Observar, llegir, escriure

Després parla de la necessària reforma de l’estat del benestar per tal de preservar-lo més temps (la “cançó” de sempre). Reformar-lo, diu, vol dir fer-lo més eficient. A més, recorda que el pes econòmic del sector públic a l’Estat espanyol és inferior al d’altres països europeus. Fins ací, bé. Però tot seguit passa a dir que el problema de les reformes són els qui no es deixen retallar, que han esdevingut uns conservadors, perquè volen mantenir els seu privilegis (?). On s’ha vist que protegir els més febles dels més forts (la base de l’estat del benestar) siga conservador (= no progressista), quan és evident que això mateix és el que dóna llibertat real a la majoria de la gent (no sols als capitalistes), a més de ser el més just i solidari per a tothom. On és el socialisme amb què s’autoanomenen?

Segons afirma, el més important ara mateix són els joves sense feina. Importants ho són, sense cap mena de dubte; però, no ho seran pas tots els que no en tenen, joves i adults? O potser el que es vol és rebaixar encara més les conquestes socials de tothom amb l’excusa de donar feina als joves?

Continua amb temes més de “fons”: “no hi ha mercat sense estat”. D’acord. Però no en el sentit que se li sobreentén, contraposant ambdós elements (planificació –estat- versus llibertat pels amos del capital –mercat-), sinó en el sentit que hem vist actualment, en aquesta crisi provocada, més clar que l’aigua: l’Estat espanyol ha afavorit econòmicament i política els amos del capital, traient-li els diners a tothom, sobretot a les classes mitjana i baixa. L’estat, la classe política dirigent, sempre ha afavorit els poderosos, que són els qui li donen de menjar (vegem, si no, el cas Bárcenas). Sense el seu ajut: lleis, propaganda, jutges, policia…, els “mercats” no hi pintarien tant.

De la crisi actual diu que és un cicle econòmic normal que, com tots, passarà. Res sobre les causes (l’avarícia i la immoralitat del capital). Bé, sí, “sant tornem-hi” amb la ineficiència de l’estat del benestar. Afirma amb total convicció que ens hem d’espavilar –els febles, com sempre; els altres ja van ben servits- i que la igualació entre les persones –per a mi, conseqüència de la seua dignitat- condueix a la mediocritat. Quina barra! També afirma que aquesta situació condueix “a un abús de la política fiscal –per als més febles, se li ha oblidat de dir- i a dèficits públics excessius –sense indicar en relació a quin patró cal comparar-los-”.

I sobre la globalització poca cosa diu: és “un fenomen nou” que cal assumir sense més. Si almenys aportara dades sobre a qui li interessa i per què, ens donaria llum sobre aquest “misteriós fenomen de la natura”.

Afirma que la globalització financera sense regulació global ha conduït als “desequilibris” actuals (quin eufemisme més poc compromés!, “desequilibri” en lloc de patiment per als més febles; tal com ho diria un economista a sou del poder!). Evidentment, tothom qui hi entén ho sap, que la desregulació actual és dolenta per als més febles, però ningú (ni creients ni ateus) no fa gaire cosa per canviar-ho.

També ens posa al dia sobre un trilema interessant –de Dani Rodrik- que jo no coneixia: “D’aquestes tres coses que us diré, només dues es poden fer alhora: globalització, democràcia i sobirania nacional”. En Castells opina que és la sobirania la cosa a la qual caldria renunciar, perquè els “mercats” (altre eufemisme per “especuladors financers”) actuen a nivell europeu i mundial. “Europa és la resposta i no la causa de la pèrdua de sobirania dels estats” (Johannes Rau).

Més endavant ens parla de cicles successius en el temps, socialdemòcrates i liberals, d’esquerra i dreta (segons ell; perquè al meu parer els anomenats d’”esquerra” no s’hi reconeixen gaire com a tals; potser fóra millor anomenar-los de “centre dreta”) i de com en els cicles “esquerrans” fins i tot la dreta en el poder accepta el keynesianisme, les polítiques redistributives, la fiscalitat alta… dit també “estat del benestar”. En realitat, aquest pacte social keynesià s’esdevingué per frenar la força del moviment obrer en moments històrics de gran precarietat. I ara, com que la consciència de classe ens l’han aconseguida disminuir, doncs tornem al cicle capitalista pur i dur. Això darrer, com us podeu imaginar, no ho diu en Castells.

Després ve una mena de “xafardeig” d’economistes on ens ve a dir que què “macos” són els economistes de dretes més “maudits” (Friedman, Hakey), perquè darrerament se n’han penedit un xic de les seues “bestieses”!

I a la fi, les solucions a la crisi. Has dit solucions? Diu que per arranjar-ho caldria baixar impostos i augmentar la despesa pública, per a incentivar el consum, però que això és força difícil conjuminar-ho. Diu que caldria trobar un equilibri entre ambdues mesures (“en el punt mitjà és la virtut” digué algú). Pense que la solució és tan senzilla com dir que farem una fiscalitat progressiva, que abaixe els impostos als més febles i els apuje als més forts econòmicament. Però aquesta gent políticament correcta, segons un paradigma capitalista-neoliberal, no ho vol dir ni ho vol fer. Ho té “prohibit”. Puc endevinar per què.

El comiat del mestre: “Keynes no ha perdut mai la vigència, i crec que el seu pensament serà decisiu a l’hora de trobar un nou equilibri entre estat i mercat en aquest nou cicle que haurà de venir després de la crisi”.

Trobe que en Castells no ens ha ensenyat gaire coses; tanmateix no hem de ser massa exigents amb una entrevista de quatre planes… Però la revista El Temps, deixeu-la anar… Cada vegada més en la seua línea “rabiosament” neoliberal. Ja s’ho faran.

En conclusió, al meu parer, és evident que aquestos “psocialistes” no ens trauran del clot en què ens han ficat els “mercats” ajudats pels estats, entre d’altres motius, perquè ells (membres del PSOE, PSC, PSF…) també els han dirigit o els dirigeixen. Crec que ningú no ens ho arranjarà com cal, assegurant un bon futur per a totes les persones i el planeta. Som nosaltres qui ho podem aconseguir, si no ens deixem entabanar i treballem junts!

Tinguem en compte també que les crisis són oportunitats de canvi. Aprofitem-la aquesta, doncs!

I uns consells per enllestir l’article, si me’ls voleu acceptar: aprenguem almenys una cosa cada dia, ocupem-nos de les coses dolentes sols quan calga i gaudim de cada instant de la vida. Bones vacances!