Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

7 de desembre de 2013
0 comentaris

El poder del llenguatge

Del col·loqui a l’Ateneu de Bétera de fa vora any i mig, on parlàvem sobre les retallades en educació i sanitat, disfressades de millores en els respectius serveis, sempre me’n recordaré de com va acabar la seua intervenció Mª Jesús Ferrando, professora de secundària: pujà el to de veu i ens demanà per favor, però amb energia, que mai no deixàrem de dir les coses com són realment a tots els llocs, que no férem el joc als que no paren de dir mentides a la gent, perquè d’això en depenia el nostre futur. Com que aquesta ha estat sempre la meua màxima, tot en silenci em vaig emocionar.

Engrescat per aquest record, m’he empescat unes reflexions, ben normals per altra banda, que tot seguit us presentaré i que són deutores d’altres que he llegit, d’autors que en saben més que jo.

 

El llenguatge ens fa humans: “el llenguatge és una de les nostres adaptacions que més ens humanitzen com a espècie i més transformen el nostre planeta en un espai humà i humanitzat… El llenguatge és un element vertebrador de primer ordre que en el futur ens obrirà les portes de l’autèntica humanitat desvinculada de formes estrictament naturals”. (“Encara no som humans”, Robert Sala i Eudald Carbonell, 2002).

El llenguatge descriu i genera formes de conducta, ens permet comunicar-nos, transmetre pensaments i tradicions a nivell familiar i social, el que anomenem cultura.

Cal parar atenció a qui i com (sense oblidar on i quan) es transmet el llenguatge. La seua importància fa que aquesta meravella anomenada llenguatge resulte com un ganivet de doble tall, un instrument en mans tant de qui vol la llibertat del poble com de qui vol sotmetre’l.  El poder sap el seu valor i la seua força, per això l’usa per dominar-nos i controlar-nos.

Segons Paul Watzlawich, la comunicació és dolenta si: el codi que es transmet ha estat alterat; provoca una falsa interpretació d’allò comunicat; es confon el nivell de relació entre emissor i receptor amb el contingut del missatge (quan la comunicació no és simètrica), etc.

Hem de ser curosos sempre amb l’ús del llenguatge, perquè, si no, perdrem eficàcia i eficiència en allò que volem transmetre: sempre que puguem hem d’usar paraules que tinguen un significat el més clar i precís possible. Per altra banda, cal bandejar paraules que discriminen el receptor, directament o indirecta, pensant abans això que anem a dir i esforçant-nos, quan calga, a sortir de certs mimetismes col·loquials totalment impresentables: cal parar atenció al context en què usem paraules com, per exemple, xurro/ xarnego, negre, marieta…, que poden sonar a insult o menyspreu. Si cal, hem de ser imaginatius/ innovadors usant mots o creant neologismes més respectuosos. En aquest cas valdrien: aragonès (o murcià, andalús… castellà), africà (o afroamericà), gai, etc.

Això que he escrit abans ho sap força bé el poder i els seus assessors, per això ho fan tan malament (o tan bé, per a ells) a posta. Diàriament comprovem que el poder en qualsevol de les seues formes (caps d’estat, polítics, empresaris, bisbes, policies, manaires de tota mena i periodistes, els seus intèrprets) manipulen el llenguatge, tractant d’enganyar-nos, de confondre’ns: el poder gairebé sempre menteix per reforçar-se i perpetuar-se. Exemple dissortat i ben actual d’això que dic ha estat el tancament de la RTVV pels “PePeros” de torn. La frase final del curtmetratge de la web “9exili.com” dedicat a aquest tancament ho fa ben palès: “El poder “regula” els mitjans de comunicació dificultant el desplegament i la llibertat del poble”.

Però en tenim, d’exemples, per donar i vendre:

          Empreses que creen un argot propi, donant nous significats a certes paraules, tergiversant-les per confondre el seu personal, buscant la seua submissió voluntària, per tal que produesquen millor en estar més motivats. (Això ho trobe el súmmum de l’estupidesa: com és possible que els explotats es creguen que són més importants que els seus caps, quan no hi tenen recompensa real quant a sou i drets? Realment ho són, d’importants, i la seua força podria aconseguir canvis significants, si s’uniren contra la manipulació que els confon i els aïlla.)

          Polítics que menteixen més que no diuen. La forma en què tracten l’actual crisi-estafa ens dóna una bona mostra del seu tarannà manipulador i embolicador: sempre que poden ens la presenten com una plaga inevitable (sense responsables clars), fent-nos sentir por; les sortides que proposen les disfressen amb noms ben eufemístics i galdosos (millora de la qualitat de…, modernització de…, racionalització d’allò altre, etc.), pretesament a favor nostre, quan, si les estudiem atentament (d’això no n’informen bé per tal que no se’ls “veja el llautó”), sempre van contra la majoria de nosaltres i a favor dels qui l‘han creada, la crisi.

          Bisbes que s’omplin la boca parlant d’amor, d’humilitat, de germanor… o “del sexe dels àngels”, però que en els fets no se’ls veu gaire per la feina d’allò que prediquen. Per no parlar de l’argot tan surrealista que acostumen a emprar, el qual, de tant repetir-nos-el des de ben infants, fins i tot el trobem ben natural. Déu meu, si existeixes, lliura’ns dels teus ministres!

          Periodistes que entrevisten personatges de la corda del poder, que organitzen tertúlies manipulades, on sols hi trobes representants de la idea de qui paga el mitjà, amb matisos poc importants, que exageren per donar una imatge irreal de pluralitat informativa.

          Per no parlar dels publicistes, paradigma de manipulació de la gent, els serveis dels quals usen els poderosos, que són els qui els poden pagar el que ells demanen.

 

Per això:

          Cal desemmascarar els discursos eufemístics i “políticament correctes”.

          Cal combatre la tergiversació i l’ambigüació dels missatges.

          Cal combatre la criminalització i la minorització de les veus opositores.

          Cal desemmascarar la doble moral dels poderosos.

          Cal llevar/ traure poder als poderosos. El poder sempre hauria de ser limitat en el temps i l’abast, i repartit entre tots.

          Hem d’esforçar-nos a retornar el valor a les paraules, sempre que puguem.

          Hem de rebutjar els mitjans de difusió de notícies on predominen les paraules i les frases soroll, la deformació i la desinformació, on no donen veu i temps als qui opinen diferent. Cal cercar-ne de bons (com aquest en què escric) o crear-los nosaltres mateixos.

          Sense una bona comunicació estem perduts, serem esclaus per sempre.

 

I no vull acabar sense lloar, una vegada més, el mètode científic perquè va en aquesta direcció que necessitem, perquè obligatòriament ha de transmetre missatges clars, sense ambigüitat.

Sols escolte i llig qui treballa dins d’aquest objectiu. Però atenció: cal protegir-se de la repressió del poder i per això també hem d’admetre la ironia, les expressions amb doble sentit, la creativitat en el llenguatge, per burlar els intolerants.

Un consell, almenys jo ho faig: abans d’informar-me en un mitjà per primera volta, siga escrit o audiovisual, me n’assabente de qui composa l’accionariat i la direcció de l’empresa editora, la seua ideologia i els seus interessos econòmics, qui s’anuncia al mitjà…, per saber què hi podré trobar i què no. Després, ja decidesc si paga la pena continuar per aquest camí. Prou que sabem que “d’on no n’hi ha, no raja”.

Una altra qüestió important a aclarir abans de fer cas d’una obra comunicativa (discurs, article, llibre, etc.) és la fiabilitat de l’autor o autors, la seua competència en el tema que es tracte i la sinceritat del seu missatge. Reconec que això no és gaire fàcil, però avui tenim “internet” per rastrejar i contrastar. En el camp científic resulta una mica menys complicat trobar aquesta informació, si hi estàs avesat, basant-la en la presència de l’autor en publicacions universitàries reconegudes d’abast internacional. I no val que l’autor o algú altre proper ho diga, cal comprovar-ho realment, encara que siga mínimament. D’ací ve la meua preferència pels assajos divulgatius científics d’autors reconeguts.

Hem de ser conscients del valor i la força –del poder- del llenguatge i actuar en conseqüència envers els missatges que nosaltres emetem i els que ens arriben de fora.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.