Observar, llegir, escriure

Confirmada la dictadura constitucional espanyola, destapat el franquisme que nia al seu si (increïble revelació la de l’exhumació de la mòmia del genocida), confirmada la manca de democràcia real en aquest Estat en què ens ha tocat viure, potser resultaria sobrera qualsevol reflexió al voltant de la propera convocatòria electoral espanyola, una pantomima més dins de les regles del joc que ens han marcat perquè manen els de sempre i no mane el poble. Una presa de pèl que mereixeria la nostra abstenció. Contra retallades i repressió, abstenció?

Als qui patim l’anomalia de viure en un territori on la llengua i cultura pròpies són minoritzades, sofrint menyspreus i atacs constants per part de la cultura de l’imperi dominant,  no ens resulta gens fàcil plantejar el debat en termes normals, perquè ens neguen o ens retallen els drets humans més bàsics. Per a fer-ho, hauríem de fer abstracció i partir de la base que vivim en un país on les nostres senyes d’identitat, transmeses pels nostres pares, són respectades i estimades com a persones dignes que som, o, si més no, s’hi respecta el dret universal d’autodeterminació dels pobles; però ja sabem que cap d’aquests drets es respecta a ca espanya. Si fóssem capaços d’imaginar aquest tipus de país –com el que es proposa per a la futura República Catalana–, el debat no restaria empantanegat en l’opressió nacional i podríem copsar millor altres opressions tant o més importants que aquesta. Cal que la qüestió nacional, sempre interclassista, no amague les opressions de classe social; perquè hauríem de saber que l’Estat modern continua sent un règim pseudodemocràtic al servei dels rics i poderosos, com ens desvela el testament historiogràfic d’en Josep Fontana. Un Estat capitalista i imperialista (castellà/ espanyol i anglés/ nord-americà, en el nostre cas).

Tret de ben poques excepcions, situades ben a l’esquerra de l’espectre polític convencional, no veig per enlloc –ni a nivell nacional ni estatal ni internacional– partits que vulguen implantar una democràtica real, aplicar una política eficaçment progressista, que faça realitat els drets humans al màxim nivell, no sols els individuals (anomenats civils i polítics, relatius a la llibertat, típicament burgesos), sinó també els socials, econòmics i culturals, que reclamen fer efectiva tant la llibertat, com la igualtat i la solidaritat; que fomente la laïcitat, la sanitat i l’educació públiques i de qualitat; una educació laica, inclusiva, arrelada al territori, oberta al món, que infonga els valors democràtics, el respecte a la diversitat, l’esperit crític…; que priotitze la lluita contra el canvi climàtic, la pau i el desarmament general, etc. Partits que treballen per a la majoria social i no per a la minoria que posseeix el diners i el poder (bancs, multinacionals, rendes altes); que no legislen per a aquestes elits, reduint-los els impostos a canvi de recompenses econòmiques (finançament, sous, jubilacions fora mida, “portes giratòries”), mentre a la majoria ens apliquen retallades i garrot; és a dir, que no legislen en contra nostra, malgrat els enganyadors títols que posen als seus projectes de llei; siguen o s’anomenen aquests partits de dreta o d’una suposada i falsa esquerra (el nom no fa la cosa). Llavors, per a decidir el nostre recolzament electoral i vist el funcionament actual de les democràcies formals, fora millor fixar-nos en l’eix dalt/minoria-baix/majoria (que reflexa l’estructura jeràrquica/ antidemocràtica real de la societat que coneguem), més que no pas en el tradicional dreta-esquerra (que li dóna una falsa visió horitzontal/ democràtica). I amb aquest criteri ixen retratats com a servidors de les elits tots els partits conservadors o de dreta –extrema o no, estatal, nacional o regional— i bona cosa dels que s’anomenen socialistes o d’esquerra; salvant-se, potser, aquells que es financen amb microcrèdits.

“Els partits polítics són en realitat empreses polítiques” (Rafael Cid) i com a tals solament cerquen el seu benefici i no pas treballar per cercar les millors solucions per al conjunt de la societat, mitjançant un diàleg social clarificador i enriquidor. Fa fàstic sentir-los dir tantes bajanades per mantenir una “correcció” política d’acord amb l’adoctrinament general, que els permeta guanyar les eleccions. I si parlem de les regles del joc de l’actual sistema electoral espanyol, amb les llistes tancades, la llei d’Hondt deformant el resultat, la no revocació per incompliment de programa, etc., l’ensarronada és encara pitjor. I què dir de les consignes dels partits espanyols per a aquestes Generals de novembre? Veiem el mateix a dreta i esquerra: pur espanyolisme per amagar les vergonyes, una exaltació del nacionalisme espanyol més fals i tronat, que empra l’argument de llevar-li l’autonomia al Principat de Catalunya si continua reivindicant un dret universal com és el d’autodeterminació dels pobles, amenaçant de tornar a aplicar l’article 155 de la Constitució del 78. És fastigós: estan aprofitant descaradament la desinformació generalitzada dels consumidors dels mitjans del règim envers l’anomenat “procés” català, estan atiant la confrontació entre comunitats, per un senzill càlcul electoral. No es pot ser més immoral. Això demostra de fins a quin punt no estem parlant de participació política, d’un sistema de valors democràtic, sinó d’un concurs d’interessos d’una minoria manipulant la majoria i d’un ensinistrament per a fer-nos més reaccionaris cada vegada.

Potser ara és el moment més adient per a entendre que, tot i que és força clar que front al genocidi espanyol fora millor gaudir d’independència, tampoc no hi hauríem d’anar amb aquests partits i dirigents polítics autonòmics, sobretot amb aquests que permeten la violència contra qui demana llibertat. Amb els ànims escalfats per la brutal repressió del govern espanyol i l’autonòmic, desplegada contra els manifestants els dies posteriors a la sentència de la vergonya, i per la mentida constant dels impresentables mitjans de desinformació del règim, tenim tot el dret a demanar la independència i fins i tot és el més saludable emocionalment; però tan important és això com saber quin tipus de país volem, amb qui i com hem de fer-la. No a qualsevol preu; no siga cas que caiguem en un pou semblant a aquell del qual volem eixir. Cal portar a terme un assossegat –quan ens deixen– debat públic constituent, com el que dirigeix el nostre estimat en Lluís Llach, i ser capaços d’arribar a entendre’ns amb els nostres veïns imperialistes –en bona mesura sense ser-ne conscients fruit de l’adoctrinament–, de grat o per força, pel bé de tots.

Els entesos que analitzen el fet electoral de les democràcies formals troben que la gent que vota ho fa més sovint en contra que a favor d’un programa o candidat. Vista la situació plantejada a espanya, l’enrocament dels seus representants a no dialogar, a no respectar la voluntat del poble català (basc o gallec també), no sé si seria millor abstenir-se de votar en aquell país imposat o fer-ho tàcticament a les opcions més progressistes d’obediència no estatal, com a forma de contestació i pressió davant aquesta espanya que ens enganya i ens menysprea una i altra vegada. Hem de tenir en compte que, si la forma més natural de protesta contra quelcom que no ens agrada és no participar-hi, en aquest cas els sistemes polítics de les democràcies formals es protegeixen contra l’abstenció, no tenint-la en compte per al resultat final. Podríem imaginar una situació d’abstenció massiva que portàs als polítics a dimitir per tal de no ser la riota de tothom; però és força improbable aconseguir-ho si no hi ha prou difusió de la idea d’abstenció activa i no s’arriba a una massa crítica que ens hi anime a tots plegats. L’abstenció raonada i responsable és una opció perfectament lògica i vàlida, però no hem de votar ni abstenir-nos per norma, hem d’avaluar la situació de cada elecció i veure les possibles conseqüències d’una o altra decisió. En qualsevol cas, haurem de restar atents a les opinions de les veus més enteses i honestes del país.

Diuen que qui viu enganyat, viu més content o també que saber la veritat ens farà perdre l’esperança. El que passa és que depositem la confiança en qui o en allò que no la mereix. L’esperança d’un canvi real per millorar la societat malauradament no la trobarem a la política institucional que coneguem fins ara, sinó construint i caminant junts cap a un altre món més just, lliure i solidari. Com a exemple d’ara mateix tenim el clam de llibertat que dissabte, 26, va omplir el carrer de la Marina de Barcelona. Com diuen el més vells i més savis, el que realment importa per avançar no és si votem o a qui votem, sinó què farem la resta de dies de l’any per canviar les coses com volem.