Observar, llegir, escriure

El darrer llibre que he llegit s’esdevé en un vaixell d’esclaus africans i per això mateix el vaig triar: perquè em recorda la metàfora que acostume a fer servir mentalment per visualitzar com funcionen les empreses que conec. Però també em donava confiança el currículum del seu autor, un professional expert i sensible als temes africans, amb llibres anteriors ben interessants.

“El mar dels traïdors”, de Jordi Tomàs i editat per Raval/ Proa -Grup 62- en març d’aquest any, és una novel.la de recreació històrica, profunda, moral, èpica, humana… i, cal dir-ho, esgarrifosa, que t’arriba amb força al cervell emocional i et fa rebel·lar-te contra la colla de malparits que encara acumulen diners explotant persones, siguen negres, blanques o de qualsevol color de pell. Us recomane que la llegiu i que ho feu ben carregats d’optimisme, perquè en algunes planes us pot arribar a fer patir tanta injustícia. A més, estic segur que, llegint-la, en traureu quelcom de positiu.

A la web de l’editorial diuen: “La novel·la sobre els burgesos catalans i el tràfic d’esclaus”. I també: “Amb aquesta novel·la, Jordi Tomàs aborda un dels grans temes oblidats de la història de la Catalunya del segle XIX: la participació de nombrosos homes de negocis catalans en el tràfic il·legal d’esclaus”. Crec que amb això ja està dit el més important de què tracta la novel·la.

A base de les notes del dietari que escriu el protagonista -un jove metge tot just llicenciat- i de les lletres dirigides a sa mare, el seu cosí i el seu mestre a la universitat, Jordi Tomàs basteix el relat d’un viatge iniciàtic del protagonista, a bord d’un vaixell que es dedica al tràfic d’esclaus entre Àfrica i les colònies espanyoles del Carib. El xic, jove i innocent, de família humil, format en el respecte envers els altres, l’amor a la medicina i altres valors morals dignes d’un ésser humà com cal, embarca com a metge d’un bergantí, propietat del seu mecenes –un negrer, ocult amb la capa de la religió-, que li ho demana amb la promesa que, quan hi torne, tindrà feina en un hospital dels seus; sense dir-li, però, quin tipus de mercaderies hi transportarà el vaixell.

Quan se n’adona de la veritat -l’oprobi, la bestialitat, la injustícia… amb què són tractats el més de quatre-cents africans capturats i encadenats-, el món se li cau als peus, sent un immens dolor moral, trontollen les seues creences religioses, es deprimeix profundament i, finalment, seguint els seus valors, no pot fer altra cosa que rebel·lar-se, un cop i un altre, tractant de salvar els esclaus i de fer justícia contra el capità i els subordinats que li obeeixen cegament. Creu confiar en un o altre tripulant i es troba amb una traïció rere altra, perquè són persones força endurides per la vida, que no volen gaire cosa més que fer diners, beure alcohol i fer sexe sense fre. Són botxins ben ensinistrats per la vida, maltractats per les injustícies de la seua condició subordinada. El protagonista rep càstigs de tota mena i no aconsegueix el seu objectiu. Com a gairebé tothom, m’hauria agradat un acabament més feliç de la novel·la, però entenc que és el més acostat a la realitat, on els que vencen acostumen a ser els dolents (no com ens volen fer creure a les pel·lícules i novel·les edulcorades que ens presenten a tort i a dret).

Deixe el llibre i passe a l’analogia de què us parlava de bon començament.

–   Les empreses, un vaixell d’esclaus? No n’estàs fent un gra massa? -imagine que algú em dirà.

–   Home –o dona-, es tracta d’una metàfora aproximada, que té una funció polemitzadora i que a nivell psicològic la sent com a força encertada. El vaixell al bell mig de la mar també em representa l’aïllament amb què actuen en general les empreses capitalistes, per servar els seus secrets i vèncer els seus competidors; en aquest sentit i en el del seu comandament militaritzat, un vaixell de guerra fóra una imatge més adient.

–   Tin en compte que ara tenim força més llibertat que abans.

–   No ho dubte. Però encara no tenim la que caldria per sentir-nos realment lliures. La llibertat no és allò que ens volen fer creure. Cal que no ens auto-enganyem. I no cal que ens acacen i en posen grillons: tots solets acudirem al “vaixell”; perquè, si no, no menjarem ni tindrem casa com cal, etc.

–   Conec gent que, fins i tot, poden triar el lloc on volen treballar.

–   Pel que he vist en aquesta vida, això és més aviat una excepció. El més normal és que acabes treballant en alguna de les empreses en què hages passat les proves de selecció o hi tingues algun endoll. Quan més diners i influència, més probabilitat d’aconseguir-ho. Per al més desafavorits, la probabilitat de no trobar-ne cap o cap de decent és força alta, més quan més jove ets.

–   I què em dius de la millora de les condicions de treball: aire condicionat, seguretat laboral, revisions mèdiques…

–   Això no puc negar-ho. Però no ho fan per nosaltres, ho fan perquè siguem més productius, tal com màquines. Per exemple, posa’t malalt durant massa dies i veuràs… com et posen al carrer! I no hem d’oblidar que totes aquestes millores socials no ens les han regalades, ens les hem guanyades en lluites i lluites de més d’un segle, amb unitat i solidaritat (allò que més manca avui).

–   No em negaràs tampoc que els horaris ja no són tan esclavitzants com abans.

–   Amb aquesta crisi-estafa, cada vegada més. Això depèn del tipus de treball que et toque, si no pots triar. Conec gent que actualment no té més eixida que apuntar-se a una –falsa- cooperativa de treball en cadena, a preu fet, subcontractada per la empresa on fa la feina, per tal d’estalviar-se –l’empresa- despeses laborals, i acaben tots xuclats, per la intensitat del treball, els horaris canviants i la manca de descans. Quan ets jove, no hi penses gaire, perquè et sents fort i no coneixes altres camins més fàcils.

El fet que això no li passe a la majoria, no justifica que haguem de tolerar-ho.

En general, tot en la nostra vida adulta/ “útil” gira al voltant de la feina; així, els descansos i les vacances –qui les te- són més aviat excepcions, on ens incentiven a consumir i consumir acríticament (TV, menjar escombraria, electrodomèstics, roba, viatges, futbol, religió…: objectes i fantasies per calmar els buits, les necessitats insatisfetes de la vida que portem), per tal que “carreguem les piles” per a tornar al nostre “vaixell” i rendir com necessiten els seus amos. Em sembla el súmmum haver de pagar perquè ens alienen i ens enganyen. Força vegades, fem ric i poderós a qui ens explota!

–   Sortosament, tot té la seua part positiva.

–   Encara com!

El tràfic català d’esclaus d’Àfrica a Amèrica, el que ens mostra el llibre, a la fi del segle XIX, a més d’un fet històric indiscutible, per a mi és un paradigma de les desigualtats socials que hi havia i hi ha al món, origen de tot tipus de discriminacions, injustícies i manca de llibertat dels pobles i les persones més desafavorides pel sistema social, polític i econòmic hegemònics, on domina la llei del més poderós i on la societat s’estructura de forma vertical –o, millor, piramidal-, situant-se a la base majoritària els que tan sols comptem com a força de treball i/ o consumidors obedients. I d’aquesta forma autoritària o antidemocràtica estan estructurades les empreses, capitalistes o comunistes –en això, tant se val-, que sempre han estat recolzades pels sistemes dominants. L’estructura horitzontal en cooperativa o autogestió –on tots tenim la mateixa importància i les mateixes oportunitats socials- és la que millor respecta els nostres drets.

Aquestes desigualtats socials d’origen condueixen la humanitat a tota mena de patiments i afavoreixen la corrupció dels valors morals. En aquest sistema corrupte i injust dominen l’egoisme, l’enveja, l’engany, l’odi, la violència… o la traïdoria entre companys, tema central del llibre.

L’esclavatge és un mitjà d’enriquiment i empoderament immoral dels poderosos. Més encara, pense que l’esclavatge o altre mitjà immoral i intolerable semblant –legal o no-, usat en el passat o el present, és l’origen de la major part de les fortunes i famílies poderoses d’anomenada del món (l’acumulació originària). Ja sabeu, qui és honrat no es fa ric. Ergo, qui és ric –el més probable- és que ell o algun avantpassat seu siga un deshonrat.

Les “regles del joc” d’aquest sistema que afavoreix els poderosos, els corruptes, els deshonrats… també afavoreix –en faig insistència- els valors –o, millor, contravalors- que ens fan ser traïdors: individualisme, competitivitat, falsedat, insolidaritat, prejudici, desconfiança, insatisfacció… i ens allunyen dels que ens fan ser més humans i feliços: llibertat, igualtat, solidaritat… En altres paraules, ens allunyen del benestar i de l’harmonia social. I no em val allò que els valors depenen sobretot del caràcter de cadascú –de la seua genètica i, per això, no hi podem fer res. Es tracta d’una veritat a mitges, ja que l’aprenentatge social és cabdal per formar el caràcter.

No ens hem de deixar entabanar per xerraires, malfeiners i aprofitats, siguen qui siguen (polítics de professió, creadors d’opinió –en tertúlies manipulades–, narcisistes de tota mena…), que no fan sinó justificar la injustícia social! Ni per la publicitat enganyosa que ens ven productes a tort i a dret! No ens en refiem. Siguem crítics i autocrítics, amb tranquil·litat i sense paranoia, però.

Creieu que paga la pena viure en un món de traïdors? Ningú ho volem això, ni per a nosaltres ni per als nostres fills; però vivim massa aïllats per por als traïdors i així ens va, uns per poc i altres -com li va passar a l’heroi de la novel·la- per massa actius, però sols tots dos. Ú no és ningú. Hem de fer el cor fort i unir-nos més sovint, amb fermesa i generositat, com ara fan els docents de les nostres Illes Balears en defensa de la llibertat i la cultura menystingudes pel seu impresentable govern.

Vull acabar aclarint-vos que el primer destinatari d’aquesta reflexió sóc jo mateix, que bé que ho necessite. Si us serveix a vosaltres, força millor.