la novel·la o la poesia, o d’altres arts, com la pintura.
Després, el viatge s’atura una bona estona —quatre capítols— en la figura cabdal de l’evolucionisme, Charles Darwin, i la seua família, donant-nos detalls força interessants de la seua biografia i que jo desconeixia. Per exemple, sense traure-li importància al valor d’haver estat el primer a proclamar sense ambigüitats i amb tot de detalls la teoria sobre l’evolució de les espècies, sobta que a les seues obres no citara ni el naturalista francès Lamarck ni el seu avi, Erasmus Darwin, clars precursors de la seua teoria; sembla un orgull innecessari que enfosqueix una mica la grandesa de l’autor de l’Origen de les espècies. Precisament el doctor Erasmus Darwin ha estat el descobriment més agradable del llibre d’en Martí Domínguez, per l’energia vital del personatge, el seu activisme, el seu optimisme, el gran valor que atorgava al sexe, la seua tolerància envers qualsevol variant sexual, el seu coratge per enfrontar-se amb les autoritats eclesiàstiques, defensant la seua incredulitat religiosa…; un ateu llibertí d’allò més simpàtic. Potser fora enveja del seu avi el que sentia en Darwin.
Finalment, el llibre salta fins al segle XX, època contemporània a la qual l’autor dedica un capítol, on mostra el ràpid desenvolupament de la biologia que s’ha produït, destacant el descobriment de l’estructura de l’ADN per Watson i Crick —amb la inestimable i immerescuda ajuda de Rosalind Franklin—, la genètica darwiniana de Dobzhansky i la sociobiologia d’Edward O. Wilson, sense oblidar el materialisme biològic de Richard Dawkins.
L’epíleg, que anomena “La condició humana”, tanca l’assaig d’una forma brillant però una mica desesperançada, en afirmar que “el somni de Lucreci d’un món desvinculat dels déus, explicat exclusivament per l’observació i la raó, no s’ha fet realitat”; tot remetent-nos a allò que André Malraux afirmà a la seua obra homònima “La condició humana”: “És molt rar que un home puga admetre la seua condició d’home”. Ara bé, és evident que actualment ho pot fer, si vol, perquè la ciència ens ho està mostrant, una mica més i millor, cada dia que passa.
Un dels elements destacats de l’obra, el negatiu, és la brutal oposició de les religions oficials a l’avenç de la ciència, per la pèrdua de poder que això els suposa. L’autor ho cita quan cal, però d’això no en fa un gran rebombori a l’estil Dawkins, potser per no eclipsar el missatge positiu del lliurepensament, potser per l’evidència incontestable del mal que han fet les religions o filosofies fonamentalistes —gairebé totes— al llarg de la història de la humanitat, potser per bastir un text més assenyat de cara als lectors més sensibles… Certament, els pamflets són menys efectius d’allò que de vegades ens pensem, tot i què “els altres” en fan ús a bastament als seus mitjans d’adoctrinament. Sóc de l’opinió que les idees exposades més humilment arriben a més gent i poden fructificar millor, sempre que les hi deixen arribar.
Aquest recorregut per la història del lliurepensament, on a poc a poc les llums de la ciència han anat arraconant les foscors de les supersticions religioses, ens mostra una lluita desigual a favor de les segones, les quals han entrebancat l’avanç de la humanitat. La humilitat de la ciència ha hagut de fer front a la bestialitat dels qui prohibeixen, reprimeixen o —si no se’ls hi fa cas— directament executen vides en nom d’alguns dels milers de déus, inventats al món per controlar les persones i els pobles. Terrorisme —assassinats inclosos— és la millor descripció de quina ha estat la seua actuació majoritària durant segles, la qual encara no s’ha acabat. Deixeu-me dir que no tenen vergonya de seguir amb el conte de sempre, protegits i subvencionats pels poders públics. Això passa, sense anar més lluny, al teòricament laic Estat espanyol. Quan no fa tants anys que l’Església Catòlica recolzà i beneí el colp d’estat feixista i la repressió franquista subsegüent, amb el seu llarg centenar de milers de morts innocents, aquí la tenim amb les seues festes oficials i abassegant la major part d’escoles concertades, pagades amb diners públics, on adoctrinen nens sense que gairebé ningú alce la veu o se la senta. Un abús físic i mental que en Richard Dawkins no deixaria passar com si res (vegeu el capítol 9 del seu llibre “El miratge de Déu” on exposa els perills de l’educació religiosa impartida als nens).
En llegir aquest interessant treball d’en Martí Domínguez se m’ha manifestat un bell paral·lelisme entre l’evolució de les espècies, un procés majoritàriament lent i gradual amb salts excepcionals més ràpids i puntuals (teoria de l’equilibri puntuat, en diuen), i el procés de “creació” de la teoria darwiniana, gradualment lent des de Lucreci fins a Darwin, on aquest darrer constituiria el salt excepcional i revolucionari. No m’és estrany però, perquè aquest “equilibri puntuat” és el que trobe en considerar qualsevol procés reeixit que trie a la natura o al cosmos, tant se val si parlem de l’origen de l’Univers, com del cos humà o la teoria de l’evolució de les espècies, objecte d’aquest assaig i paradigma del lliurepensament.
Per altra banda, no m’agrada usar el terme “creació”, perquè remet a fer aparèixer quelcom del no-res. Quan me’n parlen, el que hi pense més aviat és en COMPOSICIÓ, en el sentit que allò que “creem” —obres humanes, científiques o artístiques— en realitat és una composició amb peces, de molts altres humans o extretes de l’observació de la natura, que hem sabut encaixar-les per transformar-les i construir quelcom de nou. La complexitat conflueix en la singularitat —i a l’inrevés. L’ésser humà n’és un exemple: som un munt de cèl·lules cooperant per composar una unitat en la diversitat. La teoria de l’evolució de les espècies n’és un altre. El descobriment de Darwin no és un treball atribuïble tan sols a ell, malgrat que el puguem reconèixer com una excepció puntual de la qual parlava adés. Apart de la clara i reconeguda influència de Malthus en el seu magnífic treball teoricopràctic, la seua coincidència amb Wallace ens indica que aleshores l’avanç intel·lectual estava prou madur, l’evolució gradual del coneixement estava a punt, perquè una ment clara, creativa, valenta i pacient com la seua, el dirigira cap a l’objectiu i l’expressara tan bé com ell va fer en els seus llibres.
La lectura d’“El somni de Lucreci” d’en Martí Domínguez ens en dóna aquest i altres arguments per pensar que la cooperació entre humans —per bé que en molts casos virtual i diacrònica a través d’obres escrites— és el factor més important que ens ha portat fins on som ara. Contràriament, l’entronització de l’individualisme capitalista de les societats actuals ha fet minvar aquestos èxits i és la responsable de situacions vitals injustes per a molta gent, fent un mal ús de la tecnologia i dels avenços científics; quan aquest individualisme hauria de ser una excepció, una illa —millor, illes— dintre d’un mar de cooperació.
En definitiva, el mètode científic, aplicat amb insistència, humilitat i respecte per tots els éssers, ens permet avançar en el coneixement de la vida i dotar-nos d’una tecnologia que ens la puga millorar, la de cadascú i la de tots plegats.
El treball científic, i qualsevol altre, és més profitós i eficient quan es fa en equip, cooperativament, i intervenen experts en les diverses branques del coneixement; on tothom col·labora en igualtat de condicions i les decisions es prenen per consens; on els seus resultats són comprovats també cooperativament en diferents parts del món per validar-los i millorar-los, en una estructura sinèrgica que multiplica la quantitat i qualitat del objectius assolits; perquè, compartida i autoregulada, la vida sempre és força millor, perquè ens protegeix i ens fa més lliures.
Mentre llegia “El somni de Lucreci” no m’he pogut estar de pensar en un altre magnífic llibre d’un altre biòleg, David Bueno i Torrens, “L’enigma de la llibertat” (Bromera-Publicacions de la Universitat de València, 2010), on l’autor ens presenta els elements d’una hipòtesi que ell fa per aproximar-nos d’una forma magistral a la comprensió del sentiment de llibertat que els humans fabriquem al cervell. Ens mostra com aquest sentiment és una propietat emergent del cervell, que emana de la nostra autoconsciència i de la nostra capacitat creativa. Ens parla del plaer intel·lectual que es produeix quan comprenem una cosa desconeguda o prenem una decisió que creiem lliure, quan sentim que anem més enllà dels propis límits, com una prova que la selecció natural ha afavorit la llibertat de pensament i la percepció subjectiva de llibertat. També tracta la llibertat social com a emanació de la llibertat personal i com es condicionen mútuament.
En David Bueno escriu a l’epíleg del seu llibre, titulat “Presoners de la llibertat”: “Som presoners de la nostra llibertat en el sentit que aquesta forma part de la nostra biologia… ineludible, i, per tant, hem de conviure amb ella tota la vida… Tanmateix és possible que l’expressió ‘conviure amb’ no sigui la més adient. Potser hauríem de dir ‘sobreviure gràcies a’, perquè la llibertat de pensament, indissociable de la nostra capacitat creativa, o a conseqüència d’ella, està en la base del progrés sociocultural i cientificotècnic de la nostra espècie… La nostra adaptació és poder innovar i gaudir d’aquests processos creatius… Així, les persones ja no només transmetem gens als nostres descendents, sinó també cultura… De la mateixa manera que l’agrupació i la interacció dinàmica de molècules sense vida va originar una propietat emergent tan fantàstica com és la vida, aquesta hipòtesi proposa que la combinació dinàmica dels comportaments deterministes del nostre cervell, junt amb la seva flexibilitat morfològica i de processos, han generat aquest espai de llibertat de pensament de què gaudim”.
De la lectura del llibre d’en David Bueno vaig aprendre que tal vegada la llibertat del pensament siga un somni, perquè és una creació/ composició del nostre cervell; però un somni ben útil per a la vida de la nostra espècie i de cadascú en particular. De la lectura del d’en Martí Domínguez he aprés, entre d’altres, que la llibertat del pensament encara és un somni per a molts de nosaltres, perquè no podem, no sabem o no volem practicar-la, per no haver-nos ensenyat o haver-nos entrebancat a pensar en aquesta direcció crítica i racional.
Dos llibres sobre la llibertat del pensament que paga la pena llegir. Una visió històrica i una altra biologicoevolutiva. Bona lectura!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com és diferent l’honest lliure pensament que el dir que totes les religions han estat un focus de guerres (oblidant-se que els primers objectors de consciència vers els exercits i les guerres foren gents que professaven alguna religió [i no pas la catòlica romana], i que dita objecció era fruit d’aquesta creença); o fer creure que no és possible ser una persona amb unes creençes religioses i tenir -al mateix temps- una llibertat de pensament.
Pel què vostè exposa del pensament d’en Richard Dawkins, humilment crec que fins i tot jo tinc el pensament més lliure que aquest senyor.
Atentament, d’un cristià fonamentat [“doctrinalment”] sols en la Bíblia, amb la ment molt lliure (però sabedora que és finita en sabiduria) i les mans ben netes de sang. Bona setmana